>> dissabte, 23 de maig de 2009

Què passa quan tens un blog mig abandonat? Què passa quan tens moltes coses a dir, però et falta el temps o les ganes, o les dues coses? Què passa quan algú et diu (poca gent, tampoc ens flipem) que escriguis al blog i penses que sí, sí, que ténen raó però al cap de cinc minuts te n'oblides? Què passa quan veus que hi ha blogs fantàstics , plens de coses originals, divertides, plens de narracions plenes d'emocions molt millor escrites que la porquerieta d'encàrrec ,obvia i sovint trista que es veu a diaris i a revistes? Què passa quan veus que estas fent un blog que ha perdut gas ( si es que mai n'ha tingut) ? Què passa quan estàs una mica depre ( perquè vé la calor i a mí això , en contra de la resta de la humanitat, me n'hi possa) de depre? Què passa quan tens aquesta mena de "deixondesa" ( no sé si aquesta paraula s'escriu així, però ara em fa mandra mirar el diccionari) que m'atenalla desde el dit gros del peu fins a l´últim cabell passant per les meves manetes que no ténen ganes d'escriure res ? Què passa , doncs?

Doncs res. No passa res. Res de res. Però és que ni s'immuta ningú del meu entorn més proper, ni un senyor de Valladolid, ni el Conseller Saura. Ni el meu fill, ni el meu pare. El curs del món és absolutament el mateix sense el meu blog. Així doncs, em sembla que el tancaré. Si més no de moment. En Dani Garcia Peris, l'home blogosfera, em va dir que això dels blogs és com una relació amorosa i penso que té raó. Primer t'hi acostes com amb por, ignorant si t'acceptarà o no. Després vé la fase de l'enamorament, la millor. Aquella en què tens papallones a l'estòmac i tot allò. El moment en què a tothora penses en el blog, com el faràs, com l'adornaràs, com l'escriuràs. No hi ha una altra cosa en el món que no sigui el teu blog. Qualsevol minut lliure que tens el dediques al blog i bla bla bla. Després vé l'epoca del matrimoni. L'estabilitat, la tranquilitat, el conèixer a l'altre... El teu blog és cada cop més ferm, amb més entitat, més personalitat. Vas pel carrer orgullós de bracet del teu blog, t'agrada que et vegin i que et preguntin per ell. Però aviat les dificultats de la convivència arriben i el blog es converteix una mica en una pedra a la sabata : no trobes mai el temps per dedicar-te a escriure, penses que potser no l'hauries d'haver fet perquè no és el blog que volies fer en el fons, mires al voltant i veus que els altres blogs tenen més alicients que el teu. En definitiva, que el teu blog ja no et dona allò que et donava al començament i comença a avorrir-te.
Potser caldrà agafar unes vacances i al tornar veure si l'has trobat a faltar el teu estimat blog. O no. Potser el temps que he invertit fins ara al blog, el podré dedicar a ajudar a les velletes a creuar el carrer o puc estudiar sànscrit. O puc posar un consultori de tarot. En aquests temps de crisi que vivim, diuen que són negocis d'aquests els que triomfen.
Qui sap.

3 comentarios:

Daniel García Peris 25 de maig de 2009 a les 16:33  

Una mica de paciència Marina. El teu bloc és molt interessant i de ben segur trobaràs la teva "audiència".

No ens deixis orfes :-(

Anna Espinach Llavina 28 de maig de 2009 a les 20:45  

Si audiència ja en tens, no crec que sigui això, no? A mi també em passa, a èpoques, el que dius. Al començament, cosa que em passava cosa que escrivia. Tot anava a parar al blog. I ara, de fa uns mesos, que no trobo que res estigui prou encertat ni per escriure-ho ni quan ho he fet. Potser no que els nostres blogs no transcendeixen... I què? Si ens ho passem bé, endavant les atxes! Espero que no el tanquis, doncs... Si vols, descansa, però segueix! Potser és molt egoista, però només per estar un mateix escrivint el que li volta pel cap, ja val la pena. Petons rodons des de Gràcia!

el paseante 9 de juny de 2009 a les 0:45  

Trobo que te n'has cansat molt aviat. Els blogs passen èpoques bones o dolentes (com nosaltres). A vegades tenim més ganes d'escriure. A vegades menys. A vegades escrivim un text que agrada i ens comenten, d'altres no ens ha sortit prou bé i provoquem la indiferència. Però sempre ens agrada passar per aquell blog que ja ens és conegut i mirar que encara hi és, que aquella persona encara ens vol dir coses, que encara forma part del nostre present.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP