Jeremiah/Relats conjunts

>> divendres, 16 de març de 2012

 


- En Bernard no ha vingut avui?
- No tio, un altre cop deu tenir ressaca.
- Ja en tinc el pap ple. Això no pot continuar així, però que li passa a aquest cabró?.
- No ho sé, la Joana Mae em va dir que darrerament el veu trist i es queda aplatanat només s'aixeca del llit.
- Aquest paio el que li fa falta es que algu l'espabili. Ens veiem després. No facis tard, Jackson.
- No pateixis, Jeremiah.
 
Pel camí  que duu al poble, en Jeremiah arrossega el contrabaix més atrotinat que un pugui imaginar. Va fent bots, llençant pedretes a tort i a dret, una de grossa fins i tot que acaba impactant contra un gos famèlic que passava per allà. Els pantalons apedaçats a més no poder li donàven un aire més trist encara del que tenia en realitat. No hi havia manera de tirar endavant en aquell cony de país arruïnat, pobre i sense esperança.
Un cop arribat a la casa de la Sra. Rose, s'atura un moment per eixugar-se la suor amb un mocador foradat. Mira els seus companys que l'esperen a costat de l'església. Allà en un escenari improvisat, el miracle és a punt de produïr-se. Les noies s'han pentinat i s'han posat flors pel cabell. Les iaies es protegeixen del sol amb grans barrets i els homes van arribant de mica en mica dels camps. Tot és a punt. Comença la primera nota i tot canvia. El color torna a les galtes , l'alegria ho inunda tot, fins i tot la pols desapareix. El ball anestesia la tristor més pregona, la desesperança que ho fulmina tot, fins i tot la vida. Que no pari la música! Que la banda no pari de tocar mai!

10 comentarios:

XeXu 16 de març de 2012 a les 17:19  

La música ho cura tot, fins i tot la ressaca!

joan gasull 16 de març de 2012 a les 22:29  

en els moments més baixos,,,unes notes et pugen la moral i tot es veu de color.
Que no pari la música

el paseante 17 de març de 2012 a les 0:56  

Em sembla que haurem de contractar unes quantes bandes com aquesta perquè ens aixequin la moral. M'ha agradat el relat.

el fem fatal 17 de març de 2012 a les 11:52  

M'agrada la idea de la música que fa desaparèixer la pols!
I en Jeremiah i companyia encara toquen, doncs?

artur 17 de març de 2012 a les 14:04  

Aquest ball, podria ser realitat en els nostres temps, en que també anem cada dia amb cara trista pels carrers.... ens falta la música d'aquesta banda, per tornar a riure !!
Una història molt entranyable !!
Felicitats !!

Elfreelang 19 de març de 2012 a les 11:43  

Que soni la música que tot ho guareix! un relat amb final feliç!

montse 19 de març de 2012 a les 18:03  

Sense música la vida seria més grisa.

Marta 22 de març de 2012 a les 11:53  

Sense música no és pot viure! Hauriem de posar tots notes de colors a la vida, com el teu relat!

Rafel 23 de març de 2012 a les 18:10  

Sí ajuda a tirar endavant, benvinguda sigui.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP