Allà en una establia

Cada vegada em trobo amb més gent que diu que aquestes festes els deprimeixen, que els són feixugues. A mi em passa una mica el mateix. Però suposo que el causant de tot això és l'abús de publicitat als mitjans, la cantarella consumista i tot això que envolta a unes festes de suposat caracter religiós. I dic suposat perquè , quanta gent les celebra impregnats d'aquest sentit simbòlic?. Que jo conegui, cap. Recordem que tot aquest rebombori de llumetes i turrons vé d'un llunyà pessebre on va néixer un nen molt especial. Un nen que tenia molt clar que, per una banda havia de portar la paraula del seu pare , o sigui Déu, al món i per l'altra que havia de morir clavat a una creu per la humanitat . Ostitú, quin destí més galdós. Només néixer quina feina se li va girar al pobret vestit de parracs. Jo encara el recordo als pessebres fantàstics que feia la meva iaia, una artista que hauria de passar als llibres d'història de l'art popular. El meu nen Jesús, tot s'ha de dir, tenia una mica de cara de beneit ( del que ara en diriem al.lucinat) i anava despulladet menys a les parts pudendes, on hi havia una mena de llençolet. Tenint en compte que això era a Betlem, o sigui l'Orient Mitjà, molt fret molt fret no hi devia fer. En canvi perquè a tots els pessebres que jo he vist sempre hi ha neu ( això sí a costat de tot de palmeres) i els pastors s'escalfen i van tapats fins al nas? Misteri. Però tornem al meu nen Jesús. Estava estiradet allà sobre unes palles, amb les manetes aixecadetes , una posada en plan benedicció i tal, l'altra més estirada i els peuets també cap amunt , com fent la bicicleta. A costat , els seus pares : la Maria i el Josep (aquest amb la vara). I darrera el bou i la mula. Sempre em vaig preguntar que hi feien aquests dos animals darrera l'estampa familiar. Al pessebre de la meva iaia, que tenia un estany i un riu amb aigua de veritat i uns aneguets que s'hi banyaven, també hi havia unes casetes fetes amb suro. Amb les seves finestres i les seves xemeneies, eren unes cases , arquitectònicament parlant, més semblants a les que hi ha a Tavertet que no pas a Betlem ( desconec quins vincles hi poden haver a no ser que un arquitecte de l'antigor fer un Erasmus en alguna d'aquestes poblacions i després s'hi establís deixant la seva petjada). En el meu pessebre també hi havia un pont que passava sobre el riu . A mi el moment en que disfrutava més del pessebre era quan els reis hi passaven per sobre. Sortien de sota l'estrella que els guiava ( plena de purpurina, penjada sobre el paper blau que feia de cel) . I conforme passaven els dies, els camellots anaven apropant-se a l'establia, senyal que el dia de Reis i dels regals s'acostava també per mí. Pel camí s'hi trobava de tot : pastors amb les seves gallines ( hi ha pastors de gallines?), pageses venent tot tipus de mercaderia, gent amb robes molt elegants i daurades. Curiosament tots aquests personatges, molts d'ells amb barretina, tenien més pinta de catalanets que no pas d'àrabs de Betlem , però en fí, aquella era la interpretació que en feiem quan fer el pessebre era tot un esdeveniment, menjar pollastre també ho era, bebiem xampany i de torrons només hi havia el de Xixona i el d'Alacant.
Trobo a faltar els pessebres de la meva iaia, aquelles muntanyes que feia de guix i sacs vells i després pintava amb ou , i la molsa que anavem a buscar a la muntanya ( no, llavors no estava prohibit i no era cap especia amenaçada!) .
Trobo a faltar aquells Nadals, aquests no m'agraden perquè tot es basa en comprar pantalles planes, colònies que prometen sexe a qui se les posi i pleiesteishons, uís per jugar a tenis davant una pantalla i discos del jaiesculmiusical.
La única cosa que encara m'agrada d'aquests Nadals són les llums dels carrers i dels aparadors. Això em transporta lluny, als anys del pessebre amb el Nen Jesús al·lucinat.

La nadala del video la vaig gravar quan assajavem a classe de cant coral de l'Escola de música de Gelida.