Albert
>> dilluns, 13 de desembre del 2010
Media vuelta from Umbilical Produccions on Vimeo.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Subscriu-te a
Entrades
Comentaris
Blocs que m'agraden
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Agafats de la màFa 3 anys
-
-
Ciao, rei!Fa 4 anys
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Todo se transformaFa 10 anys
-
-
-
-
De porquets rodoladissosFa 13 anys
-
-
-
IIIFa 14 anys
-
-
-
.JPG)
8 comentarios:
L'Albert té el seu camí, com tots i cadascun de nosaltres. Hem d'aprendre a no retenir i, sobretot, a no tenir por. Encara que jo, com a mare, patiria molt. I més de la manera que s'entesta en arriscar-se.
Jo no em puc imaginar com ho faria si fos la seva mare, però per mí la gran lliçó de l'Albert és justament aquesta que comentes tu : aprendre a no tenir por de res. Per cert, aquest noi és d'Esparreguera, no?
Sí, l'he tingut voltant per casa durant molts anys, el meu fill petit i ell han estat companys d'escola des del parvulari fins al batxillerat, i són bons amics. Em fa feliç veure'l feliç, tot i que no estic gaire d'acord en com fa algunes de les coses que fa. Ningú no té dret a demanar-li, però, que canviï.
Això és tenir dos pebrots, potser hauriem d'aprendre algunes coses d'ell.
Recordo haver vist l'Albert fa un temps a la tv...i va ser, com rebre un xute de vida directe a la vena! Quin exemple el seu...estar clar que les fronteres, són bàsicament dins del nostre cap.
Com a mare, però, jo també patiria molt i alhora me'n sentiria, molt, molt orgullosa.
Petonets Llum
Però a què voleu que tingui por l'Albert? Quasi tothom en tenim, a que ens passi al que a ell ja li ha passat. Un cop ha succeit, n'hi ha qui s'ho pren esbojarradament com ell i miren de treure tot el que poden o n'hi ha que es tanquen en banda fins la fi de tot!
Són postures lliures que cal respectar. Quina és millor?
Sí, potser el terme mig, ni tant,ni tant poc, però ningú llevat qui s'hi troba,te dret a decidir-ho, per molts patiments de mare que tinguem.
Garbí, Carme de la maleta i Carme J : Penso que patiments de mare a banda ( jo en soc molt de patidora i crec que no ho podria suportar), estaria molt orgullosa de tenir un fill així: sense por, ple d'esperances, d'il·lusió, fent el que li rota ( ja voldriem molts de nosaltres sentir-nos lliures de cadenes per fer el que ens vingués de gust sempre i a tot hora!) . També hi veig alguna connotació negativa en tota aquesta història, una mena de narcisisme/exhibicionisme que actuaria de cortina de fum per a un dolor intens i pregó pel fet d'estar lligat a una cadira de rodes. Però quí soc jo per jutjar-lo? Quí soc jo, una persona peruga que només de pensar que em pugués passar una cosa així, ja m'horroritzo. En fí, que sí, que l'Albert és un crack del qual n'hauriem d'aprendre molt!.
Ja t'ho han dit gairebé tot. Afegeixo que m'ha produït angoixa que li fessin l'entrevista a les vies del tren. Però quina felicitat transmet aquest noi.
Publica un comentari a l'entrada