Jeremiah/Relats conjunts

 


- En Bernard no ha vingut avui?
- No tio, un altre cop deu tenir ressaca.
- Ja en tinc el pap ple. Això no pot continuar així, però que li passa a aquest cabró?.
- No ho sé, la Joana Mae em va dir que darrerament el veu trist i es queda aplatanat només s'aixeca del llit.
- Aquest paio el que li fa falta es que algu l'espabili. Ens veiem després. No facis tard, Jackson.
- No pateixis, Jeremiah.
 
Pel camí  que duu al poble, en Jeremiah arrossega el contrabaix més atrotinat que un pugui imaginar. Va fent bots, llençant pedretes a tort i a dret, una de grossa fins i tot que acaba impactant contra un gos famèlic que passava per allà. Els pantalons apedaçats a més no poder li donàven un aire més trist encara del que tenia en realitat. No hi havia manera de tirar endavant en aquell cony de país arruïnat, pobre i sense esperança.
Un cop arribat a la casa de la Sra. Rose, s'atura un moment per eixugar-se la suor amb un mocador foradat. Mira els seus companys que l'esperen a costat de l'església. Allà en un escenari improvisat, el miracle és a punt de produïr-se. Les noies s'han pentinat i s'han posat flors pel cabell. Les iaies es protegeixen del sol amb grans barrets i els homes van arribant de mica en mica dels camps. Tot és a punt. Comença la primera nota i tot canvia. El color torna a les galtes , l'alegria ho inunda tot, fins i tot la pols desapareix. El ball anestesia la tristor més pregona, la desesperança que ho fulmina tot, fins i tot la vida. Que no pari la música! Que la banda no pari de tocar mai!