La Segarra
>> dilluns, 11 d’abril del 2011
No és Irlanda. És La Segarra. Els cereals tenyeixen de verd la terra. Retrobar-te amb la natura, amb aquesta natura encara tan verge malgrat la proximitat de l'urbs moderna i amenaçadora, és reconfortant. Diuen que aquest paisatge és dels que han canviat menys en 2000 anys. Gràcies. No sé a qui donar-les, però gràcies.
Entrades
.JPG)
11 comentarios:
Coincideixo amb l'etiqueta del post.
El verd de primavera tan intens sembla. sí, Irlanda. D'aquí uns dos mesos què semblarà... la Toscana?
Com en llenguatge del feisbuc "m'ha agradat".
No sabia que fos el paisatge menys canviat (imagino que parlem del territori català). En tot cas, ens en podem alegrar. Només se m'acut a qui NO li hem de donar les gràcies per haver-lo respectat: ni a polítics ni a constructors.
Doncs a mi m'han encantat!!!
(És que no tinc face jo i no li domino el llenguatge... :P)
A cavall de l'Anoia, la Segarra i el Solsonès, m'han explicat el neguit pagès pels bladars. Passen tot l'hivern en una aturada: mentre estenen les arrels no s'eleven enllà dels tres dits; després -ara- és quan anuncien si l'anyada serà bona.
Ai quin goig aquest de l'onatge verdejant dels cereals!
Girben, vaig parlar amb un pagès ( estem parlant d'Alta Segarra) i em va dir que no és per tirar coets, però que va bé. Hauria de ploure una mica d'ara endavant. I en qualsevol cas, estan contents ( ells , els pagesos, que sempre s'estan queixant) perquè els cereals es paguen gairebé el doble.
Rita, aquest paisatge és, com tu dius, encantador. Et quedes bocabadat quan veus camps i camps i camps de blat, tenyint de tant en tant per - m'imagino que és "colza", uns conreus d'un groc intens que et fan aturar.
Si LLuis, em referia a Catalunya. Realment no és tot així, ja m'agradaria, però deu n'hi dó com s'ha conservat. COm tu dius, per descomptat cal donar gràcies ni a polítics ni a constructors ( encara que també n'han fet de malifetes per aquí dalt, eh?)
sovint vaig cap a la Noguera, cap al pantà de Camarasa i en passar per la segarra quedes embaladit d'aquests camps verds , i sobretot a la primavera quan comencen els camps grocs de colza, són realment impressionants, com de vellut... unes imatges precioses!
Tens raó Lolita, són com de vellut. Molta gent té la idea de que La Segarra, com el seu nom indica, és sec. I és veritat, però només uns mesos l'any. I quan s'ha collit el blat, el paisatge daurat també té un encant especial.
No cal anar molt lluny, doncs, per gaudir de paisatges encisadors i d'espais naturals.
Al nostre país, tot i ser petit, podem trobar aquests paisatges de somni.
Una abraçada
Ja faig tard per perdre-m'hi. Gràcies per portar-nos-en un trosset :)
Jo hi passo en tren cada tres setmanes, camí de la terra de la boira. Hi ha poca petjada humana allí. I, ara que ho has dit, sí que sembla un panorama ancestral. Com de molts anys enrere.
Mai m'hagués pensat que aquest territori m'acabaria agradat tant. Hi ha zones ( és clar, no tots és així) que realment no hi ha ni una ànima. Només els murs de pedra seca, els ametllers, les oliveres i els camps de cereal. Buff! és tant el plaer de retrobar-te amb això tant bàsic, que mereix la pena. Dijous me n'hi vaig. Ja ho espero.
Publica un comentari a l'entrada