Vida espiritual

>> dimecres, 25 de febrer de 2009









He estat a un monestir budista. No he hagut d'anar ni al Tibet, ni al Nepal ni a Sikkim. Ni al Japó. Només he hagut d'anar al Parc del Garraf ( he de confessar que encara no hi havia estat mai). Pujant per la carretera costeruda i plena de revols es veia un paisatge àrid, 4 pinets joves i prou. La resta, com deia, turonets despullats. Vestits només amb uns matolls. Jo que soc de paisatges exhuberants i molt d'arbre i de verd, de rierols i tot això, aquest tipus de paisatge no em diu res. En canvi aquest té un bellesa especial.
El silenci que s'hi respira només el trenca algun ocellot de nom desconegut ( per a mí) . Tiro i tiro per aquesta carretera i no trobo el final. M'hauré equivocat ? Però, no, no hi ha on equivocar-se perquè com a molt m'he trobat amb un desviament que va a parar a una masia i prou. Segueixo ara amunt, ara avall fins albirar una urbanització ( aquí!!!, en el mig del no res. Però no és un parc natural això? També hi deixen construir? Déu meu, com pot ser això? No ho sé, però és. El desastre té nom i cognom: Residencial Olivella . Unes quantes cases, no gaires, però prou per trencar l'encanteri del desert garrafí. Els envejo una mica perquè aquí dalt no se sent res i les cases són amplies, parcel·les de 800 m. mínim. Però el meu destí és el Monestir que està a tocar de les cases. Existeix em sembla des del 1995, però la casa on s'han instal·lat els monjos budistes té més de 100 anys. El Palau Novella va ser obra d'un home que va fer fortuna a les Amèriques, un indiano, vaja. M'expliquen que els calers els va fer a base de traficar esclaus a Cuba. I en va fer molts de calers. I amb ells va fer una casa modernista enmig d'un desert. Una casa amb marbre de Carrara i ornamentacions caríssimes.Amb grans escalinates. I fins i tot amb un llac i un pont. I fonts. I un cuarto de bany morisc. L'indiano no sabria mai que casa seva s'acabaria convertint en un lloc de retir espiritual on hi viu una petita comunitat budista amb desafecció al luxe.
Quines coses té la vida. El budisme, que refusa el desig perquè comporta patiment, contraposat als desitjos capriciosos d'un home que traficava amb essers humans. Tot sota un mateix sostre però amb més de 100 anys de diferència.

1 comentarios:

el nadador 3 de març de 2009 a les 2:02  

Coses de la vida, noia. Però te el seu encant que el patiment de tants esclaus hagi permés construir un racó de pau en plena natura pelada. M'ha agradat el teu post.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP