Tiffany & Co.

La foto és d'ahir. Passeig de Gràcia, 38-40. Baixos del Mandarín Oriental. És la única foto que vaig poder fer de Tiffany. Dins, prohibit. Com a Nova York. Allà ho vaig provar i de fet vaig arribar a fer una mica de video i tot, so pretext de ser una turista que no entén que li diuen perquè no parla altra idioma que català del Penedès. Però un armari de color negre de 2 x 3 em va "aconsellar" que seria millor que no seguís en l'intent. Tant se valia l'idioma en que parlés ell i quin idioma entengués jo. Aquell home sabia fer-se entendre. El cas és que Tiffany and Co. , a la 5ª Avinguda de Nova York és una d'aquelles visites que cal fer, un tòpic entre els tòpics, encara que després t'hagis de sentir que ets una turista de "pacotilla". M´és igual. S'hi havia d'anar i prou, encara que només fos per homenatjar la Hepburn i el recentment trespassat Blake Edwards. Però recordo que la mateixa pensada que jo, la van fer uns quants més, així que hi havia molta gent. Però no tanta com no poder xafardejar una mica les joies. No és que m'interessesin molt, la veritat. Em va agradar més observar l'anar amunt i avall de la gent, en que s'hi fixava, com es movien els de seguretat, com atenien els dependents/dependentes, com embolicaven amb absoluta exquisidesa els regals... Em va agradar. Ja està. Un record més.
Ara resulta que a Barcelona n'han obert un de Tiffany and Co. Hi vaig anar ahir, a comprar un regal. El local és elegant, però molt sobri i potser menys glamourós del que m'esperava. Arribes , trobes el segurata de rigor amb uniforme i gent que despatxa, vestits tots de negre. Baixes unes escaletes i hi ha una mena de salonet d'espera ( deu ser allà on esperen els marits mentres les senyores trien arrecades, anells o el que sigui?). Els sillons i la tauleta, elegants, conviden a fer un te. Però no crec que, d'haver-me assegut, ningú me l'hagués ofert. O sí. Ves a saber. Després del salonet hi ha una sala on hi ha més mostradors i més dependents/dependentes vestits de negre. Tots exquisits, no cal dir-ho. Hi havia molta gent, molta. Tothom estava com boig comprant regals. Val a dir que no cal comprar un diamant a Tiffany, també tens anells i cosetes molt bé de preu. Em va fer molta gràcia observar la gent que comprava i quines coses comprava. Com que vaig estar una hora i mitja esperant, vaig tenir temps de veure moltes coses . Unes dones pesumptament riques comprant regals de tres en tres, sense preguntar preus, un home d'uns cinquanta amb pinta de manar molt i tenir molts diners, demanant a la dependenta que volia fer un regal però que tenia un pressupost d'uns 120 euros, un noi superjove, supercool, superpijo, semblava un model, triant un anell preciós que li comprava una senyora d'uns cinquanta i tants ( la seva mare? amiga? esposa? amant? manager?), un pare amb accent de Lleida comprant-li un regalet a la seva filla adolescent... en fí, tot un món. Tot embolicat amb exquisida elegància, tot servit amb diligència i amabilitat. Semblava un anunci. Però al Tiffany de Barcelona li falta glamour. Es com tímid, una mica a la reraguarda, com si li fes por estar a primera fila, com el Tiffany de la 5ª. Deu ser cosa del caracter català, tan sobris nosaltres.