la cua de cada dia

A veure. Tinc companys que viuen al Maresme que tarden -normalment- 1 hora o una hora i quart per arribar a la feina ( viuen a Vilassar) . Això en dies de bonança, perquè quan plou la cosa es dispara a límits insospitats. Avui he tardat una hora en arribar de Gelida a Sant Joan Despí ( 35 Km.) , quan el trajecte és de 20 minuts. Al matí, quan he sortit de casa, ja he fet cua al carrer del Sol perquè dos autobusos han coincidit a Cal Faló. Avui , a més, hi havia un repartidor de Cal Romeu aturat davant del Cigró. O sigui que, desde que he sortit de casa fins el moment que he fitxat avui ha passat una hora i quart. Una hora i quart de la meva vida que m'he passat al volant, escoltant la tertúlia de Rac 1 ( la de Catalunya Ràdio per mí ha passat a millor vida), veient com plovia i veient la cara d'avorrits i/o cabrejats que fem el conjunt de conductors. Em fa por comptar quantes hores de la meva vida he perdut fent aquest trajecte. I em fa por també comptar quin cost econòmic té tot plegat, sobre tot amb els preus del gasoil ( si , jo també vaig comprar en el seu dia un vehicle diesel per estalviar en combustible). O sigui que venir a treballar surt car, molt car . En termes econòmics i en termes de salut. Arribes a la feina que t'enfiles per les parets després de la maleïda cua de les Rondes, o la de Vallirana, o la C-17 o la de Molins. Tant se val. Per això ara fa dos mesos vaig decidir empesa pel cansament d'aquesta situació, de la crisi i d'una petita rebel·lia que cada cop se'm fa més gran, no passar més per l'autopista. Anomenar "via ràpida" a l'autopista és un acudit, perquè sempre et trobes atrapat a la ratera dels embusos . Si, als de Gelida ens surt més barat, és cert. Però també ens costa diners i jo no vull passar pel tub del peatge. No els vull donar a guanyar ni un cèntim més. Que és una tocada de nassos passar per la carretera de Martorell? Sí. Que et trobes els camions del polígon de Castellví? Sí. Que has de batallar amb els semàfors del Mur? També. Que la teoria diu que "perds" deu minuts més en el trajecte? Sí. M' és igual. Estic farta de pagar per no obtenir el servei pel qual he pagat. Farta de veure'm atrapada a l'autopista després d'haver passat per caixa. És la meva petita rebel·lía. I gràcies aquesta petita rebel·lia m'estalvio gairebé 60 euros. Potser per alguns les molèsties no compensen aquest estalvi. Però a mí em donen gairebé per pagar-me les classes de música. I sobre tot em donen la gran satisfacció de no donar a guanyar més diners dels que ja dono als que ens roben cada dia , cada minut. Aquesta classe política i econòmica de les subprimes, dels euribors i dels préstecs hipotecaris. Dels Trichets, dels Greenspan i de tots aquells Lehman Brothers, Bachowia i Santanders i Central Hispano i La Caixa que durant molt temps s'han estat enriquint de manera immoral i fastigosa gràcies a nosaltres. Una classe de gent ( són igual a Singapur que a Nova York que a Madrid) que ara que van mal dades demanen amagar-se sota la faldilla de la mama-estat, que els acull incondicionalment, sense contraprestacions. Quin món, si us plau, quin món!