La tarda perfecta

Després d'un matí de pluja, en què la mort ha agafat de sorpresa a la Molpe, la tarda - quina vida més merda - ha estat perfecta. La fí per a ella però a la mateixa hora, el començament de moltes altres coses . De tantes altres coses : nous reptes professionals, engrescadors per a una dona intel·ligent, coratjosa, que s'ho mereix. L'inici de tantes coses en una tarda clara, fresca, de primavera boja. Una tarda en què sembla que val la pena viure, viure, viure, intensament . Una tarda precedida per un matí de mort absurda : la varicela . Una tarda perfecta que no hauria d'anar precedida per un matí de mort, però així és la vida. L'inici de una vida novament hipotecada, l'inici d'una bona vida, l'inici de vés a saber què, però al capdavall , un inici . La Molpe ja no en tindrà cap. Per ella, el mati que precedeix la tarda perfecta, ha estat la fí. La tarda perfecta és neta, fresca, sembla tota una bugada posada a estendre fent olor de suavitzant de lavanda. La tarda perfecta té color de blues.
M'agraden les tardes perfectes, quan passes per un mercat on bull la vida, on les mirades són franques, on els vellets prenen el sol i els joves fan plans.
La tarda perfecta és la fí i l'inici a l'hora. És l'infern i el cel. Però potser, com se sol dir, per tocar el cel, has d'haver passat primer per l'infern.


In memoriam : Anna M. Molpeceres, companya de la feina.