Diumenge

>> diumenge, 28 de febrer de 2010

Dia de vent, com bufa el malparit! Ja sortiré despentinada, semblaré una bruixa , maleït vent. Aniré a buscar un pollastre a l'ast, avui no he volgut cuinar. El demanaré ben rostidet, no m'agrada cru : posa-m'hi unes patates també. Dia de vent, tant de bo s'emporti les meves cabòries. Totes. Les de quan tenia 16 anys. Les d'ara. Totes. Potser han estat sempre les mateixes. Dino com si estés sola, dino i a fora bufa el vent ( però no em fa sentir, com diu la cançó, petit com un granet d'arena). Dino pensant en aquesta happy hour del diumenge, tota la família al voltant de la taula. Discutint per tot. Sense parlar gens. Amb l'arròs de la mare, mar i muntanya, llagostins i pollastre. Penso com podria ser el meu diumenge feliç i no soc capaç d'imaginar-lo. Fora els lladoners fan caure les seves boles. Hauria d'haver-los podat. Ara tot s'emmerdarà amb les ditxoses boletes.
Diumenge . Diumenge amb el vent bufant . Diumenge desitjat. Diumenge amb tú, sense tú. Sense saber que és millor. Miro per la finestra i no veig ningú, tothom disfrutant del seu maleït feliç diumenge en que tots estan junts i fent plans. Miro a dins i tampoc no hi ha ningú. Diumenge fatídic. Diumenge.

4 comentarios:

- assumpta - 28 de febrer de 2010 a les 17:04  

No sempre els diumenges són el millor dia de la setmana, està clar. Obre bé les finestres de bat a bat i tan de bo que aquest vent d'avui s'endugui ben lluny totes aquestes cabòries, les de dins i les de fora.
Em sap greu de "veure't" així, Llum.
Desitjo que la nova setmana entrant et dugui nous aires d'esperança i optimisme.
Mil petons, preciosaaaa!
;)))

llum 28 de febrer de 2010 a les 22:15  

Em sap greu haver donat a entendre que el relat era autobiogràfic. Volia intentar reflectir com se sent una persona sola en diumenge.
Però que el vent s'endugui les meves cabòries , això si que m'agradaria que fos real. Perquè en tinc unes quantes ;D . Gràcies Assumpta per interessar-te però. M'agrada aquesta solidaritat blogaire. Sé que si em sento trista puc comptar amb tú. Un petó a tu també. Ah! i ja sé que anem escassos de temps, però no siguis tan cara de veure ! XDD

el paseante 2 de març de 2010 a les 0:45  

De què em sona aquest relat teu? Potser dels meus diumenges?

llum 2 de març de 2010 a les 9:10  

Paseante, els diumenges poden ser terribles.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP