Trens

>> dijous, 23 de febrer de 2012

Quan era jove, el meu futur era com una via de tren. No es veia mai on acabava. La sensació era sempre la mateixa: anar endavant, endavant, endavant, sense fre. Davant nostre s'estenia el món, teníem la sensació de poder més gran que un pot tenir: pensar que mai res del que teniem es podia acabar, sentir que el món estava als nostres peus, que no hi havia res que no poguéssim aconseguir. En aquells dies, tot i amb els entrebancs que anaven sortint, no hi havia por. Entre d'altres coses, perquè hi havia temps per endavant, molta via per recórrer, molta vida per viure. Ni en el pitjor dels meus somnis, hagués pogut imaginar l'escenari que ara se’ns obre per mi i els que m’estimo. Ara sembla que estic veient el topall que frena el tren. Veig com aquell qui diu el final de la via. El futur ja no es presenta com aquell Eldorado de prestacions infinites. No, no us penseu que soc pessimista, no us penseu que estic parlant de cap final. Parlo només de la pena per la falta d'expectatives pels més joves, de la frustració per no poder seguir endavant per aquest camí de línies paral·leles, de la desesperança que ens intenten inculcar des de molts fronts.
Hem de ser capaços de donar-li la volta a la truita en aquests temps difícils. No hem de deixar que el desànim ens porti per camins d’espines. Ara, amb moltes coses en contra en molts aspectes, em sento més forta que mai, potser una mica cansada – tot s’ha de dir -  perquè ja porto un tros de camí recorregut i a vegades, fa pujada. Però il·lusionada. Em sento capaç encara de tornar a començar. I ho hauré de fer segurament. Reinventar-me. Com molts de la nostra generació, aquells que hem viscut anys d’esplendor, però també la mancança i potser fins i tot una mica, la misèria. Hem de reaprendre a viure amb el mínim. A assaborir el gust de les petites coses, de les que no costen diners. De les que no es compren amb una targeta de crèdit. Com ho sabíem fer abans. Tenim armes amb les que lluitar.  Sabem que és el sacrifici, perquè vam créixer en el dels nostres pares i també en el nostre propi.
Malgrat tots els malgrats, no podran acabar amb mi. No tiraran per terra tot el que he construït durant tots aquests anys de via fèrria i feixuga, encara que sigui poc. Les coses es presenten dures. Molt. Però seguirem per aquesta via. I si no es per aquesta, perquè s’acaba, anirem a buscar-ne una altra. Per seguir endavant. Una vegada més. Com sempre. Al cap i a la fi, soc una supervivent. Com tu.








5 comentarios:

fra miquel 28 de febrer de 2012 a les 21:42  

Els que estem acostumats a gastar lo just, ho tenim millor per resistir aquests temps.
Acostumo a buscar les coses pràctiques i a aprofitar (reutilitzar) tot allò que funciona encara que no estigui de moda.
Deu ser per això que no em costa adaptar-me a les estretors...
És el que tu dius, cal donar-li la volta a la situació. Treure'n profit buscant alternatives de supervivència. La crisi pot ser un estímul per trobar noves sortides, que en "l'apalanque" de viure tranquils i segurs no se'ns haurien acudit.
B7s

fra miquel 28 de febrer de 2012 a les 21:49  

Ospa! Llum!
no trobo la manera de dir-li a blogger que m'enviï els comentaris al meu correu...
Potser és per lo de la moderació?
A banda el nou sistema de comprovació de paraula és per tornar-se tonto!

Si tens la moderació potser podries eliminar el tema paraules de pas...
És un suggeriment :o)
petó

PS: es clar que no cal que publiquis aquest comentari...si no vols.

llum 28 de febrer de 2012 a les 23:20  

no se pas això que em dius les paraules de pas. No se com ho he de fer, demà m'ho miro amb mes calma Fra.
Com dic en el post, a mi no em fa por tornar a començar. El que em fa por es no tenir expectatives. i sobre tot pateixo pel meu fill i pels fills dels meus amics , germans... hi haurà futur per ells? Com ens han estafat aquesta colla de voltors financers. Quin fastic que m'arriben a fer aquesta colla perversa, lladre, sense escrupols que esta escanyant la humanitat.
En fi, també ens anirà be reaprendre a viure amb menys.

el paseante 11 de març de 2012 a les 22:52  

Trobo que en fem un gra massa. El món no s'acaba. Només s'acaba una manera d'entendre la vida basada en el consumisme, en la immediatesa i en estirar més el braç que la màniga. No tornarem a anar amb l'AVE, però hi ha trens interregionals (més atrotinadets) que també fan el seu servei.

llum 13 de març de 2012 a les 17:14  

Paseante, penso que diem el mateix, no? o m'ho sembla?

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP