Hey everybody, let's have some fun
>> dilluns, 21 de juny del 2010
Let the good times roll!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La cançó del dia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La cançó del dia. Mostrar tots els missatges
Cançó n.163/DL 140610 - Worrisome heart
>> dilluns, 14 de juny del 2010
Com m'agrada aquesta dona!
Cançó n.162/DG 130612 - Soweto Blues
>> diumenge, 13 de juny del 2010
Si esteu farts/tes com jo del zum-zum del waka waka que se sent als partits del Mundial de futbol de Sudàfrica, escolteu Miriam Makeba, coneguda com Mama Africa. Va morir fa un parell d'anys. Aqui se la va conèixer per alguns èxits comercials allà pels 70, com el Pata-Pata, que fins i tot , crec, era un ball. Però va fer molt més que això durant tota la seva vida. Era la dona d'un músic excepcional, també sudafricà com ella, en Hugh Masekela. Aquesta peça, Soweto Blues, és d'ell. Tant la Miriam com el Hugh es van exilar del seu país per que el règim d'apartheid del govern de Pretòria els va empentar a fer-ho. Sudàfrica ha avançat molt des d'aquella època. Però han passat pocs anys encara perquè realment les coses funcionin. No hi ha apartheid, però la situació, segons sembla, no és per tirar coets.Per més Mundials que s'hi organitzin. Les diferències entre negres i blancs són, encara, massa grans.
´Cançó n.161/DS 120612 - Easy come , easy go
Avui fa 23 anys que vaig parir. El fet que hagi triat per aquesta data un ex-Rolling Stone, no hi té res a veure. Aquest home sempre m'ha caigut simpàtic. Aquí el teniu amb els Reis del Ritme . Sembla que malgrat les pintes , aquests no s'apunten a la jubilació.
Canó n.160/DV 110610 - Just a gigolo
>> dijous, 10 de juny del 2010
Sempre m'ha agradat la veu rogallosa de Louis Prima i el to humorístic de les seves cançons. I la comèdia que feia mentres cantava. I aquesta canço m'agrada especialment. Per això, a banda de la de Louis Prima us poso algunes versions curioses i/o reexides. Per exemple la de Village People! O la de la Betty Boop... o la de Thelonius Monk o la de la Marlene Dietrich a la pel·lícula on hi havia també un jove Bowie .
La història d'aquesta cançó arrenca a Austria. de fet la cançó original es diu Schöner Gigolo i explicava la història d'un soldat dels husars que rememorava tristement mentres feia de ballarí de pagament a un saló, les èpoques glorioses en les que desfilava. Això passava després de la 1ª Guerra Mundial. Però seria Irving Cesar, un popularíssim lletrista nordamericà , que li donaria l'aire que va popularitzar finalment en Louis Prima.
http://www.youtube.com/watch?v=1FvVcagZln0&feature=fvst
Cançó n.159/DJ 100610 - Penthouse and pavement
Quantes vegades vaig posar aquesta cançó? Déu meu! Milers. I a més era la sintonia d'un programa meu de la ràdio. Oh! aquell 1981. I aquells Heaven 17 i la BEF, la British Electric Foundation. Quins records vuitenteros. I que potent que em sonava aquesta música. Bé , ara tampoc no sona malament aquest Penthouse and Pavement, però llavors era pura dinamita.
Cançó n. 158/DC 090610 - Frank Lloyd Wright
>> dimecres, 9 de juny del 2010
L'arquitectura és una cosa que sempre m'ha interessat. Potser em vaig equivocar en el seu dia i hauria d'haver tirat per aquest camí. No se sap mai. El cas és que m'interessa. I un dels arquitectes que més m'agraden és Frank Lloyd Wright. Penso que es va anticipar moltíssim a la seva època, dissenyant edificis espectaculars com el del Museu Guggenheim de Nova York o cases meravelloses com la Fallingwater , que va començar a construir-se al 1936!!!. Simon i Garfunkel comparteixen també la fascinació per l'arquitecte, fins el punt de fer-ne una cançó. Si us plau, contempleu el video tot escoltant aquest tema exquisit que us proposo per començar el dia d'avui. So long, Frank Lloyd Wright.
Cançó n.157/DM 080610 - For what it's worth
Flower power music. I like it! Buffalo Springfield i en especial aquesta cançó em porten mooolt bons records.
Cançó n. 156/DL 070610 - Instant de trac
>> dilluns, 7 de juny del 2010
Isabelle Antenna és, em sembla recordar, belga. Però la bossa nova i la samba, aquesta música tan agraïda, la devien seduir ja fa anys. Avui , en un d'aquests flashbacks que tenim la gent gran, m'ha vingut a la memòria el seu nom. Recordo com si fos ara la portada d'aquell "En cavale" , quan me'l van portar perquè el punxés, els promotors de la seva companyia de discos ( crec que era DRO qui ho distribuïa, quan DRO era una petita companyia independent) . En aquells moments de movidas i tal, la veu de l'Antenna va ser com una pluja refrescant en un dia xafogós. Era una mica estrany el que feia aquesta dona, allà pels 80, perquè no seguia els cànons, no feia el que es portava en aquell moment. Però mira, ves per on, ha envellit bé la seva música. I jo que me n'alegro. Disfruteu-la que val la pena . Avui, un dos x un, que fa temps que no en faig cap. Us poso una d'elegant, Instant de trac i una altra de naïf , una d'aquelles cançons que punxava , la història d'un pobre peix dels mars del sud.
Cançó n.155/DG 060610 - Dance with me
>> diumenge, 6 de juny del 2010
Tarda de diumenge. Ha plogut una estona i l'olor de terra humida s'escampa arreu. Montserrat s'amaga darrera una cortina de boira. Tot està silenciós. Només de tant en tant una tórtora trenca la tarda mandrosa. Podria fer la migdiada, però...prefereixo ballar. Us hi apunteu?
Cançó n.154/DS 050610-Running in the family
>> dissabte, 5 de juny del 2010
Avui fa una setmana que estava patejant-me els carrers de Nova York. I avui estic a casa els meus pares, on visc a l'espera de trobar un lloc propi per viure. Quina sensació més estranya : en pocs dies he passat de viure a casa meva a un hotel a costat de l'Empire State Building i a una torre situada a un poble de l'Alt Penedès. Tres paisatges força diferents i tres situacions també ben diferents. La vida pot canviar tant en tan poc temps! Mai no t'ho esperes... Escric aquest apunt davant del mateix paisatge que em va acompanyar la meva joventut, el paisatge davant del qual m'he desesperat, he rigut, he estimat, he estudiat, he escoltat música, m'he cagat en tot i he plorat. I ara, heus aquí, torno a estar igual, igual, després de no sé quants anys. És estranyíssim, de debò. Torno a viure amb la família i no és pas que això, per se, sigui dolent. Però necessito recuperar la meva vida, el meu espai, els silencis...
Us deixo amb aquest grup dels 80 que m'agradava molt. Vaig poder-los veure un parell de cops en directe i no és que fos un megagrup però ho feien bé. Vaig tenir l'oportunitat de parlar amb ells en una ocasió i eren bona gent.
Cançó n.153 / DV 040610 - Can't go back
>> divendres, 4 de juny del 2010
Primal Scream em van agradar de seguida que els vaig escoltar per primera vegada, allà a finals del segle XX. M'agradava el seu look, la seva música, les portades dels seus discos. Després van desaparèixer i jo em vaig fer gran ( o potser em vaig fer gran i ells encara hi eren) No ho sé. El cas és que han tornat i segueixen agradant-me. Diuen que no hi ha volta enrera. Penso que és bo que no n'hi hagi. O sí. No ho sé. A vegades es dolent tirar enrera per rectificar. I a vegades és bo. POtser així veus els error comesos i evites tornar-los a fer. O no. No sé qui va dir que si passes l'estona mirant enrera, només veuràs el passat, però no tens cap futur. En fí, que no sé que em passa doctor!
Cançó n.150/DL 310510 - Breakfast in America
>> dimarts, 1 de juny del 2010
Enyoro els esmorzars americans i segueixo en crisi.Però em recuperaré, "su juru"
Cançó n.149/DS 290510 - Ventura Highway
>> dissabte, 29 de maig del 2010
Una cançó que sempre m'ha agradat d'un grup que va omplir moltes hores de la meva joventut . america no va ser mai un grup de masses, però va fer cançons extraordinàries que reflectien molt bé l'esperit d'aquesta Amèrica que estic a punt de deixar.
Cançó n. 148/DV 280510 - This is not America
>> dijous, 27 de maig del 2010
Buscant una cançó que il·lustri la banda sonora d'aquest viatge he recordat aquesta peça que m'agradava molt i que fa temps que no escoltava. David Bowie ha estat sempre un dels meus cantants preferits i en Pat Metheny m'encanta , o sigui que l'havia de posar.
Diuen que New York no és America i penso que qui ho diu té raó. Quan he tingut oportunitat de viatjar fora d'aquesta ciutat, he pogut comprovar que les coses són una mica ( o molt, depèn dels casos) diferents. New York és una barreja de coses tan espectacular, que com no te la prenguis amb mesura pot acabar descolocant-te. Hi ha tants New Yorks possibles com siguis capaç de descobrir. N'hi ha un a cada cantonada. N'hi ha un de glamourós i fantàstic on no hi cap segons què. N'hi ha un de gent que treballa i viu com pot.N'hi ha un dels marginats i els desposeïts, dels que pringuen sempre, passi el que passi. N'hi un que viu de la caritat i un altre que viu arrepenjat a les cantonades de Wall Street especulant amb tot allò que es pugui. N'hi ha un d'exclusiu i, com no podia ser d'una altra manera, un de turístic. I és en aquest on volia arribar. Fa una estona estava asseguda al bell mig de Times Square. I quan dic al bell mig, vull dir a la calçada central que la ciutat de NY ha recuperat per a la gent. Han tancat un bon tros al tràfic i això permet estar al mig d'aquella imatge topiquíssima de la ciutat amb els rètols lluminosos a tot drap, les cotitzacions de la borsa i advertisings de tot tipus. Estava asseguda just davant d'un altre dels tòpics de NY, el Naked Cowboy, aquell senyor que toca la guitarra en calçotets. Trobo una mica patètic que tothom s'hi vulgui fer una foto, però que els hi vols dir. Cadascú es fa el seu viatge a NY a la seva mida. Hi ha qui vé sense espectatives i es deixa portar. N'hi ha d'altres que venen amb un paquet d'agència i no se surten del guió. N'hi ha d'altres que busquen fer-se les fotos en els llocs més tòpics de la ciutat. Cadascú gasta els seus diners i els seus dies de vacances com li dona la gana. Però el cert és que aquesta ciutat té una resposta per cada espectativa, per cada viatge que un hagi pogut imaginar. Fins i tot el que no s'hauria imaginat mai. Com m'ha passat a mí. Quan vaig venir aquí ni se'm va passar pel cap que els meus dies d'estada a NY coincidirien amb la setmana de la flota, com en diuen aquí The fleet week. O sigui que venen els barcos i els submarins i tota mena d'artilugis i els ensenyen a la ciutadania. Els pots veure per dins i per això avui he trobat surreal estar-me passejant per un portaavions enorme com un poble veient com els marines ensenyaven com funcionava una pistolota als nens que s'hi apropoaven. Això també és New York. I encara que tot això em costa d'empassar ( vull dir tota aquesta cosa bel·lica i patriòtica dels americans) he entrar a dins d'un helicopter i he pogut sentir per un moment i en una proporció ínfima, com se senten aquests soldadets que fan la guerra per compte d'altres. Nens gairebé, perquè és el que són la majoria, destinats a fer realitat la bogeria de la guerra. Això també és New York. I m'agradat coneixer-ho.
Cançó n.147/DJ 260510 - American Pie
Aquests dies he menjat algun American Pie. Us ensenyo el que m'he menjat avui : Strawberry short cake . Ah! i em deixava aquest del Don Mclean, tot un himne generacional.
Cançó n.146/DC 250510-American woman
>> dimecres, 26 de maig del 2010
M'agrada aquesta cançó. I aquesta versió del Lenny Kravitz trobo que no desmereix l'original. Les americanes d'aquesta ciutat són de diferents talles, colors i tendències polítiques. Van vestides a la última... o no. Algunes , exhuberants, porten robes apretades que els marquen els kilos de més. Però no se n'amaguen. Penso que aquí les dones van bastant al seu aire. Fins i tot les que no hi poden anar gaire amb motiu de les seves tradicions, les seves creences religioses... American woman.
Cançó n.145/DM 250510-New York, state of mind
>> dimarts, 25 de maig del 2010
Potser New York és, com diu la cançó del Billy Joel, un estat mental, una construcció només. Potser la ciutat només existeixi en la imaginació de tothom que arriba a aquesta ciutat buscant el seu propi somni. De fet la ciutat, qualsevol ciutat, se la fa cadascú a la seva mida. Però unes es deixen més que les altres. I Nova York em sembla que és una d'aquestes. I com diu la Clídice, NY té un racó per tothom. Fins i tot pels més desfavorits, que aquí en son molts. No sé si hi ha, com diuen, un Nova York abans de l'11-S i un de posterior, però a mí aquesta ciutat no em sembla ni agressiva, ni accelerada, ni inhumana. Dit això, em sembla que començaré a buscar pis per aquí.
Read more...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
.JPG)
.jpg)
