PROFESSOR CARRATALÁ

"... ¡Esto no és una toilette, mademoiselle! Fuera de clase. "
Aquesta frase i el moment en que es va dir la recordaré sempre. Em va fer molta vergonya perquè me la va dir el meu professor de francès de 2ón de batxiller ( del vell, d'aquell que en dèien elemental), un home a qui respectava profundament i al qual apreciava moltíssim. M'ho va dir enmig de la classe ( tothom jua, jua). M'ho mereixia perquè no vaig parar de jugar amb un mocador de seda (hippie) que m'havia portat no sé quí de París . Parlem del 1969-1970 i llavors no hi havia ni l'abundància en coses boniques que hi ha ara ni hi havia tanta gent que viatjava a París per portar-te una cosa com aquesta. Era molt bonic. El recordo com si fos ara, amb uns colors vius i un tacte fantàstic. Jo estava tan contenta que no parava de tocar-lo , d'anar-li donant voltes, de col·locar-me'l ara així, després aixà.
M'agradava molt la classe de francès . I això ( allò del mocador, no) li vaig recordar al meu professor, l'Ernesto Carratalá, 40 anys després d'aquell dia que em va fer fora de classe .

La setmana passada vam fer una trobada d'aquelles que , d'entrada fan molta por. Es tractava de reunir-nos les primeres promocions d'alumnes i professors de l'Institut Pompeu Fabra de Martorell. Quan et diuen que fa 40 anys d'una cosa és com si el professor d'Història et parlés de la batalla de les Termòpiles, llunyana, gairebé irreal . Però no.
No hi erem tots , perquè alguns no van poder venir i altres per desgràcia , ja no hi són. La gent es conserva força bé ( ja se sap, uns més espatllats que d'altres) però en general l'impressió és que aquests 40 anys no ens han tractat massa malament. I al professor Carratalà tampoc. Té 90 anys i malgrat haver tingut una vida molt intensa ( o potser gràcies a això) , manté una actitud encomiable, té una energia envejable i una lucidesa pròpia dels genis. La mateixa que feia servir davant d'uns alumnes que no estavem ni a l'adol·lescència perquè en aquells temps, amb 11 i 12 anys estàvem més atontats ( vist els nens d'ara d'aquesta mateixa edat) que la mare que ens va parir.
Recordo que el professor Carratalà ( madrileny, republicà fins "las trancas", sornaguer, crític, havent passat per presons, viatjat per mig món i haver estat acollit a Catalunya com si fos casa seva) era tan diferent a la resta de profes que teniem, que fins i tot nosaltres, uns passarells com nosaltres ens n'adonàvem. Estàvem en ple franquisme ( dictablanda, sí, però al dictador i al règim li quedàven 6 anys encara). Era divertit, sabia ensenyar i ens tenia en compte com alumnes. Havia introduit a les seves classes, sense adonar-nos, una mena de democràcia incipient que a nosaltres, pobres bèsties, ens estranyava i agradava a l'hora sense saber el motiu.
Ja llavors duia la seva característica barba blanca ( ara la té igual, potser encara més poblada). La seva figura alta i prou erguida pels seus 90 anys em recorda que la dignitat és el millor antídot per l'edat. Va ser un home que es va saber mantenir íntegre en uns moments en què, per salvar la vida, la integritat potser no era el millor passaport.
Vaig retrobar el meu vell professor i la meva infantesa i els meus companys d'aquells temps,ara homes i dones fets i drets. I Altres professors, per exemple el Tortella que em feia física i química, matèries que me les van fer passar molt magres, perquè al meu carnet genètic la cosa científica, no hi figura. Li vaig dir que gràcies a ell i les seves feixugues classes , vaig tenir clar desde aquell moment que jo m'havia de dedicar a les lletres. Curiosament ell em va dir també que aquelles classes també li van fer adonar que potser les ciències no era el que volia i ha acabat preparant : una enciclopèdia de la música!!!. Curiós. I també em vaig trobar la Blanca Serra ( sí, sí, la del PSAN, la recordeu???) Em feia llengua ( lenguaje español, és clar) encara que a ella el cos li demanés fer català. I també hi havia el Domingo, el profe de dibuix al qual li vaig dir també que les seves classes eren una tortura per a mí, negada com sóc per la cosa artística.
Finalment la trobada també va ser un homenatge al PROFESSOR, al mestre en majúscules, a l'home que s'esforça en formar persones i no en impartir unes matèries o cumplir uns horaris. I crec que part del que som una mica tots nosaltres avui, és gràcies a ell i a d'altres professors d'aquell institut ,plens d'energia i interès per l'alumnat : Lizaran, Zabalza, Roldán, Alcón... No sé on deuen ser ara , ni a què es dediquen, però a tots ells, moltes gràcies.
A la nit també hi va haver una classe magistral del professor. Divertídissima. Potser va ser la classe en què els seus alumnes vam estar més atents a les seves explicacions. Semàntica, etimologia... i tot amanit amb la seva sornagueria parlant de Trillo i el seu "manda huevos", que resulta que segons Carratalá, això dels uebos ( i no huevos) vé del llatí. Qui li havia de dir a Trillo que va dir una llatinada!

La trobada també hauria d'haver estat una festa. on la gent ballés., però...Hi havia música triada curosament per una de las ànimes de la trobada, en Josep M. , qui es va currar uns CDs amb música esclusivament dels anys 68-71 que caldria editar per meravellosos. La gent no va ballar ( excepte la dona del professor Carratalá, també amb molts anys a sobre, però guapíssima i divertida com ningú) i es va dedicar més a xerrar. Del passat, però sobre tot del present . De com estan les coses, de la feina, dels problemes dels nostres fills o del que estudien, de la nostra ex parella o dels que es van morir. Han passat moltes coses en 40 anys.
I el professor Carratalà en parla, d'aquests 40 i dels anys que els van precedir, en un llibre de memòries que acaba de publicar.


"Memorias de un piojo republicano"
Carratalá, Ernesto
Editorial Pamiela