Xafogor blues
>> dilluns, 12 de setembre del 2011
A la vida de qualsevol blogger ( s'escriu així?) hi ha moments de "crisi". Dies en què et questiones el perquè de tot plegat, dies que no tens res a dir/compartir , dies que no tens temps per dedicar-t'hi o simplement dies en que et fa mandra fer res. Jo he tingut una mica de tot en aquests gairebé 2 mesos en què el blog ha estat inactiu. He estat un temps en guaret. Si. Però avui, dia de tornada a l'escola, he decidit que faré alguna cosa per aquí però només quan l'ocasió ho requereixi ( no sigui que prenguem mal, que ja em conec, obssessiva com soc). Hi ha dies que em pregunto per què i per qui dimonis el faig aquest coi de blog com no sigui per mi mateixa. I llavors , si el faig per mí, perquè coi el poso a la blogosfera? Amb un bloc d'espiral, n'hi hauria prou, no? Penso que en general som exhibicionistes o narcisistes o cadascuna d'aquestes coses i moltes altres, com la necessitat del reconeixement de la gent, de l'aplaudiment i perquè no també de la crítica. Necessitem compartir les nostres coses, els nostres pensaments, volem ensenyar les fotos de la costellada o aquella foto del viatge que ens va sortir tant bé. És clar que ara, amb el facebook i el twitter és molt més ràpid i pràctic. Però aquest fast-food de la comunicació a vegades és massa superficial i per això precisament he volgut tornar al blog. Aquí és tot una mica més reposat, més tranquil. El blog és com un prat verd on estar una estona badant, un punt de connexió amb gent que, encara que no coneixis, o no coneixis prou bé, són com de la família, on sentir una música o mirar unes imatges tan espectaculars com aquestes.
El Cielo de Canarias / Canary sky - Tenerife from Daniel López on Vimeo.
Entrades
.JPG)
17 comentarios:
comparteixo totes les reflexions que fas sobre els blogs, perquè seguim? un misteri.. em sembla que molts sovint pensem que no té gaire sentit continuar, però seguim, com tantes coses sense sentit que fem a la vida ..
fins quan..? ja ho veurem, mentrestant però es crean afectes virtuals..
És veritat això que dius dels afectes virtuals. I és ben estrany a l'hora. Pots estimar a algú que no coneixes excepte pels seus comentaris? Fins i tot enamorar-te?
Tots tenim algú raó o altre per continuar-los. A mi em va bé per deixar-m'hi anar, si algú vol passar i comentar, millor és crea un vincle entre escriptura i lectura, però si no em llegeix ningú, que hi farem...
Carme J.: he vist el teu comentari, però no sé que ha passat que s'ha volatilitzat. En qualsevol cas, casualitat que avui pensava tornar, ha, ha! Ptnts!
Alyebard, si, és veritat que els fem en primer lloc per nosaltres. Per mi és una manera, sobre tot, de compartir coses que m'impacten, que m'agraden o a l'inrevès , que no m'agraden gens. però si no et llegeix ningú també ens sentim frustrats, no?
Aquesta és l'eterna reflexió dels blogaires. Per què escrivim? I si és per nosaltres, per què ho fem a internet? I per què no un blog privat, ja que és còmode fer servir el teclat? Doncs bé, la companyia que fa la gent que ens llegeix és impagable. Podem dir que és narcisisme, però potser és necessitat. Potser algunes de les reflexions, de les explicacions sobre nosaltres, necessiten resposta. Una resposta que no han tingut mai, i són coses que no ens atrevim a comentar, o que ens semblen ximples per explicar-les als nostres. De sempre ha estat més fàcil obrir-se amb desconeguts, perquè penses que no pot afectar en res qualsevol cosa que els expliquis. Aquí escrius, i unes veus que no saps d'on surten et responen. I tot sovint et donen visions de les coses que no esperaves. Ajuda. Complementa. S'aprèn molt quan a part de la pròpia i limitada visió se'n tenen unes quantes més. Almenys a mi, m'ha ajudat força a créixer.
Aquest cap de setmana vaig caure aquí, tot i que ja coneixia aquest lloc, i encara que el veia parat, el vaig posar al reader. M'ha agradat veure que avui actualitzava, i espero que no sigui una cosa aïllada. Un blog és una cosa molt i molt personal. Facebook i twitter poden viciar més, tenen un munt de coses estúpides que són irresistibles. Però això és una altra cosa. Importen les persones, encara que no les coneguem. I això vol dir que importen les persones de veritat, independentment de com son, només pel que expliquen. Això és el que trobo jo impagable de tenir blog, i de conèixer el de molta altra gent.
Ostres Xexu, tens tota la raó. "Tot sovint et donen visions de les coses que no esperaves". És veritat. Sovint ens enroquem amb coses que ens pensem que només poden ser com les pensem. I resulta que no, que hi ha altres veus i altres maneres de veure el món que ens poden ajudar a créixer. És fantàstica aquesta aportació que fas Xexu. I això em dona força per continuar amb el blog. Espero poder estar a l'alçada i que hagi valgut la pena haver-me posat al reader. Un petó.
Aquí en tens una altra que s'alegra que tornis...Ja pot ser estrany, o digne del pervers món on vivim, però els meus veïns del Reader m'interessen sovint més que els de l'escala. Així que ben trobada, veïna.
No crec que tot sigui una qüestió d'exhibicionisme, això dels blocs...almenys no en el meu cas. I em fa l'efecte que tampoc en el teu.
Sentir l'opinió de la gent que et segueix, reconforta i arriba a ser fins i tot addictiu.
Sovint penso, que els posts diuen molt de qui els escriu...però és darrere els comentaris que s'hi escriuen a continuació, quan es descobreix més del seu autor.
Me'n alegro de llegir-te de nou Llum;
Una abraçada.
Epolenep,això que dius de que sovint t'interesa més el que diuen els veins del Reader que els de l'escala és una gran veritat. Però llavors a mi em passa una cosa. No sé a vosaltres. Si tan connectes amb algú que es pren la molèstia de llegir les teves bestieses, fins i tot de comentar-les, a mi m'agradaria que aquesta connexió fructifiqués, és a dir, poder conéixer la persona amb qui t'uneix molt més que el veí de dalt. Per què ens costa tant desvirtualitzar? De què tenim por?
En qualsevol cas Epolenep, gràcies per estar per aquí. A tu i a la Carme de la maleta. Ptnts a les dues.
totalment d'acord en tot el que dius
quantes vegades em poso a escriure i dic.... mare meva... a qui coi li interessarà això?
Però després mires les estadístiques i tampoc estas tan sola!
una abraçada :)
Sí a tot i totalment d'acord amb les teues reflexions -ja veus que ami m'ha passat tres quarts del mateix. Però sobretot, si a la teua tornada :)
Què bé que hagis tornat! :) i no sé si és narcisisme, és narcisisme anar al cafè a fer la partida de dòmino? jo m'ho miro així, el blog és el meu casinet particular, i ara saludes a l'un, ara saludes a l'altre :)
Leb, si també a la teva (tornada). Ptnts.
Clidi, potser tinguis raó amb això del casinet.
Si, fillola, si, fins i tot enamorar-te, pot passar!!!
Les dones generalment ens enamorem per l'oida, en aquest cas per les paraules escrites.
I és curiós, a mi m'interessen de la mateixa manera els meus veins del Reader com del Blogger!
Petonets.
Padrineta, t'he trobat a faltar! Ptnts!
Deunidó les vacances que t'has agafat lluny de Blogville. M'alegra que hagis tornat. Crec que estem enganxats als blogs perquè ens donen més que no pas ens prenen. És bonic veure que algú ens ha comentat un text, com també ho és passejar per les vostres cases i mirar com os van les coses.
Paseanteeeee! Com t'he trobat a faltar!!! Des que vas decidir no acceptar comentaris al teu blog em vaig quedar una mica moixa :( .
Avui, però, m'has alegrat el dia! Et dono la raó en això de que ens agrada que ens comentin un text. Em reafirmo en la tesi que molts blogaires, en fer visibles els nostres pensaments, fotos, cabòries i dèries, en realitat busquem allò que en diem "carinyu i cumpransió", cosa de la qual no crec que anem - en general - gaire sobrats. Un petó molt gran.
Publica un comentari a l'entrada