Calle 54

Ara que el Trueba s'ha associat amb en Mariscal per fer la pel·lícula d'animació Chico y Rita , vull recordar  una de les primeres incursions del Fernando en el món del cinema musical, del jazz bàsicament i més concretament en el del latin jazz. Aquest director és un enamorat d'aquest gènere i va voler retre-li homenatge en forma de documental. En aquest, els noms més grans del gènere transmetien desde l'estudi a la gran pantalla tota l'ànima que un pot rebre en un concert en directe. I això és difícil, si. Ja ho crec. N'hi ha molts que no ho poden fer ni dalt d'un escenari, així que , poder transmetre, "retratar" l'ànima de gent, posem per cas, com Michel Camilo, té molt de mèrit. Recordo que em va agradar molt la peli. Vaig passar una molt bona estona al cinema, un lloc poc habitual per veure/sentir/escoltar jazz. Però Trueba se'n va sortir molt bé. No he vist Chico y Rita, però qui l'ha vist diu que el còmic bé però la música, monumental. No sóc gaire amant del cinema d'en Trueba (Fernando) però Calle 54 em va arribar al cor. Vull compartir amb vosaltres aquesta peça de Michel Camilo, el pianista dominicà, un dels músics grans del panorama del jazz llatí. De fet, del jazz. No cal posar-hi etiquetes. El vaig poder veure a l'Auditori amb un programa monògrafic d'en Gershwin, on va interpretar Rapsody in blue. I encara ploro ara de l'emoció. Good piano, good vibrations.