ANIVERSARI

Avui faig anys. Més dels que voldria, la veritat. Però l'important, al capdavall, es poder-ne fer.
Com que de fet avui comença l'any per mi ( tal com deia un dels meus ex i com també m'ho ha recordat una amiga), potser tocaria allò de fer uns quans propòsits. Però enguany he decidit que no, que enguany, més que mai, toca allò del carpe-diem. Perquè, qui sap que ens pot passar demà, d'aquí un mes o ara mateix, quan surti al carrer?. Aquest pensament xoca de ple amb la meva manera de ser perquè m'agrada projectar i projectar i projectar. Encara que la majoria de vegades em quedo en això, en projectes. Sempre m'ha agradat imaginar el  futur, que faré o que deixaré de fer en un temps llunyà. Però ara senyors, resulta que aquest temps futur, aquell que he anat projectat durant anys, ja és aquí. I l'únic pensament que em ve al cap és el de com-no-m'espabili-ja-faig-tard.  És allò que deia el John Lennon ( si més no li han atribuït a ell) de que "la vida és allò que passa mentres fas plans".

Tal com estan les coses al món mundial, i al meu particular, la cosa no està com per tirar coets. Veig  que el model de món que van construir els nostres avis i pares i una mica nosaltres, perquè no, fa aigues per tot arreu. La cobdícia, l'avaricia, l'ambició i l'ànsia de poder estan instal·lades des que el món és món. Sempre hi ha hagut uns amos, però actualment aquests han posat tots els esforços per escanyar al màxim els més desvalguts. Perquè en èpoques pretèrites potser no hi havia possibilitat que tothom tingués accés a una vida digna.Però que actualment, amb els avenços mèdics i tecnològics que hem estat capaços de crear, no siguem capaços de donar oportunitat a tothom de poder menjar, de tenir accés al coneixement, de poder curar malalties senzilles però que hores d'ara maten milions de persones a tot el món, és imperdonable. Aquest és un gran pecat de l'humanitat. I encara que no crec en la justícia divina i aquestes coses, penso que la terra es cobra a la seva manera aquesta actitud arrogant dels homes. S'està acabant un món però no estic segura de si s'estan sentant les bases per a la consecució d'un altre més just on valgui la pena viure. Quan m'assec un moment i reflexiono sobre aquestes coses m'envaeix una tristesa infinita i una incredulitat sense límits: no em puc creure que la humanitat hagi estat capaç de crear un món com el que tenim. Amb totes les coses bones però també amb les dolentes.
Penso que sent com és el nostre pas per aquest món  tan breu i com en som d'insignificants,  no entenc com ens entestem en fer de la nostra llar un lloc inhòspit per a la majoria, per tots aquells que ens ha tocat viure en el mateix lapsus de temps, tan curt. En comptes de l'harmonia, el caos. En comptes de compartir les bondats d'aquest planeta, l'infern. 
Bé, ja em perdonareu, però és que avui faig anys. Suposo que deu ser la crisi dels...