NY
>> diumenge, 28 de febrer del 2010
Un/a Nova York allunyat del seu glamour de purpurina. Un Nova York real dins la irrealitat que respira el video. No és una maqueta encara que ho pugui semblar i els personatges que s'hi mouen no son clicks. M'ha agradat, l'he vist al blog de la Nieves i me l'he copiat.
The Sandpit from Sam O'Hare on Vimeo.
7 comentarios:
A mi també m'ha agradat..es veu la vida real i no la que ens tenen acostumats
Garbí, cada cop que me'l miro penso que és trampa, que és tot una maqueta, però no. The real life!
Ei, quina xulada de vídeo. Em recorda els meus estimats Thunderbirds però aquests són de carn i os. I la música és preciosa i l'acompanya perfecte. Com que l'he sentit avui, ha estat el meu comneçament de setmana amb un somrure suau. Fantabulós!
Leb, deus tenir la meva edat si te'n recordes dels Thunderbirds. Mariiiina, aguamariiiina... Te'n recordes?
Llum, soc de la collita del 57, i m'has arribat a l'ànima amb això de Marina. Dona una ullada al meu bloc, a
http://enceneu-els-llums.blogspot.com/2009/10/magdalenes-catodiques.html
i sabras del meu amor als Thunderbirds i altres del Gerry Anderson.
I és que el més divertit de tot és que me'n dic de Marina , i de petita tothooooooom em cantava aquesta cançó. Ara mateix vaig a mirar el post que em dius!
Uau! M'acaben de venir un munt de records, però del que m'adono és de que jo més que dels Thunderbirds era d'Stingray, per això tinc tan present la cançoneta de la Marina.Recordo perfectament aquella base tan ... hawaiana i aquells peixos i aquelles naus que sortien del mar i volaven. Eren fantàstics però recordo que la meva àvia deia sempre : bah! són ninots, se'ls veuen els fils amb què els mouen... Quina gràcia! Moltíssimes gràcies Leb, per un moment he tingut un regressió :D
Publica un comentari a l'entrada