Pa

>> diumenge, 18 de setembre de 2011



 El meu fill diu que estic carregada de manies, que sóc una llepafils quan parlem de pa. I és veritat : fora de forns especialitzats (cosa que no tinc a l'abast) o forns d'aquells de tota la vida ( que no és el cas tampoc) el pa de cada dia, aquell que tinc a la vora, no m'agrada. I no parlem ja de les baguettes aquelles precongelades que a vegades comprem per sortir del pas. Costa trobar un pa bo. D'aquell que només amb un raig d'oli d'oliva, es converteix en una menja exquisida. Algú em sabria dir perquè una cosa tan senzilla, tan bàsica com és el pa, cada dia és pitjor? És l'aigua? La farina? El llevat? La sal? Perquè el pa és això només : aigua, farina, sal i llevat. Com dimonis pot sortir dolent això? El pa és potser l'aliment més antic de la humanitat. I per més règims, dietes i punyetes que es posen de moda, el pa continua sent un aliment bàsic, fins i tot en aquesta societat postindustrialitzada i decadent.
De tant en tant faig pa. No tinc ni maquineta de fer-ne ni Termomix. El faig a ma. És un plaer. El resultat és increible. I l'olor que fa el forn quan es cou, és de somni. Proveu a fer-ne. No costa. No us compliqueu la vida amb receptes estrafolàries. 1 kg. de farina, 15 gr. de sal 400 cl.d'aigua 50 gr. de llevat. Pasteu i deixeu llevar un parell d'hores. Enforneu i deixeu el pa uns 40 minuts ( depèn del forn que tingueu, clar). I ja està. El resultat és aquest. A mi m'han sortit 4 pans. En deixo la meitat per congelar i l'altra la gasto aquest cap de setmana. I així tinc la setmana coberta. I no m'emprenyo quan compro una barra de quart, que no fa un quart i fa gust de tot, menys de pa. A-pa!







16 comentarios:

trena 18 de setembre de 2011 a les 9:07  

Quina pinta! Me'ls menjaria tots quatre tot d'una!
Jo a vegades també en faig, de pa. Faig panets, tipus viena, o panets integrals (de veritat integrals, no com els que et venen...), o faig pans rodons, o pans amb la panificadora, però... no aconsegueixo mai que el pa em quedi cruixent... a tu et van quedar cruixents aquests quatre?

mmmm... quasi et diria que fan bona olor a través de la pantalla!!!

llum 18 de setembre de 2011 a les 10:50  

Trena, hi ha dies que surten més cruixents que d'altres, suposo que per les condicions d'humitat ambiental, calor o no se què. Però surt molt bo. Tant que m'he de reprimir per que si no me'l menjo tot ;D

Violette, guapa! A mi és el que em semblen quan els acabo de treure del forn, els trobo tan macos com una escultura.

XeXu 18 de setembre de 2011 a les 12:14  

Jo sóc molt panarra, però com amb totes les coses, no tinc paladar. Si és pa, m'ho menjo amb fruïció. Però és clar, quan et portes un pa bo a la boca, també es nota. El sé diferenciar, però no faig lletjos a els altres.

Només d'imaginar-me l'oloreta de pa acabat de fer al forn ja m'han vingut ganes de provar-ho... però per més desgràcia, a part de no tenir paladar, sóc un mandrós a la cuina!

llum 18 de setembre de 2011 a les 12:58  

Ui! això de la mandra es lo pitjor a la cuina. Però et recomano l'experiència. No porta molta feina. Ànims! I t'asseguro que segur que si proves, repeteixes. Aquest matí m'he fet unes torradetes amb mantega i melmelada de taronja amarga que...

garbi24 18 de setembre de 2011 a les 20:52  

El pa el que li falta es temps i fer-lo amb ganes....per sort tinc un cunyat flaquer i encara en menjo de bo....Has fet molt bona feina i agradable.
Per cert la barra de quart porta aquest nom no per el pes si no per el fet de que te l'has de menjar com a molt un quart desprès de sortir del forn......;)

llum 18 de setembre de 2011 a les 21:15  

Ahahahaha! Garbí, que bo això de la barra de quart, ja tens raó, ja! I quina sort tens de tenir un cunyat flaquer!

Clidice 19 de setembre de 2011 a les 11:57  

Nena, d'això se'n diu menjar amb els ulls! quin aspecte més impressionant! La mare, a vegades, pasta (son germà tenia un forn i ella l'ajudava), però jo no m'hi he ficat mai, a part de fer algun motlle de pa de nous. Veig que ho hauré de provar. Fas servir llevat de forner?

llum 19 de setembre de 2011 a les 13:09  

Doncs si Clidi, com tu dius, si el menjar és bo, sigui japonès o jamaicà, benvingut sigui.
I sí, faig servar llevat de forner.

fra miquel 19 de setembre de 2011 a les 14:49  

Ja et veig de flequera... ;o)

Crec que una de les raons principals dels pans gomosos és la qualitat de farina.

A veure si m'animo a provar-ho...
petons, artista!

llum 19 de setembre de 2011 a les 15:17  

Hola Fra Miquel! No ho sé, hi ha dies que me'n venen ganes de fer de fornera ;D

el paseante 23 de setembre de 2011 a les 1:11  

És el mateix que deies en el post anterior de les paelles de bar de cantonada amb gambes de plàstic. Ara es prefereix la quantitat abans que la qualitat, la rapidesa que la paciència, consumir molt i econòmic abans que poc i a un preu just.

llum 23 de setembre de 2011 a les 10:23  

Paseante: Consumir molt i econòmic. Aquest és el quid de la qüestió. I a vegades, ni ecònomic, perquè he arribat a menjar "coses" a uns preus... En fi, sempre ens quedarà fer pa, o el que sigui, a casa. I compartir-ho, que això li dona un plus.

Oscar Chamat 30 de setembre de 2011 a les 10:20  

es de veritat que es tan però tan fàcil?... no m'ho crec!

llum 30 de setembre de 2011 a les 20:08  

Sí, Oscar , és molt fàcil! Quina il·lusió que passis pel blog! petons!

Oscar Chamat 3 d’octubre de 2011 a les 9:38  

tot i la meva visita, tot i el teu link a youtube, tot i les teves gràcies per la meva visita... encara no crec que sigui tan fàcil... ho farè i et dic
:-)

PS. Ahir diumenge vam tenir una paella amb àmics... totalment d'acord amb tu... paella es paella!

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP