Qui sou? : MAINOESTARD

M'agraden les rampoines, les descarregades, els brocanters, els vide-greniers i els backyard sales. M'agraden els contenidors aguantant estòicament les restes d'una casa buidada: un llum, una tauleta, un tresillo d'sky. M'excita sobremanera el moment en què, un cop vist algun moblet preciós, corro a buscar el cotxe com una beneita per carregar-lo, perquè no me'l prengui ningú.

M'agraden Els Encants, le Marché aux Puces, the Flea market, el Rastro, Hell's Kitchen Market... I l'ambient que s'hi respira, l'olor a naftalina i a anys, el regateig dels que en saben i dels que no, els venedors que disfruten venent rampoines i els que ho fan perquè no els toca més remei...

Em xiflen tots aquells trastos vells, tots aquells objectes viscuts, atrotinats, gastats per l' ús i la història, alguns vençuts per l'evidència dels dies i d'altres, orgullosos, aixecant el cap per entre la runa. Però hi ha una cosa que m'agrada més que rès i a l'hora m'inquieta : les fotos.

Entremig de tot aquell mar de coses, apareix un casament, un bateig, una trobada familiar, uns novios mirant-se tendrament, amb mirada d'amor etern. No puc evitar pensar en com deuen viure si encara són vius. I si ho són, que hi fan unes fotos seves en una manta, a terra, a costat d'un sifó de Premià, d'una verge de Lourdes feta amb petxines o un conte del Marco?
Perquè ningú va guardar aquestes fotos?

9 comentarios:

Carme Sala, 17 de setembre del 2010, a les 9:21: Hi ha un moment que descrius molt bé, i que jo comparteixo amb tú; el neguit, de trobar un tresor en un contenidor tot pensant si tindré temps d'anar a buscar el cotxe sense que ningú se'm adelanti.

ELs mercats, disparen la meva creativitat, i em deixen esgotada. I com tú, em demano, com pot ser que les persones puguin desprendre's de les fotos dels seus sers estimats...deu ser que no ho eren tant.

Bon cap de setmana!
Carme
llum, 17 de setembre del 2010, a les 10:25: Carme, penso que el pitjor que li pot passar a un esser humà no és morir-se, sinó restar en l'oblit de la memòria. Si ningú no et recorda és que no has existit. Tot plegat, molt trist. Com tu dius, si han llençat les fotos es que no hi havia gaire amor. Bon cap de setmana a tu també!.
LEBLANSKY, 17 de setembre del 2010, a les 21:59: És que és un vici, això dels mercadillos. I el millor és que mai se sap amb que ens trobarem. Per cert, tinc una bona amiga que ens va regalar dues boniques orenetes de fang cuit i un pulp amb unes il·lustracions interiors boníssimes, que es veu que va trobar a algun mercadillo d'aquests de segona mà, i que són una passada ;)
Garbí24, 17 de setembre del 2010, a les 22:20: m'agraden molt els trastos vells i més encara arreglar-los per posar-los de decoració. LLàstima que no tinc gaire més espai
Carme J, 17 de setembre del 2010, a les 22:43: Comparteixo amb vosaltres moltes de les sensacions que decriviu us produeixen aquests mercats de ramponies, però al mateix temps em neguiteja l'origen d'objectes molt personals que algú, segur s'apreciava. Un cert aire de pel·li de por, i si parlem de les fotos, encara potser més!
A casa conservo fotos i no per amor,de familia que no he conegut ni sé ben bé qui són, però soc incapaç de llençar-les, sempre penso que ja ho farà algú quan jo falti.
Si fossin fotos de difunts com era moda fer, ja no repondria, quin iiiiuuuiiiiuuu !!!
Semblaria la pel·lícula de "Los Otros"
el paseante, 26 de setembre del 2010, a les 21:56: Potser el més inquietant de tot plegat és: qui té interés en comprar fotografies d'uns parents que no són seus?
llum, 28 de setembre del 2010, a les 9:21: Tens raó paseante, qui les voldria comprar? Potser algú que no té família i se'n fa una a mida?
en Girbén, 4 d’octubre del 2010, a les 13:56: Recordo una nit al Madrid de finals dels setanta, al barri de Lavapiés...
Un quadre d'un deixeble del Zurbarán dins d'un contenidor. No crec que troballes així ara siguin possibles.

(paraula clau: photte!!!)
Carme J, 15 d’octubre del 2010, a les 21:38: Llum, filloleta, il·luminans de nou, S.U.P!!!