Aleksei

 Va sortir a finals del segle XIX de la seva estimada Rússia. Fugint dels pogroms antisemites i de la misèria. Amb vint i pocs anys, el rellotge del seu avi i un bitllet d'anada a l'Argentina. Pel camí, les adversitats més terribles: tempestes, gana, baralles, malalties. Davant seu, l'oceà, marcava un ritme vital que li semblava meravellós. Malgrat la grisor amenaçadora d'immenses nuvolades i de l'udol terrorífic dels vents que s'ho enduien tot al seu pas, sentia que davant seu s'estenia la vida. No sabia ben bé que l'esperava, però pensava que tot havia de ser bo. Quan després de dies i dies de penosa travesia el Wesser va arribar a port, el dia 14 d'agost de 1889, no podia imaginar-se les penositats que havia de viure encara, però res comparat  amb tot el que havia viscut fins aquell moment.  El govern argentí va proporcionar terres als colons que venien d'Europa, terres que en molts casos havien manllevat als indis originaris de la regió. Eren terres improductives de feia anys. Va costar que de la terra seca en sortís alguna cosa, però després de l'esforç de  persones com l'Aleksei, jueus la majoria, la terra va començar a fructificar i a oferir un futur i una vida. Quan anys després li preguntaven d'on venia,  en el seu espanyol maldestre deia que no se'n recordava. Renegar dels origens deu ser la cosa més trista que hi ha, però les circumstàncies són a vegades tan dures que no queda més remei. 

Al cap dels anys, la neta de l'Aleksei, intenta reconstruir la seva història familiar, trossos d'un trencaclosques dificil de fer. La Mirta pensa que és el seu deure retrobar els arrels, però sense indicis, només amb vags records de parents no es pot reconstruir res. D'arrels, l'Aleksei, només en va fer uns, molt forts, ensorrats en una terra erma poc amiga al principi però al capdavall la única que el va acollir.