Elaine i Dakshi

L'Elaine va arribar a Katmandú procedent de la Índia després d'un vol terrorífic. Així que, tan aviat com va poder agafar un taxi, se'n va anar a l'hotel. Per si no n'hi havia hagut prou, allà no els constava cap reserva al seu nom i com que era temporada alta, no hi havia cap habitació lliure. Va pensar que no valia la pena discutir amb el recepcionista ni fer cridar el director. Arrossegant la maleta va enfilar cap a la plaça Durbar i allà es va confondre amb els turistes que ho volien fotografiar absolutament tot. Va mirar el cel i va sentir que allà era més a prop, que gairebé podia tocar-lo amb la ma. Era un blau que no relacionava amb res del que havia vist mai i això la feia sentir com dins un conte. Una estona asseguda prop d'una parada de fruita veient passar la gent amunt i avall, veient les cares de la gent d'aquell poble antic, veient les motxilles dels que anaven a fer un trekking, la va fer aterrar de forma immediata. Això i el dring de les campanetes i el so inconfusible i únic de les rodes d'oració que tothom feia girar. De sobte el seu mal humor es va difuminar. Es va aixecar i va començar a caminar en direcció a Thamel, el barri on li havien dit que es podia sentir música en directe. No havia menjat res en hores, però tampoc li venia de gust cap plat d'aquells picants. Venia de la Índia i tot i així el seu estomac encara no s'havia acostumat a aquelles menges. Però tenia set i a l'hora necessitava també una mica d'alcohol. Va entrar a un dels locals, mig en penombra, i en el petit racó habilitat com escenari, el va veure. Era allà perquè el destí ho havia previst així. Les mirades es van creuar uns instants  i el temps semblà aturar-se.  L'Elaine va saber en aquell mateix moment que havia trobat l'amor. En Dakshi  va quedar hipnotitzat amb el cabell vermell de l'Elaine, i a l'hora va sentir el mateix: una fiblada que li va entravessar el cor i que el va deixar escruixit, amb les cames tremolant. No havia sentit mai res igual.  

L'Elaine va jurar que, des de aquell moment, mai més no es separaria d'en Dakshi. Però no ho tindria gens fàcil. La família d'ell no entenia que havia vist en aquella pèl-roja escardalenca, una occidental massa allunyada dels seus cànons de bellesa i de la seva cultura, tradició, llengua i estatus. L'Elaine, una de les característiques de la qual era la seva tossuderia, no es va fer enrere en cap moment i va decidir que es quedaria allà a costat del seu estimat.  Va començar a buscar feina, cosa gens fàcil per una dona com ella en un context com aquell. En trobava, però li feien la vida  impossible perquè se'n cansés i abandonés. Va fer les pitjors feines que un pogués imaginar i malgrat això, seguia endavant, empesa per aquella força que li donava saber que al final del dia podria trobar-se amb en Dakshi.

Fins que un dia, sota aquell cel blau de textura de pastís, va entendre que també hi cabia la desgràcia. El seu pare havia mort el dia abans, d'un infart. Era absurd, no podia ser cert, no en aquell moment i en aquelles circumstàncies. En certa manera maleïa el moment que havia triat per morir-se , el més deliciós dels que havia viscut fins llavors.

Fins a Frankfurt va haver de fer un munt d'escales. Un cop a Dublín, va agafar encara un últim vol fins a Cork. La tristor era infinita sota aquell cel infinit de pluja . La seva mare i els seus germans la van rebre amb tot l’amor del món, encara que l'Elaine se n’havia anat de casa en un dia de tempesta, amb el seu cabell recollit i l'ànima encongida.

En el funeral, les llàgrimes i l'alegria es van confondre per uns moments. Es va retrobar amb els amics de la  joventut que, encara que amb el respecte que requeria l'ocasió, es delien per saber que havia fet l'Elaine tot aquell temps que havia estat fora.

Un cop enterrat, va haver de quedar-se un temps a la casa familiar, arreglant paperassa i ordenant tot allò que havia deixat el pare de manera sobtada. Però la seva ment seguia allà sota aquell cel blau i no veia el moment de reunir-se amb el seu estimat Dakshi.

Per fi va poder, després d'un altre vol horrible. Però es va adonar que hi havia alguna cosa que no quadrava, que el cel era pesant, com de plom i que no podia tocar-lo amb els dits, que era molt lluny. Va caminar una vegada més pels estrets carrerons de la ciutat medieval per arribar a casa  d’en Dakshi i a mesura que s'hi apropava, sentia que hi havia alguna cosa que no anava bé.

Va trucar a la porta i es va trobar a la mare sanglotant, intentant fer-se entendre enmig d'un dolor que feia mal. En Dakshi acabava de morir en un accident en un autobús que feia el camí fins a Pokhara. Havia trobat una feina millor, com a guia d'una colla de nordamericans que volien anar fins la zona de l'Annapurna. Unes recents esllavissades degudes a unes pluges torrencials havien fet el terreny impracticable i l'autobús va acabar caient per un barranc. De tots els que hi anaven, només en van sobreviure dos, que van quedar molt malferits.

El destí li havia preparat dos moments tan intensos i tan propers en el temps que no ho podia resistir.

Però en comptes de sortir corrent i fugir d'aquell cel gris i fastigós prenyat de pluja, hi va haver un senyal interior que li va fer entendre que era allà  on havia d'estar, fent costat als records que durant molt poc temps, un instant només, l'havien fet tant feliç.

Qui sap... Potser amb el temps, ella i el petit Dakshi,  de qui encara no en coneixia l'existència, podrien tornar a tocar el cel amb la ma, jugar a que el temps s'aturés, sentir dringar les campanetes i fer girar les rodes d’oració.