HASTÍO

>> dimecres, 10 de febrer del 2010

Llegó con su maletita rota. Dió un portazo y entró. Se descalzó y se sacudió el magma de la calle . Subió despacio y solo encontró silencio. Nada que llevarse al alma y su marido, dormido en el sofá. Ni música ni tintineo de tubular bells en el jardin. El vacío le mordía las orejas y se tapó con una manta de cuadros. Su marido, dormido en el sofá, enfrentado a su nada, a su cero absoluto. En la tele inmundícia y mezquindad, nada que llevarse al cerebro.
Llegó con su maletita rota, sin aliento, con la lluvia mordiéndole las entrañas. Y aún así, decidió seguir viviendo.

2 comentarios:

òscar 10 de febrer del 2010, a les 7:13  

Seguir sempre és bona decissió. Ni que sigui per esperar que algun dia :) soni Tubular Bells des del jardí.

Carme J 10 de febrer del 2010, a les 19:28  

Llegint el teu post, em fa pensar potser injustament, que de vegades tenim el que mereixem. Cal esperar que siguin els demès que ens ofereixin el que necessitem? Seguir si, sempre, però intentant canviar el que no ens agrada també!

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP