Cançó n.30/2010 Mi guitarra y vos

A Jorge Drexler el vaig conèixer cap allà l'any 93 o així ( tinc molt mala memòria, potser va ser abans o després). Llavors acabava d'arribar de Montevideo ( per cert ara de plè en temps de Carnavals, dels més espectaculars del món després dels de Rio de Janeiro, encara que no tan coneguts) i vivia a Barcelona. Anava per les ràdios ensenyant una maqueta a qui volgués escoltar-la ( en un cassette, sí) que a mí llavors em va semblar extraordinària i a l'hora estranya, perquè el que feia Drexler no s'assemblava gens al que es "portava" a l'època. Les seves lletres eren pura poesia. I els temes musicals eren senzills però a l'hora intensos, plens d'energia. Guardo, encara que no recordo on, una còpia de la maqueta. Vaig poder parlar amb ell un dia una bona estona i em va semblar una persona molt tímida que destilava bonhomia per tot arreu.Com es diu vulgarment, em va caure be. Però les coses no li devien anar massa bé per Barcelona o no s'hi va trobar a gust (tot i que aquesta ciutat té molts punts en comú amb Montevideo) perquè va marxar a Madrid i allà de mica en mica es va anar donant a conèixer al gran públic. I més tard li arribaria la fama, el reconeixement mundial, l'Oscar a la primera canço en espanyol per Al otro lado del rio ( BSO de Diarios de motocicleta) , escriure per artistes internacionals... La gent de mig món l'admira i el respecta. Quan el veig ara per la tele, sempre recordo aquell dia en que va venir, humil, amb la seva maqueta a la butxaca.
I avui, no sé ben bé perquè, he recordat Uruguai, la Syl Roig ( que és també uruguaia i el coneix) i aquesta cançó que reflecteix la complexitat i a l'hora la senzillesa de les coses, un tema recurrent a la seva discografia. Espero que us agradi.