190è Joc literari d'en Tibau

>> dimecres, 19 de gener del 2011


Van haver de passar 15 anys perquè, finalment, entrés un gos a casa seva.
La Paula s'hi havia oposat desde sempre, atès que no es refiava que el seu fill, l'Andreu, es fes responsable de tot allò que un esser viu de 4 potes necessita. Però com que en aquesta vida s'ha de ser flexible, potser podia repensar-s'ho. Un instant de feblesa i un reportatge d'una gossera on tot eren ulls que imploraven que te'ls enduguessis a casa, van fer la resta.
Encara que a ella li feien més aviat por les bèsties, va anar-lo a buscar, pensant que la sorpresa seria majúscula si el seu fill es trobava el gos a casa.
L'Andreu, en tornar de classe, va intuir que hi havia novetats.

- Mare? Qui ha vingut?
- Ningú, perquè ho dius?
- No ho sé ... M'ha semblat que ...
- Vine i m'ajudaràs a recollir les fulles de la morera del pati.
- Osti, ara no, que estic cansat.
- Bé . Tu mateix.

Els lladrucs van fer la resta. Va sortir corrent cap el pati i l'amor va ser a primera vista.

- Mama, has comprat un gos? Per què?
- No l'he comprat.
- Vull dir que...si sempre has dit que no en volies... Estic flipant!
- Bé, sempre pots canviar d'opinió, no?

L'alegria dels primers dies va donar pas al que tots aquells anys la Paula havia temut . Tot allò que no havia volgut fer mai, és a dir, preocupar-se d'un gos, del seu menjar, del passeig, de les caques, del veterinari, de si està d'humor, dels lladrucs no desitjats a les tantes de la nit, ho va haver de fer exactament al cap de 7 dies, 3 hores i 28 minuts. L'Andreu va actuar com la seva mare pensava que actuaria si un dia arribava a tenir un gos. És a dir, passar d'ell.
Un cop refeta de la primera emprenyada, la Paula va pensar que el millor era deixar les coses com havien estat fins feia 7 dies, 3 hores i 28 minuts.
Per això, aprofitant que feia poc havia tancat la botiga perquè que no li donava ni per pagar els impostos, va deixar el gos a l'aparador.

9 comentarios:

Jesús M. Tibau 19 de gener del 2011, a les 19:18  

moltes gràcies per al teva participació

Carme J 19 de gener del 2011, a les 22:50  

M'ha agradat aquest relat,Llum.

Potser perquè em sento tan identificada amb la Paula, que demano públicament si algú té un aparador disponible per a un pobre pastor alemany "de marca" que tot el dia se'l passa sol i avorrit delerant compayia.

llum 19 de gener del 2011, a les 23:13  

Aix, si jo t'expliqués, Carme! Ara convisc amb un gos que faria parella amb el teu, sol i avorrit com una mala cosa. El de la meva mare es diu Nino, el teu ja el conec. Vols que els preentem? Potser sorgeix alguna cosa...;D

Clidice 20 de gener del 2011, a les 10:12  

Cada dia estic més convençuda que si no ets pastora, pagesa o caçadora, val més tenir una gramola. O com deia la meva àvia: "si tens por, lloga't un gos" no deia "compra-te'l" :)

Bon relat ;)

el paseante 21 de gener del 2011, a les 0:03  

Als meus nenots els van comprar una hàmster per Nadal. A la botiga van assegurar que era joveneta, però al cap d'una setmana va parir sis bonics ratolinets. Crec que ets la persona adequada per fer-se'n càrrec. Per email et diré com els pots venir a recollir, o si te'ls porto jo.

llum 21 de gener del 2011, a les 14:44  

Porta-me'ls, però els deixes a la porta abans d'entrar!

Elfreelang 23 de gener del 2011, a les 13:04  

M'ha agradat molt! les mares intueixen el que passa...llàstima del pobre gos! per cert els comentaris no es llegeixen al bloc no es veu absolutament res...només es poden veure i llegir dins aquesta finestra( t'ho dic perquè no sé si te n'has adonat o és fet expressament)

llum 23 de gener del 2011, a les 15:29  

Elfreeoang, gràcies per avisar, però he fet comprovacions i a mi se m'obre bé i ho veig correctament. No sé, potser ha estat temporal. gràcies per passar pel blog!

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP