Utopies

Cap de setmana rural. Enmig del no res, en un silenci metafisic i a l'hora més real que moltes coses. M'he sentit esser humà com feia temps que no me'n sentia. En comunió amb la natura ( sí, sí, sona a tòpic, però...) , sentint que allà baix tot és superflu i banal. Amb la certesa que podria quedar-me a viure aquí dalt i no tornar mai més. Amb les fulles de tardor, les trepitjades dels senglars, el sol que m'enlluerna, tot pren una altra dimensió. Irreal. Quina paradoxa, no? Sentir que això tan de debò és irreal és de bojos . No ho és fer cues cada matí, consumir tot el sant dia, deprimir-te en veure que la vida se t'escapa enmig del buit existencial a costat de milers d'essers que són com tu, que pensen com tú, que pateixen com tu i a l'hora estan a milers de kilòmetres de distància?

Aquí dalt no es troba a faltar res. Aquí dalt t'adones de com de superficial pot ser la nostra vida, de com n'arribem a estar d'envoltats de banalitat, futilitat, fum. Aquest cap de setmana he vist com l'utopia existeix, Shangri-la existeix, el paradís existeix. És aquí mateix i a l'hora molt, molt lluny. I jo l'he pogut viure, encara que només per unes hores.