Jeremiah/Relats conjunts
>> divendres, 16 de març de 2012
- En Bernard no ha vingut avui?
- No tio, un altre cop deu tenir ressaca.
- Ja en tinc el pap ple. Això no pot continuar així, però que li passa a aquest cabró?.
- No ho sé, la Joana Mae em va dir que darrerament el veu trist i es queda aplatanat només s'aixeca del llit.
- Aquest paio el que li fa falta es que algu l'espabili. Ens veiem després. No facis tard, Jackson.
- No pateixis, Jeremiah.
Pel camí que duu al poble, en Jeremiah arrossega el contrabaix més atrotinat que un pugui imaginar. Va fent bots, llençant pedretes a tort i a dret, una de grossa fins i tot que acaba impactant contra un gos famèlic que passava per allà. Els pantalons apedaçats a més no poder li donàven un aire més trist encara del que tenia en realitat. No hi havia manera de tirar endavant en aquell cony de país arruïnat, pobre i sense esperança.
Un cop arribat a la casa de la Sra. Rose, s'atura un moment per eixugar-se la suor amb un mocador foradat. Mira els seus companys que l'esperen a costat de l'església. Allà en un escenari improvisat, el miracle és a punt de produïr-se. Les noies s'han pentinat i s'han posat flors pel cabell. Les iaies es protegeixen del sol amb grans barrets i els homes van arribant de mica en mica dels camps. Tot és a punt. Comença la primera nota i tot canvia. El color torna a les galtes , l'alegria ho inunda tot, fins i tot la pols desapareix. El ball anestesia la tristor més pregona, la desesperança que ho fulmina tot, fins i tot la vida. Que no pari la música! Que la banda no pari de tocar mai!
10 comentarios:
La música ho cura tot, fins i tot la ressaca!
en els moments més baixos,,,unes notes et pugen la moral i tot es veu de color.
Que no pari la música
Em sembla que haurem de contractar unes quantes bandes com aquesta perquè ens aixequin la moral. M'ha agradat el relat.
M'agrada la idea de la música que fa desaparèixer la pols!
I en Jeremiah i companyia encara toquen, doncs?
Aquest ball, podria ser realitat en els nostres temps, en que també anem cada dia amb cara trista pels carrers.... ens falta la música d'aquesta banda, per tornar a riure !!
Una història molt entranyable !!
Felicitats !!
Que soni la música que tot ho guareix! un relat amb final feliç!
Sense música la vida seria més grisa.
Música mestressa !!!
Sense música no és pot viure! Hauriem de posar tots notes de colors a la vida, com el teu relat!
Sí ajuda a tirar endavant, benvinguda sigui.
Publica un comentari a l'entrada