Xivarri

De tots els sorolls que he sentit a la meva vida, el que més m’impressiona és el del silenci. Potser per poc habitual en els temps que vivim. No creieu que és el soroll més eixordidor que existeix?. Feu la prova : Aneu a un lloc on hi hagi molta gent reunida. Si us hi fixeu, darrerament la gent crida molt, com si li anés la vida . En un moment donat en què el volum sigui d’allò més insoportable, feu callar de cop a tothom utilitzant una botzina d’aquelles que es fan servir als partits de futbol. El que queda després d’això és un silenci – curt, això sí – brutal, immesurable, elàstic, diàfan, bell...
La tranquilitat que t’aporta el brogit del silenci és, no sé com dir-ho, alliberadora, etèrea, com si de cop el teu cervell posés a lloc totes les idees desordenades, com si et mullesis els peus dins un rierol d’aigues plàcides...
No entenc com la gent crida tant. Vas a un restaurant i gairebé no pots mantenir una conversa amb els teus acompanyants en un to normal. Sents més les converses alienes que les pròpies i per això acabes bramant tant com els altres. Tan bonic com és gaudir d’una esplèndida xerrada, amb un bon vinet a la copa i un plat deliciós per anar assaborint de mica en mica. Com és que la gent s’entesta tant en cridar? És per què tenen por de que la resta no els entengui? És per demostrar que tenen més raó? O és per què tots són una colla de maleducats?
De la contaminació acústica se n’hauria de parlar més. I debatre’n els seus efectes perniciosos per la salut mental i física. I si no que els preguntin a la gent que viu a Gràcia o al Raval o a costat de l’autopista.
Només us demano que hi penseu i sobre tot... que ho feu en silenci, si us plau!