Osama Bin Laden

>> dimarts, 3 de maig de 2011



Escriure bé és complicat. Vull dir - ja sé que acabo de dir una obvietat - que, escriure bé, atenent les regles gramàticals, sintàctiques i totes les que facin falta, no ho és. Aquestes les pot aprendre qualsevol que tingui unes quantes neurones funcionant al cervell. És qüestió de memòria, de sistematizar, d'anar fixant estructures i arriba un moment en què sense gaire esforç surt una prosa i - gairebé m'atreviria a dir - una poesia, dignes de ser publicades en qualsevol llibre de qualsevol editorial. Però jo no em refereixo a això. Hi ha molta literatura ben feta, d'aquesta ben estructurada i ben apamada, feta per algú que un dia va aprendre les regles de la bona sintaxi. És d'aquella literatura que, a mesura que vas llegint, va per davant teu, fent un camí que tu ja endevines, que saps ben bé per on anirà. Pot ser que agafi alguna drecera i això et sorprengui per un moment, però de seguida torna al camí que saps que farà. Les paraules van fent una desfilada gairebé geomètrica : ara cap aquí, ara cap allà fent poliedres. Però aquesta literatura tan bonica, d'aparador, tan ben feta, tan polida , a mí no em diu res. Més aviat m'enfarfega. És com si l'autor em vulgués refregar per la cara : mira com en sé, mira quines filigranes, mira com jugo amb les lletres, amb les paraules... No m'interessa. Quan dic escriure bé és difícil, vull dir que és molt complicat fer-ho sense artificis, sense ajut dels instruments de la llengua. És una tasca titànica atrapar el lector sense trampes, enganxant-te a la que pot per un camí amagat que hi ha darrera un mirall que sembla el de l'Alícia. Però això no s'aprèn amb la Gramàtica, ni habent llegit tot el que se t'ha posat per davant. No. Això es porta dins. Quina sort ténen els que neixen amb aquest talent. Aquesta gent et duen a terres inhòspites, sovint t'incomoden, però també poden portar-te al paradís, a l'èxtasi, poden fer-te sentir la síndrome d'abstinència quan acabes el ranxo que et serveixen. Avui hi he pensat en tot plegat. En com n´és de bonic escriure, crear un món a partir del no res i fer-ne partícep algú altre. M'agradaria poder-ho fer, però desgràciadament no faré mai una novel·la que titularia" El dia que van matar Osama Bin Laden", per exemple. O potser sí. La podria començar ara mateix, amb totes les meves mancances, fins i tot amb les meves faltes d'ortografia. Podria començar dient : "El dia que van matar Osama Bin Laden, havia acabat de fregar els plats quan vaig veure que algú saltava la tanca del jardí..." o també així : "El dia que van matar Osama Bin Laden, el meu home em va deixar per una tia de 20 anys..." o així " El dia que van matar Osama Bin Laden, l'Ibex 35 va repuntar al tancar la sessió..."


9 comentarios:

Molon labe 3 de maig de 2011 a les 9:06  

UMmm, o el dia que van matar a bin ladem el món va ser més segur però menys just...

llum 3 de maig de 2011 a les 9:34  

Molon Labe : O el dia que van matar Bin Laden, no va passar absolutament res.

lolita lagarto 3 de maig de 2011 a les 9:51  

o el dia que van matar bin ladem vas descobrir que qualsevol pretext és bo per escriure un bon article sobre literatura...que no deixa de ser un altre gènere literari..

llum 3 de maig de 2011 a les 10:26  

Lolita, gràcies per la floreta, però per escriure sobre literatura se n'ha de saber molt i molt, i no és el cas. Però que carai, encara que no tingui la formació i el criteri necessaris, perquè me n'he d'estar, no? ;D

garbi24 3 de maig de 2011 a les 17:01  

crec que seria més correcte: el dia que ens varen dir que havien matat Osama.....

Clidice 3 de maig de 2011 a les 17:28  

En qualsevol cas deixes ben clar que hi ha quelcom que fa que, de sobte, un autor et pugui semblar distint, amb tants i tants com n'hi ha. I el dia que van matar Bin Laden, ningú s'ho va acabar de creure, perquè el món vivia en la virtualitat.

llum 3 de maig de 2011 a les 17:37  

Clídi i Garbí, nosaltres mateixos som virtuals. No existim en cap pla que no sigui la blogosfera. Així ens va! Records a tots dos.

el paseante 5 de maig de 2011 a les 0:43  

En el Hollywood clàssic hi havia dues categories de directors: els artesans (Sam Wood, Michael Curtiz...) que seguien els esquemes habituals a l'hora de fer una pel.lícula, i els creadors (John Ford, John Houston...) que innovaven, que deixaven la seva empremta, que el seu estil era reconeixible. Passa el mateix en la literatura i en totes les arts. Fer una obra és factible. Crear una obra és més complicat.

llum 5 de maig de 2011 a les 9:58  

Paseante, fantàstic el teu comentari. Podria ser això : la diferència entre artesania i art. En l'artesania hi ha la cosa ben feta, potser sense ànima, però correcta. En canvi a l'art hi ha la rauxa, la originalitat, la passió.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP