Lafken

Lafken vol dir mar en l'idioma dels mapuches, el mapudungun. He estat amb ella, gràcies a la meva feina, que em permet conèixer a vegades persones especials. Trenes negres, mirada neta, vestit acolorit i sobri a l'hora. Demana permís per trepitjar l'herba, per passar el riu, per agafar una poma de l'arbre. Respectuosa com tots els mapuches desde fa milers d'anys, dóna una lliçó d'ecologisme als que l'han inventat fa quatre dies. Agraeix la natura per donar-li el menjar, l'aire, el sol, el cel, els núvols i la pluja. La seva filosofia es perd en la nit dels temps. Una cosmovisió compartida amb tants i tants altres pobles indígenes que van poblar el continent americà de nord a sud ja fa milers d'anys, molt abans que els desgraciats dels espanyols anessin allà a arrasar-ho tot pels seus sants nassos, amb permís de déu i del rei de torn. Mare meva! No em puc imaginar com seria el món de no haver existit els Reis Catòlics, Colón, Pizarro i la mare que els va parir, però

d'entrada, de mapuches n'hi hauria uns centenars de milers més que no pas ara. I les seves terres,  robades amb total impunitat abans pels colonitzadors i ara pels governs que les venen a les empreses transnacionals ( Telèfonica i Endesa entre d'altres), encara es comptarien per milions d'hectàrees i no per  la bírria de què disposen ara.