Cançó n.112/DJ 220410 - This time

>> dijous, 22 d’abril de 2010

Sóc d'una generació en què els dijeis no eren dijeis sino discjoqueis i si m'apures, només pinchadiscos. En l'àmbit més casolà, sovint eren els més lletjos de la colla, els que no lligaven ni per casualitat, que per dissimular anaven d'entesos en música i posaven els discos per que els altres es dediquessin a fer-s'ho amb la noia de torn. I els professionals, que n'eren pocs , no tenien ni molt menys la rellevància i el glamour que tenen ara. Els contracten a milers d'euros la sessió i se'ls disputen els cantants més moderns perquè apareguin als seus videos i actuacions, fins i tot els fitxen per produir els seus discos . En fí que això dels DJ a mi em quedava una mica lluny . Fins que fa uns anys el meu fill ( per això serveixen els fills, no? per ensenyar als pares el que no han après) em va descobrir DJ Shadow. Aquest home és un malalt dels discos. Es capbussa a qualsevol botiga on hi hagi vinil pel mig i troba coses que després fagocita, sampleja, mastega i digereix per vomitar una altra cosa, amb un llenguatge que a vegades els més grans entenem i altres no. He de dir que aquest home m'agrada molt, que és capaç de fer petites obres mestres de retalls de músiques oblidades a les lleixes de botigues abandonades. No sé com deu ser la seva discoteca, però mataria per veure-la. Jo em preguntava quin interès podria tenir una sessió d'un DJ en un local. Encara anava amb els prejudicis de : eh! punxa alguna cosa per ballar, tio, que ens avorrim! Jo, que soc una musicaferida, pensava que res que no pugués sortir d'un instrument musical amb cordes, tecles o pistons podia ser considerat música. Fins que vaig veure actuar DJ Shadow una vegada al Razzmatazz . Vaig anar-hi amb el meu fill. El Shadow és un tio simpàtic i veure'l fer servir tots aquells plats, loops i altres aparatets, és tot un show.
La gent del Razz devia flipar amb una vella com jo per allà al mig, però ells no sabien que el Razz ja l'havia trepitjat moltes vegades i molt abans del Razz , el vell/bell Zeleste del carrer Plateria. I és que, com em va dir l'altra dia un senyor que és contractista d'obres , "tú ya tienes unos cuantos tiros pegados". Pues eso.







Aqui teniu 2 peces . Potser no és el més representatiu, però si no el coneixeu i us interessa, ja us he linkat a la seva pàgina.

This Time (I'm Gonna Try It My Way) from DJ Shadow on Vimeo.

2 comentarios:

Allau 23 d’abril de 2010 a les 1:06  

M'ha agradat molt aquest fragment d'autobiografia musical i també aquest músic que no coneixia. Ja veus que tenir fills pot ser útil.

llum 23 d’abril de 2010 a les 9:56  

Si pot ser útil tenir fills. T'ensenyen coses.Però a vegades tenir fills ( i educar-los bé) és una experiència esgotadora.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP