La tarda perfecta

>> dimecres, 16 de juny de 2010

Després d'un matí de pluja, en què la mort ha agafat de sorpresa a la Molpe, la tarda - quina vida més merda - ha estat perfecta. La fí per a ella però a la mateixa hora, el començament de moltes altres coses . De tantes altres coses : nous reptes professionals, engrescadors per a una dona intel·ligent, coratjosa, que s'ho mereix. L'inici de tantes coses en una tarda clara, fresca, de primavera boja. Una tarda en què sembla que val la pena viure, viure, viure, intensament . Una tarda precedida per un matí de mort absurda : la varicela . Una tarda perfecta que no hauria d'anar precedida per un matí de mort, però així és la vida. L'inici de una vida novament hipotecada, l'inici d'una bona vida, l'inici de vés a saber què, però al capdavall , un inici . La Molpe ja no en tindrà cap. Per ella, el mati que precedeix la tarda perfecta, ha estat la fí. La tarda perfecta és neta, fresca, sembla tota una bugada posada a estendre fent olor de suavitzant de lavanda. La tarda perfecta té color de blues.
M'agraden les tardes perfectes, quan passes per un mercat on bull la vida, on les mirades són franques, on els vellets prenen el sol i els joves fan plans.
La tarda perfecta és la fí i l'inici a l'hora. És l'infern i el cel. Però potser, com se sol dir, per tocar el cel, has d'haver passat primer per l'infern.


In memoriam : Anna M. Molpeceres, companya de la feina.

5 comentarios:

Carme J 16 de juny de 2010 a les 7:42  

És pitjor creure´s tocar el cel i caure rodolant a l'infern!
Sempre cal tornar-hi, però millor en avió que d'altres maneres ! Ànim llum!

garbi24 16 de juny de 2010 a les 12:42  

La vida no pot ser perfecte, és per això que hem d'aprendre a viure-la

llum 16 de juny de 2010 a les 15:02  

Carme J , Garbi 23 :

BUff! Ha estat tremendo això de l'Anna. Avui hi ets i l'endemà se t'emporta una refotuda varicela que es complica. Em fa ràbia el tòpic, però és que no som res.

Ja ho sé que no pot ser perfecta, la vida . Però hi ha moments que ho són. I a vegades ho són tant, que gairebé fa vergonya viure'ls tan intensament, sobre tot i en un altre racó hi ha algú que pateix, que plora o que es mor.

LEBLANSKY 16 de juny de 2010 a les 23:25  

Llum, una abraçada de tot cor.

el paseante 20 de juny de 2010 a les 0:33  

Primer pensava que la Molpe era un animal de companyia. Però quan he vist lo de la varicela ja ho he trobat estrany.

Lamento que l'hagis perdut. Una abraçada.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP