Cançó n.19/2010

Baixava pel camí que portava a la platja, com cada dia. Distretament, anava fent passar la bossa d'una ma a l'altra, sense afectar-li massa que pugués caure pel terra el munt d'objectes inútils que hi duia : maquillatge que mai no es posava, una caixeta amb pastilles per a la gola, un I-pod espatllat, una calculadora científica que no savia com fer servir... El que realment l'importava no ho duia a la bossa . A la butxaca de l'infern de la seva caçadora de pell gastada hi havia aquella llibreteta amb dibuixos, petits jeroglífics, una agenda amb 4 noms i para de comptar, alguna frase enginyosa i sobre tot les històries que cada dia filava , que teixia amb un somriure , a vegades amb sornagueria. Una paraula i una altra, una frase, un predicat i un verb i una ela geminada,un apòstrof. Potser una dièresi. Se sentia forta davant la seva llibreta, plena de res i amb tot per omplir, capaç de dissenyar el món perfecte, d'escriure el paradís, de viure el nirvana. No hi havia en el món res que li agradés més, rès més suau que la xarxa fina, que la teranyina de paraules que ho embolicava tot, fins i tot aquella tarda grisa i fosca d'hivern a la platja, on no hi havia cap record ni cap projecte, ni cap imatge excepte la d'un gos que corria darrera l'amo. I la d'una onada que llepava la sorra bruta.