Un estat d'ànim

>> dimarts, 4 de novembre de 2008

Hi havia una vegada un noi mestís molt simpàtic que es deia Barak. Els seus origens eren a Kenia, a costat del bressol de la humanitat, però ell vivia als USA. Un bon dia va començar a militar en causes que ara no recordo quines eren i així de mica en mica va entrar en política. Va arribar el dia en què, després de dos mandats nefastos d'un president nefast , o sigui en George W.Bush, el noi simpàtic va començar una carrera presidencial. Competia amb una dona, o sigui que la cosa prometia miressis per on t'ho miressis : un negre i una dona competint per la presidència dels USA. Ni el més optimista s'ho podia haver imaginat, però mira... El cas és que el noi simpàtic ho va ser tant que els votants li van donar la seva confiança total. Tothom l'aclamava i el país va començar una nova presidència plens d'esperança en el futur. El primer que va fer el noi simpàtic va ser retirar les tropes nordamericanes d'arreu del món. Va signar tractats de pau amb tothom amb qui tenia un conflicte per petit que fos. També va retallar els impostos als pobres i els va augmentar als rics en la mesura de les seves fortunes. La riquesa es va redistribuir i van desaparèixer els pobres dels carrers. L'economia va començar a reflotar en reconstruir els països destrossats per les guerres que els propis americans havien propiciat. Hi havia feina i diners per tothom. Va instaurar la seguretat social gratuita per a tothom i també pels països del tercer món, que els USA pagaven de la seva butxaca. El noi simpàtic va acabar amb la carrera armamentística, va acabar amb totes les armes que hi havia al país i amb tots els problemes del món mundial, inclòs el canvi climàtic. Tothom era feliç. La humanitat , liderada pel noi simpàtic, finalment havia entès que la fraternitat entre els pobles era la única via per donar als nostres fills un món millor que el que haviem rebut. I compte comptat, ja s'ha acabat. Per la xemeneia se n'ha volat.
Jo no soc cap analista política ni ho pretenc, però volia fer un apunt després d'aquest bonic conte. Obama és, com Nova York, un estat d'ànim. És com la carta als Reis o els tres desitjos del geni de la llàntia. Ens agradaria que arreglés els problemes del seu país i els que el seu país provoca a la resta del món. Que, com l'Alicia d'en Carroll, tranformés el món en un país de meravelles. Això és el que ens agradaria. Però com deia algun entès, una cosa és el el poder polític que pugui assolir, l'altre el poder real.

3 comentarios:

Mozartiano 5 de novembre de 2008 a les 9:31  

Feia dies que no corria per aquí... I veig que tu també hs estat invadida per la política dels USA!!!

Com està el món, no?

Macarrons i espinachs!!!

Mozartiano 6 de novembre de 2008 a les 2:11  

Caram... Diria haver deixat un comentari abans en aquest post. Potser ho he somiat?.... No ho sé pas....

Anna Espinach Llavina 23 de novembre de 2008 a les 10:34  

Sí, jo també feia dies que no passava -maleïda feina!-, però jo tampoc no he pogut escapar de l'estat d'ànim "obamàtic" que regnava fins i tot dins els ascensors de la feina. Ara, en comptes del temps, parlem d'aquest noi simpàtic.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP