Tornar?

>> dijous, 2 de setembre de 2010

No he anat enlloc, sempre he estat aquí. Però estava amagada darrera les meves dèries. Potser per això ningú no m'ha vist. I potser per això ningú no ha trucat a casa per veure si hi era.
La història del meu desencontre comença a gestar-se cap el mes de maig, però no es materialitza fins el 15 de juliol, data en què, no sé ben bé per què, deixo d'existir en aquest blog. Cap escrit, cap rètol de Tancat per vacances, cap justificació, argument o patranya per dir que ja no escric més. Quan vaig deixar de penjar la cançó diària, ja m'ho temia que passaria això. Perquè en realitat el blog el vaig començar per veure si em tornava una persona disciplinada capaç d'estar-me un any seguit fent una cosa, sense perdre ni un sol dia. No ho fet mai això, ni tan sols dormir. I aquesta vegada tampoc ha estat. O sigui que aquells grans objectius i metes que un es marca en començar l'any, s'han quedat com un soufflé a costat d'un corrent d'aire (bé, no siguis tan dura amb tú mateixa, Llum).
Potser simplement no tenia res a dir o a ensenyar. O potser és que tenia massa per dir i per ensenyar. Tant se val. El comptador de visites però, m'ha posat les coses en perspectiva. El número ( ja de per sí petitet, petitet, va baixar en picat) . I això, que he descobert avui perquè se m'ha acudit entrar al blog, m'ha tocat la moral. No tinc un ego blogaire massa gran, la veritat. Sé que els seus continguts són un cero a l'esquerra en erudició, originalitat en els continguts o talent creatiu. Sempre m'he agafat el blog com un exercici lúdic amb la voluntad de no romandre fora del món virtual, d'anar fent provatures i en fí, de no perdre "comba" en un món en què si un dia no vas a classe ja has perdut el trimestre. O sigui, que si no tinc seguidors, tampoc em faré l'hara-kiri. Però finalment, aquest petit exhibicionista que tots els blogaires portem a dins, m'ha acabat sortint. Ves per on. I tan atrafegada com estic aquests dies amb totxanes i rajoles vàries - en sé un munt, hores d'ara - no estalviaré esforços per treure el nas per aquí i així tornar a rebre el rèdit dels vostres comentaris sovint carinyosos, lúcids i divertits.

16 comentarios:

La meva maleta 2 de setembre de 2010 a les 10:21  

Jo estic contenta de tornar-te a llegir, i seguiré passant a veure si em descobreixes alguna cançó que em canvii la vida...mai se sap!

Paciència amb les obres...jo ja les he passades.

Una abraçada!

Clidice 2 de setembre de 2010 a les 10:22  

Ja està bé que alimentis la teva petita exhibicionista, alguns n'alimenten (alimentem?) un de més monstruós :P Tothom diu el mateix, que si s'ha de fer perquè et ve de gust, que no passa res, però t'entenc, això de la disciplina sempre m'ha calgut disciplinar-ho ;P No sé pas si hi haurà músiques "d'obra" que no sigui El Fary, pots intentar-ho :) Una abraçada :)

llum 2 de setembre de 2010 a les 11:31  

Carme, Clídice :Us estimo! Aquest feedback ràpid i contundent del món virtual em supera. No acabo d'escriure el post que, pam! M'heu emocionat i tot! El meu ego remuga com un gat panxacontent...

garbi24 2 de setembre de 2010 a les 11:39  

La comunitat blocaire he notat que es mou per el seu blogroll, que es qui li diu qui ha escrit i qui no, com que la feina s'ens acumula moltes vegades no fem cas a qui baixa el seu ritme o desapareix, la manera ideal de portar un espai així es fer-ho perque agrada i no com una disciplina doncs amb dos anys he vist cremar-se molta gent avida de seguidors i comentaris. Crec que hem d'escriure el que ens be de gust, rebre amb alegria els comentaris i sobretot ser sincers amb els nostres, que molta gent gent no diu el que pensa per tenir més asiduus al seu bloc. Molt ben tornada, segueix tot i que potser la musica es de mal comentar de vegades ens provoques un bon record o un descobriment. S'ha fet la llum!!!!

llum 2 de setembre de 2010 a les 11:50  

Garbí : tens raó en això de dir el que un pensa. Sempre ho he fet i a vegades fins i tot me'n penedeixo una mica doncs hi ha coses molt íntimes que es poden llegir entre línees. Però això de la disciplina ho tinc com una espineta clavada. Sóc una inconstant i això m'emprenya. Si hagués estat més insistent en determinats assumptes ara potser les coses m'anirien millor. Gràcies pel comentari!

Allau 2 de setembre de 2010 a les 12:08  

Llum, com bé diu Garbí, els que et tenim al blogroll només entrem a casa teva quan publiques; per això és normal que disminueixin les visites si no dones carn a les feres. Jo comptava que eres de vacances.

No cal que et marquis un ritme fix, fes com et plagui, limita't a posar cançons si vols, però no ho deixis. I no et requi explicar altres coses, escrius molt bé, com has demostrat avui mateix.

Ens veurem a can Leb?

llum 2 de setembre de 2010 a les 13:42  

Hola Allau!. Espero poder-m'ho combinar per venir a Can LEb. No hi ha res més que em vingui més de gust, però també tinc una cita a una casa modernista preciosa a la qual m'han convidat per un concert de cant i piano. No sé si donarà per tant el diumenge.

LEBLANSKY 2 de setembre de 2010 a les 17:08  

Apa, que no ets tu humana ni res, llumeta! I això que poses com a exemples de virtuts -cosntància, rigorositat i demés- que vols que et diga: un bloc no funcionarà mai si vas a pinyo fix, i el teu funciona bé justament per que va a la teua bola, i el dia que estas trista penges un saudade i el dia que estas melancòlica un blues gris, i de repent et marques un rock clàssic d'aquells que tomba o t'arranques amb un relat exquisit.
I per això m'he fet seguidor d'aquest bloc teu. I no és per res, però en tens 21 més a la llista :)

en Girbén 2 de setembre de 2010 a les 17:41  

Jo (que no tinc de blogroll i de tant en tant faig una volta per la meva sel·lecció d'interès) ja havia vist que t'havies aturat i vaig pensar: Fa vacances!
Celebro que hi tornis... Volem les teves músiques!

Carme J 2 de setembre de 2010 a les 19:34  

Si cal farem el diumenge de material elàstic per allargar-lo i poder veure´t !
És important ser disciplinat, no dubto que ho deu de ser, però les normes s'han fet per a poder incomplir-les tambè! Sempre que això no comporti malsdecap!
Publica tant com puguis i vulguis, música, escrits, ens tens a molts incondicionals teus. Aquest estiu hem pensat molt en tu.
Apa! fes mans i mànigues per fer l'inrevés de la dita, que les segones parts millorin les primeres.
Un munt de petons, de la teva padrineta, Llumeta nostra!

llum 3 de setembre de 2010 a les 9:32  

Carme J, Girbé, Leblansky : Són les 9:30 del matí i la meva autoestima ha pujat un munt d'enters. Ara ja no em podré deslligar mai més tan temps del blog!
Teniu raó, les regles estan per trencar-les i aquesta autoexigència a vegades és més negativa que una altra cosa. O sigui que, GRÀCIES A TOTS PER SER UN ALTRE COP AQUÍ!

Brian 3 de setembre de 2010 a les 16:19  

Feia poc que havia trobat el teu bloc quan vas "desapereixer" - m'alegro que tornes (alguna cosa pareguda ha passat a mi també), i anims per a continuar (i si fiques alguna cançoneta millor que millor!)!
:)

llum 3 de setembre de 2010 a les 16:54  

Gràcies Brian i per cert tinc un deute pendent amb tu, ja t'explicaré

el paseante 8 de setembre de 2010 a les 1:50  

A mi m'agrada el teu blog. Hi ha gent que comento una miqueta perquè ells també em comenten, i mira... Però el teu té aquell puntet de veritat que m'agrada. Expliques coses teves (pocs ho fan), et despulles, sembles de veritat. A més, escrius molt bé.

A mi m'agrada el teu blog. I molt. Però també l'has de cuidar, que no tot són mirar les visites. El meu primer any va ser molt trist. No m'entrava ningú. I no tenia comentaris. Però vaig anar fent, i ara n'estic molt content. Plantejat el teu blog a mig termini, si em permets el consell.

Un petonet, i disculpa el rotllo que t'he fotut.

llum 8 de setembre de 2010 a les 10:43  

Paseante, que em diguis que escric bé m'omple , com diria el borbó, "de orgullo y satisfacción". Que m'ho diguis tu, que escrius bé un rato llarg, encara més. També t'he de dir que soc la pitjor crítica del món amb mí mateixa.Per tant et diria que penso que em sobrevalores. Bé, tampoc no ens discutirem per això ara :D.
Una cosa, però, m'agrada que ens els posts es barregi la ficció i la veritat, de manera que qui entri no sàpiga ben bé que es què. M'agrada el joc. I sovint la gent dona per certes coses que són pura invenció i a l'inrevés. Per exemple, el post Tornar? de la blogaire que plora perquè no té visites, només era una exageració. Mai m'he pres molt seriosament això de les visites. Està clar, però, que escribim perquè esperem que algu ens reconegui.
Ja ho veus, sóc un personatge sense definir, a cavall entre la realitat més descarnada i la ficció més etèrea. M'agrada ser Margarita o Manuel, m'agrada ser una dona abandonada i m'agrada ser també una ciutadana emprenyada amb els impostos. Tot ajuda a construir una nova realitat, potser més maca en el fons que la que ens toca viure.
Per cert, bonic el post de les vacances. Ets tan descriptiu que és com si hagués passat les vacances amb tu, a l'habitació del tercer pis i sentís el soroll que fa la Sofia quan frega plats.

Un petó.

llum 8 de setembre de 2010 a les 10:44  

Ah! I no t'haig de disculpar de res, perquè no m'has fotut cap rotllo.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP