Utopies

>> dilluns, 24 de novembre de 2008












Cap de setmana rural. Enmig del no res, en un silenci metafisic i a l'hora més real que moltes coses. M'he sentit esser humà com feia temps que no me'n sentia. En comunió amb la natura ( sí, sí, sona a tòpic, però...) , sentint que allà baix tot és superflu i banal. Amb la certesa que podria quedar-me a viure aquí dalt i no tornar mai més. Amb les fulles de tardor, les trepitjades dels senglars, el sol que m'enlluerna, tot pren una altra dimensió. Irreal. Quina paradoxa, no? Sentir que això tan de debò és irreal és de bojos . No ho és fer cues cada matí, consumir tot el sant dia, deprimir-te en veure que la vida se t'escapa enmig del buit existencial a costat de milers d'essers que són com tu, que pensen com tú, que pateixen com tu i a l'hora estan a milers de kilòmetres de distància?

Aquí dalt no es troba a faltar res. Aquí dalt t'adones de com de superficial pot ser la nostra vida, de com n'arribem a estar d'envoltats de banalitat, futilitat, fum. Aquest cap de setmana he vist com l'utopia existeix, Shangri-la existeix, el paradís existeix. És aquí mateix i a l'hora molt, molt lluny. I jo l'he pogut viure, encara que només per unes hores.

3 comentarios:

Marta 26 de novembre de 2008 a les 21:56  

coñe,Marina...això és la casa d´Agramuntell??? Jo vull venir...Per quan la macarronada? El diumenge vam veure el mozartiano que es deleix per tastar els teus macarrons, així que proposo un tastet de macarrons de tota mena. Ye-yés, és clar, que no trobo la meva perruca rossa i me n´ha comprat una al Relámpago. I ens ambientarem, que m´ha dit que el 20 de febrer fan un concertillo al CAT i no ens el podem perdre...

Ale, endavant amb el bloc, que jo el vaig visitant de tant en tant. (No posaries la foto d´entrada una mica més petita? M´agrada molt, és una idea)

Petons i abraçades,
Marta

llum 29 de novembre de 2008 a les 12:35  

Que vaaaa! Que més voldria que això fos Gramuntell. Aquesta casa és una passada, si algun dia hi voleu anar una bona colla amb nens i tal, es divina perquè és molt, molt gran i els nens la poden campar. Hi caben fins a 20 persones còmodament.
Pel que fa a la macarronada, només m'ho heu de dir.
Pel que fa al bloc, no m'hi dedico tot el que voldria i és cert que el disseny no m'acaba d'agradar. Vaig estar fent provatures i encara en faré unes quantes més abans no acabi de donar-li una forma més o menys definitiva. Però no tinc massa temps .
Un petó i a veure quan ens veiem!

Marta 29 de novembre de 2008 a les 23:30  

Gramuntell, ups, perdó...

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP