Setmana de la burocràcia

Seure en un taula davant un funcionari a mi sempre m'imposa. Soc de la generació del "vuelva vd. mañana" i de "le falta el impreso 340 sellado". Com que sempre he tingut tendència al despiste, a mi sempre em faltava "aquell" paper sense el qual o bé no em podia fer el passaport amb prou temps per anar-me'n de viatge de fi de curs o em quedava sense possibilitat de tenir una beca ( mai no me n'he pogut beneficiar de cap, d'altra banda). Els d'Hisenda em fan una por especial per raons obvies. Malgrat la pell de be amb que els han obligat a vestir-se a les diferents campanyes de robatoris oficials, fan por. Quan hi vaig , com ahir, a fer la declaració de la renda, hi vaig concienciada que m'hi estaré una bona estona. Això d'entrada. Hi vaig vestida còmoda, de manera que cap prenda de roba em pugui tallar la circulació ni em faci suar massa. Normalment porto la cartera del portàtil plena de papers. Des de la fe bautisme fins els papers del divorci, passant per les fotos de la comunió i del casament, les del nen i les de l'excursió aquella tan bonica a Sant Miquel del Fai. Mai no se sap que et poden demanar aquests vàndals! El cas es que el matí de la declaració sempre sol ser un matí molt especial, diferent, carregat d'auguris ( ni bons ni dolents). Però normalment sempre comença malament : no trobo aparcament i s'acosta perillosament l'hora de la cita prèvia. Finalment, després de 100 voltes trobo un fortat que em disputo amb un senyor gran que em mira amb cara de males puces, però al final - això és la selva - m'hi poso jo.
Carregada amb la cartera , em topo amb el segurata de l'escanner . Amable, per cert, em pregunta el nom i m'adreça a on he d'anar : 2ón pis. Allà hi ha un altre segurata que m'adreça a la taula on una amable senyoreta em demana el nom, em comprova a la llista i em dona un número : el 47. Em diu que segui i que estigui atenta a la pantalla. En aquella mena d'auditori amb cadires, hi ha unes 40 persones més o menys. Totes assegudes com si esperessin que comencés l'espectacle. Però no n'hi ha cap d'espectacle, a no ser que pensis que una pantalla amb uns altaveus que van cridant uns números, pugui ser-ho.
Sec. Intento estar tranquila, però els nervis van en augment. Em tocarà aviat? Doncs no, passen tots els números menys el meu. Quan fa una hora i ha passat tota la gent que hi ha asseguda a l'auditori, reclamo a la senyoreta que m'ha donat el número i em diu que el meu és un cas especial i que he d'esperar a que acabi la companya de la taula 30 i llavors m'atendran.
Cas especial? El meu? Mare meva... que han detectat en la meva declaració? Començo a suar i a vigilar a veure quina cara té la companya de la taula 30. I espero. I espero. I espero. Finalment, la taula queda lliure i la pantalla i els altaveus criden el meu número : el 47, passi a taula 30 si us plau!
Hi vaig. Amb la meva maleta plena de papers de tot tipus. Per si de cas. I comença l'interrogatori. Em sento com a "¿Quiere Vd. ser millonario?". Puc demanar el comodí del públic??? De moment va bé, vaig contestant. Alguna vegada més ràpid que d'altres. Em comença a demanar papers i els hi vaig donant. Tot rutlla. No me'n falta cap. Però ella vinga a omplir caselles i caselles. I demanant més papers. Em faig un fart de suar, però sembla que estem a punt d'acabar. El final és dolorós. Em toca pagar una pasta. Fí.
Això va ser ahir. Avui he tornat a seure en una taula davant una funcionària. Aquesta ha estat més fàcil. Havia de portar 3 papers i els he portat tots. Em demana una clau d'accés i amb els nervis li dic malament. Ho he hagut de fer 3 o 4 cops i ja es començava a posar nerviosa. Déu meu, la clau, Llum, recorda la clau! Finalment, pam! la recordo. Tot arreglat. Gràcies, gràcies, passi-ho bé.
I demà passat, Sant Tornem-hi. Més funcionariat darrera una taula. Aquest cop la Policia Nacional . Quina por. He de renovar-me el DNI.
Quina setmaneta , si us plau, quina setmaneta.