Setmana de la burocràcia

>> dimarts, 17 de maig de 2011



Seure en un taula davant un funcionari a mi sempre m'imposa. Soc de la generació del "vuelva vd. mañana" i de "le falta el impreso 340 sellado". Com que sempre he tingut tendència al despiste, a mi sempre em faltava "aquell" paper sense el qual o bé no em podia fer el passaport amb prou temps per anar-me'n de viatge de fi de curs o em quedava sense possibilitat de tenir una beca ( mai no me n'he pogut beneficiar de cap, d'altra banda). Els d'Hisenda em fan una por especial per raons obvies. Malgrat la pell de be amb que els han obligat a vestir-se a les diferents campanyes de robatoris oficials, fan por. Quan hi vaig , com ahir, a fer la declaració de la renda, hi vaig concienciada que m'hi estaré una bona estona. Això d'entrada. Hi vaig vestida còmoda, de manera que cap prenda de roba em pugui tallar la circulació ni em faci suar massa. Normalment porto la cartera del portàtil plena de papers. Des de la fe bautisme fins els papers del divorci, passant per les fotos de la comunió i del casament, les del nen i les de l'excursió aquella tan bonica a Sant Miquel del Fai. Mai no se sap que et poden demanar aquests vàndals! El cas es que el matí de la declaració sempre sol ser un matí molt especial, diferent, carregat d'auguris ( ni bons ni dolents). Però normalment sempre comença malament : no trobo aparcament i s'acosta perillosament l'hora de la cita prèvia. Finalment, després de 100 voltes trobo un fortat que em disputo amb un senyor gran que em mira amb cara de males puces, però al final - això és la selva - m'hi poso jo.
Carregada amb la cartera , em topo amb el segurata de l'escanner . Amable, per cert, em pregunta el nom i m'adreça a on he d'anar : 2ón pis. Allà hi ha un altre segurata que m'adreça a la taula on una amable senyoreta em demana el nom, em comprova a la llista i em dona un número : el 47. Em diu que segui i que estigui atenta a la pantalla. En aquella mena d'auditori amb cadires, hi ha unes 40 persones més o menys. Totes assegudes com si esperessin que comencés l'espectacle. Però no n'hi ha cap d'espectacle, a no ser que pensis que una pantalla amb uns altaveus que van cridant uns números, pugui ser-ho.
Sec. Intento estar tranquila, però els nervis van en augment. Em tocarà aviat? Doncs no, passen tots els números menys el meu. Quan fa una hora i ha passat tota la gent que hi ha asseguda a l'auditori, reclamo a la senyoreta que m'ha donat el número i em diu que el meu és un cas especial i que he d'esperar a que acabi la companya de la taula 30 i llavors m'atendran.
Cas especial? El meu? Mare meva... que han detectat en la meva declaració? Començo a suar i a vigilar a veure quina cara té la companya de la taula 30. I espero. I espero. I espero. Finalment, la taula queda lliure i la pantalla i els altaveus criden el meu número : el 47, passi a taula 30 si us plau!
Hi vaig. Amb la meva maleta plena de papers de tot tipus. Per si de cas. I comença l'interrogatori. Em sento com a "¿Quiere Vd. ser millonario?". Puc demanar el comodí del públic??? De moment va bé, vaig contestant. Alguna vegada més ràpid que d'altres. Em comença a demanar papers i els hi vaig donant. Tot rutlla. No me'n falta cap. Però ella vinga a omplir caselles i caselles. I demanant més papers. Em faig un fart de suar, però sembla que estem a punt d'acabar. El final és dolorós. Em toca pagar una pasta. Fí.
Això va ser ahir. Avui he tornat a seure en una taula davant una funcionària. Aquesta ha estat més fàcil. Havia de portar 3 papers i els he portat tots. Em demana una clau d'accés i amb els nervis li dic malament. Ho he hagut de fer 3 o 4 cops i ja es començava a posar nerviosa. Déu meu, la clau, Llum, recorda la clau! Finalment, pam! la recordo. Tot arreglat. Gràcies, gràcies, passi-ho bé.
I demà passat, Sant Tornem-hi. Més funcionariat darrera una taula. Aquest cop la Policia Nacional . Quina por. He de renovar-me el DNI.
Quina setmaneta , si us plau, quina setmaneta.

8 comentarios:

òscar 17 de maig de 2011 a les 12:20  

Jo és escoltar (o llegir) la paraula Hisenda i m'agafen mals que encara ara els cinetífics estan investigant.

L'he llegida al teu apunt i un mal anomenat "canguelis" m'ha començat a venir.

Quan els científics me'n diguin alguna cosa ja t'ho faré saber.

garbi24 17 de maig de 2011 a les 14:16  

a mi també em posen dels nervis...per això prefereixo pagar una gestoria que no anar a perdre el matí allà, que fet i fet és quasi el mateix. Per el dni, si no ets terrorista, no tindràs cap problema

llum 17 de maig de 2011 a les 15:31  

Jo tinc tan mala sort, Garbí, que segur que em troben parentiu amb algun terrorista i em demanen un certificat de penals o alguna cosa així. No puc amb la burrrrrrrocràcia! Em posen dels nervis!!!!!

Òscar: Hisenda posa dels nervis. Comprovat.

fra miquel 17 de maig de 2011 a les 21:28  

Jo també ho porto a una gestoria.
El cangueli tan sols dura uns segons...quant veus, al mòbil, que et truca el gestor per dir-te el resultat :o$
Hauries de començar a prendre til·les una setmana abans de la cita :P
petons

llum 17 de maig de 2011 a les 23:25  

Em pensava que eren paranoies meves, però ja veig que no Fra Miquel. No hem avançat gaire des de l'edat mitjana. Abans els pagesos anaven
a portar uns pollastres, uns sacs de blat i deixaven la dona al senyor feudal. Ara ens toca anar a Hisenda, on, amb un gran somriure i amb la frase Hasienda somos todos ( los imbeciles que pagamos) et donen pel sac .

Clidice 17 de maig de 2011 a les 23:54  

Ai filleta! si t'hi haguessis passat la vida com jo, de guixeta en guixeta, llegint una gran quantitat de llibres mentre esperava ... No t'hi has d'amoïnar, els funcionaris també tenen melic (o sigui mare, són humans no els lagartus d'UVE) :D

Ànims!

el paseante 18 de maig de 2011 a les 1:41  

Jo vull ser nordamericà, però vivint aquí. Crec que ells no fan la declaració de la renda, ni tenen DNI, ni fan cues per temes burocràtics... Vull ser lliure, no un número. I, a sobre, ells no tenen gairebé aturats.

llum 18 de maig de 2011 a les 8:28  

Clídice, el que no he dit a ningú ( exclusiva, exclusiva!) és que jo fa mooolts anys vaig treballar a Hisenda ( per sort no de funcionària de taulell!). Anar de taquilla en taquilla deu ser la feina més terrible que hi pugui haver en el món mundial. Mira, al menys en vas treure un rèdit amb això de la lectura.

Paseante, jo no sé si vull ser nordamericana vivint aquí o catalana vivint a Mart, el que no vull es que em robin i em maltractin de part de l'estat. I tens raó jo tampoc no vull ser cap número!

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP