Que té d'especial una paella?

>> dissabte, 17 de setembre del 2011



Sempre que ens trobem una colla d'amics, la família, els companys de feina,  inevitablement és sempre al voltant d'una taula. Serà un berenar, un esmorzar de forquilla o una costellada, però sempre hi ha teca pel mig. Per què no ens trobem al voltant de l' últim llibre del Cabré per comentar les primeres 300 pàgines? O per comentar si la de l'Almodòvar és tant dolenta com diuen o si realment les fotos de l'Scarlett són robades? L' última vegada que m'he trobat amb amics va ser ahir, al voltant de menjar japonès.El sushi i aquestes coses trobo que fan les trobades una mica serioses, no ho sé, o a mi m'ho sembla. Com que això dels palets aquests que fan servir no és lo meu, estic més atenta a com agafo les coses perquè no em caiguin, que no pas fruint del menjar. El menjar 'japo' trobo que condiciona l'actitud de la gent a la trobada.  Una paella és tota una altra cosa. I això que per fer-la també necessitem arròs.






I dissabte passat, trobada familiar amb una amiga, al voltant d'una paella. Que té d'especial una paella quan qualsevol dijous en pots menjar al bar de la cantonada? Home, quines preguntes faig jo també. Jutgeu vosaltres mateixos. Una paella ha de ser una paella i no allò que et donen, amb aquell color i aquelles gambes de plàstic. I, molt important, una paella no és només el moment de seure a menjar-la.  És posar tots els ingredients, posar l'oli, la carn, el peix i anar-ho remenant amb delicadesa , com qui té cura d'un nadó. I mentres tant es xerra, es beu una clareta, es piquen unes patates chips - aquestes del Mercadona estan força bé, diu la tieta - i després hi ha tot el ritual de mesurar l'arròs i comptar el brou - no em descomptis que després no surt bé! diu la mare. I venen els records: la iaia si que la feia bona, eh? I la mare que es pica : home sí, però li sortia una mica seca, no? I l'altre que diu que a ella li agradava seca, però sobre tot el que li agrada és el socarraet. I això que és? diu la Helena, l'amiga sueca. I li expliquem, i riu, i riem, i bebem i l'arròs que va fent xup xup, com si fos viu. I seiem, i mengem, sí. I ens trobem al voltant d'una taula, perquè qui es el guapo que veient aquesta paella, es troba per comentar l' últim llibre del Cabré, eh?

12 comentarios:

òscar 17 de setembre del 2011, a les 8:25  

Estic amb tu, Llum. El rigor nipó (toma ja!) queda reflectit en un sushi que t'obliga a estar amb els cinc sentits dipositats en el menjar. Aquelles mini rodanxetes de peix cru i arròs que volen poc abans d'anar a entrar a la boca, aquell sucar a la barreja d'espesa salsa ultrapicant verda amb d'altra de més líquida ... tot plegat resulta un exercici d'equilibrisme gastronòmic que fa difícil fer-la petar relaxadament amb amics i coneguts. Un conyasso!

Tot el contrari que la nostrada calçotada que permet menjar, xerrar, beure i embrutar-te alhora sense acartronaments ni requereix una concentració nivell 10 per menjar els ceballots. Et relaxes tant en els previs que, confesso, en alguna de elles he arribat a estar cantant "l'Astúries patria querida" (metàfora de pimple excessiu) abans del plat principal en qüestió.

Garbí24 17 de setembre del 2011, a les 9:30  

Acabo d'esmorzar....però m'en menjaria un bon plat.....quina bona pinta i quina bona costum

llum 17 de setembre del 2011, a les 10:08  

Òscar, som mediterranis i ja està dit tot. Més enllà dels tòpics que ens puguin encolomar, alguns dels quals no es compleixin en absolut ( d'això n'he de parlar un altre dia), trobo que els rituals associats al menjar tenen molta importància a la nostra cultura. L'altre dia m'explicaven d'un noi francès que ha estat treballant a Txèquia. Doncs bé, diu que allà la gent arriba a taula i nyam, nyam, nyam, un quart d'hora i punt, au. Per ells el menjar és omplir el dipòsit de gasolina. Per nosaltres és molt més.
Garbí, si que fa bona pinta, eh?

