Paisatges urbans/1

De fons, en primer terme una reixa deixa veure pels forats d'acer una pista d'atletisme. No hi corre ningú. Només hi ha uns operaris que fan manteniment per sobre d'allò que en diuen "tartán". Quina paraula. Sempre m'ha fet riure, no sé perqué. En segon terme una estació de tren i encara en tercer lloc, els fums d'una empresa química que ho envolten tot en una atmosfera estranya. Avui fa sol. I no fa massa fred. Les temperatures, baixes. Tampoc no cal exagerar i dir siberianes. És un fred d'hivern normal (com el d'abans, quan a les nenes ens posaven aquells gorros que es lligaven amb uns cordons trenats de llana que acabaven en unes borles).
Seiem tots dos, contemplant aquestes imatges que no tenen res de bonic, però curiosament la barreja de tots aquests elements fan un tot que em dona serenor. Quina bestiesa. Conec bé la pista, l'estació i la química, però mai les havia vistes així, superposades les tres.  I tampoc mai no havia vist aquest paisage urbà, gris i desagraït desde la calidesa que em produeix tenir-te al meu costat, sentint la teva veu describint els ocells que volen davant d'un arbret pelat o els comentaris que fas sobre els comentaris d'unes dones que passegen el gos. Amb tu, tot canvia. La perspectiva de les coses és una altra.