El meu primer cotxe

>> dijous, 15 de març del 2012

Aquest és un post aprofitat d'un comentari que he fet al blog del Paseante. Quan l'he escrit, he pensat en tot el que vaig viure amb aquell pot, així que m'he posat a buscar una foto. I l'he trobat. I llavors he pensat que potser podria compartir aquesta historieta amb vosaltres. Així que... aquí la teniu.





Vaig treure'm el carnet de conduir a la... no me'n recordo... és igual. El que sé és que a la primera no, perquè no m'agradava la teòrica i no vaig estudiar gens. Resultat: em van tombar. Curiosament, el meu fill que ara se l'acaba de treure, li ha passat el mateix. El cas és que per mi el cotxe va significar llibertat, diners, professionalitzarme en el que m'agradava. Vaig comprar-me el meu primer cotxe l'any 1981, poc després de treure'm el carnet. Era aquest 600 amb matrícula de Madrid, com podeu veure. Em va costar 20.000 pessetes. Era mooolt vell, tenia els seients de pell i recordo que una ràdio que se sentia d'allò més be . Era moooolt vell, però rutllava prou com per fer la gosadía d'anar de Gelida a Sabadell per la carretera de Martorell, plena de revols i altres coses. Per allà anava a treballar a Ràdio Sabadell, la meva primera feina remunerada en el món de la comunicació. Contenta com un gínjol, el segón dia de trajecte, va i el 600 comença fer un soroll estrany, fins que es para. Com puc, m'aturo a un costat de la carretera. En aquell temps no hi havia mòbils ni res, o sigui que ho tenia magre. No havien passat ni 5 minuts, però, que s'atura un cotxe. Que bé! - vaig pensar - ajuda! I sí,d'una furgoneta baixa un home gran, s'apropa i em diu : ¿Cuanto por un rato? Jo al primer moment no vaig entendre que em deia, santa inocència. I li dic: No sé que le pasa al coche. I ell segueix: Por un completo, digo. I llavors, encara que no acabava d'entendre el que em deia, vaig veure pels seus ulls el que aquell tio volia. Escolta, t'equivoques- li dic- que t'has pensat, estic parada aquí perquè se m'ha espatllat el cotxe. Fot el camp. Afortunadament se'n va anar i al cap d'una estona va parar un cotxe, aquest sí, amb la intenció d'ajudar-me. Després ho vaig entendre tot. A la carretera de Terrassa, ara, com fa més de 30 anys s'hi posen putes. Que hi farem.

10 comentarios:

PS 15 de març del 2012, a les 9:27  

Recordo la primera vegada que vaig passar per la carretera que esmentes i vaig quedar parada dels entreteniments que hi havia en cada entrada de camí. Ara ja no se´m fa gens estrany, aquí l´Empordà a cada rotonda hi ha paradeta.

El meu avi tenia un siscents blau cel i crec que també matrícula de Madriz.Amb els seients de skay vermell!Quins temps aquells, i quines aventures!

llum 15 de març del 2012, a les 9:36  

Ja ho pots ben dir, País!

lolita lagarto 15 de març del 2012, a les 11:09  

ostres, el meu primer cotxe (heredat del meu germà i molt atrotinat) també era un sis-cents blanc, duia a la porta en números molt grans el 17, coses del meu germà que enacara ara és un fitipaldi..
una vegada en ple c. aragó de barcelona va començar a sortir fum, anava amb una amiga, baixa, li vaig dir correm, fotem el cam que això explota.! i allà es va quedar el cotxe fins que algú amablement el va treure d'allà..:)
quantes històries podríem explicar.. la teva és ben bé d'època..!:)

llum 15 de març del 2012, a les 11:29  

Lolita, vaig estar molts anys sense explicar aquesta història perquè em feia molta vergonya. En aquell moment ho vaig passar fatal.

Garbí24 15 de març del 2012, a les 12:46  

jajajajajaja quin ensurt....li havies de dir tu : cuanto por una grua para levantarlo?

Passat l'ensurt, el meu primer cotxe va ser un Talbot Horizon....que vaig poder comprar nou de trinca....ja feia dos anys que treballava.

llum 15 de març del 2012, a les 14:46  

Joan, era jove e inexperta amb pocs recursos dialèctics. Si fos ara... En fi. Si que va ser un bon ensurt.
Ara tu, eres "gama alta" eh? Un Talbot Horizon era ja cosa fina, no?

llum 15 de març del 2012, a les 15:13  

Per cert Joan, tu ets Garbi24, no?

el paseante 16 de març del 2012, a les 1:35  

És bona aquesta història. Els homes quedem com uns cutres -que potser ens ho mereixem-, però té gràcia explicada anys després. I ara que ho penso, tu i jo igual tenim una amiga en comú (per això de la ràdio). Ens ho diem per altres vies.

Carme J 16 de març del 2012, a les 9:54  

Les històries dels 600 en la nostra generació podrien donar per moooolts post. A la meva parella el tornaven boig! El meu primer era pintat color "verde competición" ens va costar 12.ooo ptes. i estava fet pols i el va renovar deixant-lo nou. En el meu treball se m'enfotien dient que era "verde con petición de manos !!!
Recordo haver fet llargs viatges a l'estiu amb la calefacció a tope perquè no s'escalfés massa.
Després va arribar un altre color de taronja, que era una coquetada i així fins que abans de morir encara va demanar un últim desig... Jo imaginava que seria ves a saber què! I era un altre 600 que volia convertir en Abarh. Encara està a casa tot debastallat i no sé pas què fer amb ell !!!
UUiii, m'has fet posar toveta.

Bon cap de setmana !!!

llum 16 de març del 2012, a les 10:17  

Carme, que bonic, a mi també m'has fet posar tova. No llencis mai les peces, potser el podreu reconstruir a mena d'homenatge. Un petó molt, molt gran a tu i en Leb. Bon cap de setmana, padrineta.

Paseante, aquell home era un neandertal i tenia la sensibilitat d'un didal. Per sort no tots els homes són - sou - iguals. I si, ara et busco per altres vies .

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP