Cançó n.53/2010 - Don't wait too long
>> diumenge, 21 de febrer del 2010
Madeleine Peyroux ( al seu web diu que s'ha de pronunciar com Perú) m'agrada. Potser perquè em recorda la meva estimada Billie Holliday , amb aquella veu gastada per mil nits de whisky i desesperació, rasposa i a l'hora fràgil , desvalguda . Però la Madeleine no és la Billie ni tampoc té perquè ser-ho. La noia va néixer a Athens ( no la grega, sino la de Georgia) , es va sentir atreta per París ( i quí no?) i va començar a fer gires europees amb un grup de jazz fins que al 96 va gravar el seu primer disc Dreamland, on hi havia una versió de La Vie en Rose. Una veu per sentir en companyia, amb una copa de vi a la ma, veient com plou a fora... o per sentir mentres camines en un dia radiant ... o per sentir aquí ara mateix. Disfruta-la!
2 comentarios:
És una de les meues veus preferides, i l'he vista actuar en directe al festival de jazz de Xàbia :D
Fantàstica veu i músics impecables, però el que més em va sorprendre era que s'assemblava molt poc a la noia evanescent, primeta i de cabell bru que apareix als cedés als videos oficials. La Madeleine real és una donassa amb els cabells daurats i llarguíssims, i no entenc perquè els assessors d'imatge han volgut canviar aquestes qualitats.
Em va passar el mateix quan vaig veure en directe a la Eliane Elias, una brasileira madura i rotunda que apareix a les fotos sempre amb retocs de photoshop, com si les cantants haguéssin de seguir uns estereotips estétics.
Jo no l'he vista però penso que m'agradaria el seu directe. El que dius de la imatge és cert, sempre volen distorssionar i disfressar la imatge dels artistes, sobre tot si són dones. És com si haguèssin de ser sexy per nassos. Però penso que això és perquè els creatius i assesors publicitaris són -la majoria - homes amb mentalitat de mascle. Tu ja m'entens.
I per cert, Eliane Elias m'agrada molt, molt. Un dia d'aquests la posaré en un video en que no està sexi, però demostra que és una gran pianista.
Publica un comentari a l'entrada