Trens

Quan era jove, el meu futur era com una via de tren. No es veia mai on acabava. La sensació era sempre la mateixa: anar endavant, endavant, endavant, sense fre. Davant nostre s'estenia el món, teníem la sensació de poder més gran que un pot tenir: pensar que mai res del que teniem es podia acabar, sentir que el món estava als nostres peus, que no hi havia res que no poguéssim aconseguir. En aquells dies, tot i amb els entrebancs que anaven sortint, no hi havia por. Entre d'altres coses, perquè hi havia temps per endavant, molta via per recórrer, molta vida per viure. Ni en el pitjor dels meus somnis, hagués pogut imaginar l'escenari que ara se’ns obre per mi i els que m’estimo. Ara sembla que estic veient el topall que frena el tren. Veig com aquell qui diu el final de la via. El futur ja no es presenta com aquell Eldorado de prestacions infinites. No, no us penseu que soc pessimista, no us penseu que estic parlant de cap final. Parlo només de la pena per la falta d'expectatives pels més joves, de la frustració per no poder seguir endavant per aquest camí de línies paral·leles, de la desesperança que ens intenten inculcar des de molts fronts.

Hem de ser capaços de donar-li la volta a la truita en aquests temps difícils. No hem de deixar que el desànim ens porti per camins d’espines. Ara, amb moltes coses en contra en molts aspectes, em sento més forta que mai, potser una mica cansada – tot s’ha de dir -  perquè ja porto un tros de camí recorregut i a vegades, fa pujada. Però il·lusionada. Em sento capaç encara de tornar a començar. I ho hauré de fer segurament. Reinventar-me. Com molts de la nostra generació, aquells que hem viscut anys d’esplendor, però també la mancança i potser fins i tot una mica, la misèria. Hem de reaprendre a viure amb el mínim. A assaborir el gust de les petites coses, de les que no costen diners. De les que no es compren amb una targeta de crèdit. Com ho sabíem fer abans. Tenim armes amb les que lluitar.  Sabem que és el sacrifici, perquè vam créixer en el dels nostres pares i també en el nostre propi.

Malgrat tots els malgrats, no podran acabar amb mi. No tiraran per terra tot el que he construït durant tots aquests anys de via fèrria i feixuga, encara que sigui poc. Les coses es presenten dures. Molt. Però seguirem per aquesta via. I si no es per aquesta, perquè s’acaba, anirem a buscar-ne una altra. Per seguir endavant. Una vegada més. Com sempre. Al cap i a la fi, soc una supervivent. Com tu.