PS 17 de setembre del 2011, a les 10:49  

I és que el sushi és tan desssaborío, no sé pas perquè tanta història, si no fos per les salses picants i el salmó o el succedani que has de buscar amb lupa...

On hi hagi un bon fogó i una cassola per anar remenant, deixem-nos de niponades.Aquesta paella està per llepar-se els dits!

llum 17 de setembre del 2011, a les 11:08  

País, amb el meu post no preten criticar el menjar japones, ans al contrari, trobo que té coses molt bones, però la veritat és que t'he de donar la raó: per molt wasabi que li posis, li falta alguna cosa.El menjar japonès està de moda, a molta gent del meu entorn li agrada molt. Res a dir. Però on estigui una bona paella... Que els preguntin als japos que venen a Barcelona si els agrada o no ( tot i que alguns passen per l'experiència del Paellador)

fra miquel 17 de setembre del 2011, a les 12:58  

Potser si el sushi i totes les altres mendangues japos les preparéssim en grup, també es podria fer petar la xerrada mentre un talla el peix a tiretes, l'altre escorre l'arròs... i no sé què mes per que no conec gaire aquestes menges.
Jo penso que l'ingredient principal son les persones.
Ara. Dit això... Jo m'apunto a una paella, una fideuà, una calçotada o una costellada abans que a un sopar japo :o)

Quan dius que organitzes una paella bloggera?
;o)

Allau 17 de setembre del 2011, a les 13:27  

Actualment, és tan fàcil trobar restaurants de menges exòtiques, que el que trobo més a faltar són els plats tradicionals de tota la vida, com una paella casolana. Aquesta té una pinta immillorable.

llum 17 de setembre del 2011, a les 14:18  

Si, Allau, jo crec que ens hem sofisticat una miiiica massa. Cal tornar als orígens, tens raó. La paella estava de muerte.
Fra Miquel, ja m'agradaria a mi fer aquestes paelles. Però podem desvirtualitzar fent una altra cosa, no cal que sigui sushi i fer-la petar. Bona iniciativa. Penso en una data. Seguirem informant.

LEBLANSKY 17 de setembre del 2011, a les 23:41  

Ei, Llum, això no val! Poses fotos la mar de xules de menjar japonès, i jo que em preparo per dir-te que ets una exagerada, que està molt bé això del sushi, i que si bliblablú... i a continuació vas poses unes fotos -amb cuineres incloses- que són irresistibles, amb la traca final amb forma de paella absolutament espectacular. Així no val!!!

Clidice 19 de setembre del 2011, a les 12:07  

Doncs, sortosament, sóc tant d'una cosa com d'una altra :) els bastonets són tanta pràctica com la forquilla, i el (bon) menjar japonès és apetitós i molt gustós :) ara, una paella d'aquestes ... uf! quina temptació :)

el paseante 23 de setembre del 2011, a les 1:04  

Recordo una nit d'estiu xafogosa de fa un parell d'anys. Una gent sospitosa em va fer entrar en un restaurant japonès sense aire condicionat i em va fer tastar aquelles salses picants. Vaig fotre una suada... Mai més. Prefereixo mil vegades abans una bona paella. Aquesta de les fotografies fins i tot l'he olorat. I falta la foto de la sueca (és que jo sóc una miqueta López Vázquez).

llum 23 de setembre del 2011, a les 10:20  

Paseante: No, si jo no dic que el menjar japo sigui pitjor o millor, però hi ha coses que , només veient-les...Es que my mother és una artistassa de la paella. Era tan bona, que gairebé ploro.
Tema sueca: Però com goses demanar-me la foto de la sueca? És que no tens aturador, tú? ;D Señoritoooo!

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP