Sant Jordi també té capvuitada?

Per sant Jordi no li van regalar cap llibre. Ni una rosa. Ni tan sols en va rebre cap d'aquestes que dónen als centres comercials. Es veu que l'amargor de la seva mirada tirava enrera qualsevol intent d'amabilitat. Vivia sola, enmig d'un munt de gent, el que s'anomena una família més o menys normal. Havia conegut l'amor i encara en conservava un comí enmig dels plecs de la pell de la memòria, però només això. No es comprava un vestit d'ençà del casament de la seva germana, on per cert, li va anar a parar a les mans el seu ram. Cap vestigi, però, de cap relació que pugués confirmar la tesi poc científica de que, qui rep el ram troba novio en un pim-pam.  Tot plegat una bestiesa, però...i si funcionava?
Caminava poc per la ciutat, però quan ho feia, sempre mirava al terra. No s'atrevia a topar-se amb els ulls de quí, coincindit amb la seva mirada, descobria l'immens dolor que vivia sota aquell cos abandonat i sol. En canvi, li agradava mirar la gent, eixoplugada en l'anonimat d'un banc: imaginant que aquella gent que es veia feliç, despreocupada, aquella gent amb aquells cossos i aquelles robes magnífiques eren ella mateixa. Li agradava viure fugaçment les seves vides, aparèixer per les seves finestres vitals i imaginar-se com era el seu dia a dia, pensant que segurament era cent vegades millor que el millor dels seus dies. El dia de Sant Jordi, però, procurava no sortir de casa. L'entristia infinitament veure les parelles agafades de la ma tafanejant les paradetes de llibres. Ella amb la rosa a la ma, ell amb la mirada perduda en algun llibre d'un escritor mediàtic. Però junts, joves, amb la promesa d'un futur enlluernador davant seu, amb l'esperança d'una vida per viure-la plenament. Sant Jordi era un dia trist per ella. Ni tan sols els del super on comprava, li regalaven una rosa. Ni les del final del dia, marcides i amb l'espiga, tan trencada com ella.