190è Joc literari d'en Tibau
>> dimecres, 19 de gener del 2011
Van haver de passar 15 anys perquè, finalment, entrés un gos a casa seva.
La Paula s'hi havia oposat desde sempre, atès que no es refiava que el seu fill, l'Andreu, es fes responsable de tot allò que un esser viu de 4 potes necessita. Però com que en aquesta vida s'ha de ser flexible, potser podia repensar-s'ho. Un instant de feblesa i un reportatge d'una gossera on tot eren ulls que imploraven que te'ls enduguessis a casa, van fer la resta.
Encara que a ella li feien més aviat por les bèsties, va anar-lo a buscar, pensant que la sorpresa seria majúscula si el seu fill es trobava el gos a casa.
L'Andreu, en tornar de classe, va intuir que hi havia novetats.
- Mare? Qui ha vingut?
- Ningú, perquè ho dius?
- No ho sé ... M'ha semblat que ...
- Vine i m'ajudaràs a recollir les fulles de la morera del pati.
- Osti, ara no, que estic cansat.
- Bé . Tu mateix.
Els lladrucs van fer la resta. Va sortir corrent cap el pati i l'amor va ser a primera vista.
- Mama, has comprat un gos? Per què?
- No l'he comprat.
- Vull dir que...si sempre has dit que no en volies... Estic flipant!
- Bé, sempre pots canviar d'opinió, no?
L'alegria dels primers dies va donar pas al que tots aquells anys la Paula havia temut . Tot allò que no havia volgut fer mai, és a dir, preocupar-se d'un gos, del seu menjar, del passeig, de les caques, del veterinari, de si està d'humor, dels lladrucs no desitjats a les tantes de la nit, ho va haver de fer exactament al cap de 7 dies, 3 hores i 28 minuts. L'Andreu va actuar com la seva mare pensava que actuaria si un dia arribava a tenir un gos. És a dir, passar d'ell.
Un cop refeta de la primera emprenyada, la Paula va pensar que el millor era deixar les coses com havien estat fins feia 7 dies, 3 hores i 28 minuts.
Per això, aprofitant que feia poc havia tancat la botiga perquè que no li donava ni per pagar els impostos, va deixar el gos a l'aparador.
La Paula s'hi havia oposat desde sempre, atès que no es refiava que el seu fill, l'Andreu, es fes responsable de tot allò que un esser viu de 4 potes necessita. Però com que en aquesta vida s'ha de ser flexible, potser podia repensar-s'ho. Un instant de feblesa i un reportatge d'una gossera on tot eren ulls que imploraven que te'ls enduguessis a casa, van fer la resta.
Encara que a ella li feien més aviat por les bèsties, va anar-lo a buscar, pensant que la sorpresa seria majúscula si el seu fill es trobava el gos a casa.
L'Andreu, en tornar de classe, va intuir que hi havia novetats.
- Mare? Qui ha vingut?
- Ningú, perquè ho dius?
- No ho sé ... M'ha semblat que ...
- Vine i m'ajudaràs a recollir les fulles de la morera del pati.
- Osti, ara no, que estic cansat.
- Bé . Tu mateix.
Els lladrucs van fer la resta. Va sortir corrent cap el pati i l'amor va ser a primera vista.
- Mama, has comprat un gos? Per què?
- No l'he comprat.
- Vull dir que...si sempre has dit que no en volies... Estic flipant!
- Bé, sempre pots canviar d'opinió, no?
L'alegria dels primers dies va donar pas al que tots aquells anys la Paula havia temut . Tot allò que no havia volgut fer mai, és a dir, preocupar-se d'un gos, del seu menjar, del passeig, de les caques, del veterinari, de si està d'humor, dels lladrucs no desitjats a les tantes de la nit, ho va haver de fer exactament al cap de 7 dies, 3 hores i 28 minuts. L'Andreu va actuar com la seva mare pensava que actuaria si un dia arribava a tenir un gos. És a dir, passar d'ell.
Un cop refeta de la primera emprenyada, la Paula va pensar que el millor era deixar les coses com havien estat fins feia 7 dies, 3 hores i 28 minuts.
Per això, aprofitant que feia poc havia tancat la botiga perquè que no li donava ni per pagar els impostos, va deixar el gos a l'aparador.
Entrades
.JPG)
9 comentarios:
moltes gràcies per al teva participació
M'ha agradat aquest relat,Llum.
Potser perquè em sento tan identificada amb la Paula, que demano públicament si algú té un aparador disponible per a un pobre pastor alemany "de marca" que tot el dia se'l passa sol i avorrit delerant compayia.
Aix, si jo t'expliqués, Carme! Ara convisc amb un gos que faria parella amb el teu, sol i avorrit com una mala cosa. El de la meva mare es diu Nino, el teu ja el conec. Vols que els preentem? Potser sorgeix alguna cosa...;D
Cada dia estic més convençuda que si no ets pastora, pagesa o caçadora, val més tenir una gramola. O com deia la meva àvia: "si tens por, lloga't un gos" no deia "compra-te'l" :)
Bon relat ;)
Ai , les bèsties!
Als meus nenots els van comprar una hàmster per Nadal. A la botiga van assegurar que era joveneta, però al cap d'una setmana va parir sis bonics ratolinets. Crec que ets la persona adequada per fer-se'n càrrec. Per email et diré com els pots venir a recollir, o si te'ls porto jo.
Porta-me'ls, però els deixes a la porta abans d'entrar!
M'ha agradat molt! les mares intueixen el que passa...llàstima del pobre gos! per cert els comentaris no es llegeixen al bloc no es veu absolutament res...només es poden veure i llegir dins aquesta finestra( t'ho dic perquè no sé si te n'has adonat o és fet expressament)
Elfreeoang, gràcies per avisar, però he fet comprovacions i a mi se m'obre bé i ho veig correctament. No sé, potser ha estat temporal. gràcies per passar pel blog!
Publica un comentari a l'entrada