Un mal dia?

>> dimecres, 12 de gener de 2011

Et lleves. Amb un pes de 2500 Kg. a sobre que et fa molt difícil posar-te d'empeus. Finalment te'n surts, però de camí a la dutxa ja veus que el d'avui, no serà el teu dia. Efectivament, et refermes en la teva observació 20 segons més tard, quan veus que el xampú que et deixa els cabells fins i sedosos, s'ha acabat. Del fons d'armari, ni en parlem : avui que em poso? no és una pregunta que em faci sovint, perquè no tinc ni fons ni armari, ni roba. Així que em vesteixo amb 4 parracs i surto al carrer. Al cotxe un policía molt amable m'ha deixat una nota. Que deu ser? Potser està enamorat de mí i em declara el seu amor incondicional? Deixo la lectura per més tard, doncs tinc l'agenda pleeeena de coses per fer avui. La primera em surt comme ci, comme ça. En una ferreteria centenària, uns dependents amb bata blava que en saben molt ( i no és cap ironia) em posen damunt el taulell un munt de ferratges varis. Tots són ben lletjos ( imiten la forja, segur que estan fets a la Xina) i no sé quin triar. El senyor em mira amb cara de 'i aquesta que vol ara'. Li dic que vull allò mateix però sense ser una imitació burda i barata i llavors em diu ah! haver començat per aquí, si vostè vol forja, ho haurà a pagar a preu de forja. Amb aquest argument, res a dir. Així que me'n vaig de la botiga sense ferros, però amb l'alegria de saber que de coses de forja, encara se'n fan. Ah! i també amb una fitxa que fa que el parking em surti gratis. Bé, no ha estat malament del tot. Segueixo fent les mooooltes coses de l'agenda. Segueixo el meu camí, autovia, desviació, grans superfícies, poso gasolina, un ticket de 2 euros de descompte en la compra de la gran superfície que hi ha al costat ( te n'has de gastar 30 com a mínim) i finalment desembarco a "la" gran ferreteria. Vaig a buscar un carret d'aquells que se li ha de posar una moneda. Miro el moneder: només n'hi ha una de 2 euros. Demano canvi a algun dels que aparquen a costat meu. Ningú no és molesta ni a mirar-ho. I finalment quan en trobo a un, va i m'estafa 50 cèntims!
Me n'he adonat tard ... mira que hi ha gent desaprensiva! Que hi farem. Entro. Per on començo? No hi ha ningú a quí preguntar i quan finalment un grup de casaques verdes està a la meva alçada, desapareixen com fum. No trobo res, ni la mida, ni el preu, tot està barrejat... però trobo un noi amable que em diu que la vida és dura i que a veure si em penso que aquí es troba tot el que un vol, a la primera i sense problemes. I sí, té raó, quines pretensions les meves, no? En fí, després de gairebé una hora i mitja de passadís en passadís sense trobar CAP de les 4 coses que buscava, me'n vaig. Avui no és el meu dia. Però pel camí de tornada penso que fa un any sí que hi que hi va haver gent per qui no va ser el seu dia. Un terratrèmol a Haití es va emportar de cop i volta 300.000 persones. Un any després, només s'han remogut el 5% (he dit un 5%) dels edificis enrunats. Hi ha còlera. I no hi ha condicions per tractar els malalts, ni els ferits, ni la gent tocada per tota aquella misèria. I hi ha un hospital tancat (he dit TANCAT) a Port-au-Prince amb unes condicions immillorables, amb aparells, quiròfans i tot el necessari per poder atendre molta de la gent que els metges visiten a sota una lona o al mig del carrer, perquè hi ha algú que ha decidit que ha d'estar tancat. I penso també que tenim molt poca memòria pels grans desastres, que aviat quedem desprogramats pel dolor aliè. En fí, i sobre tot el que penso és què quins nassos tenim la gent que, com jo, es queixa de tenir un mal dia.



6 comentarios:

garbi24 12 de gener de 2011 a les 17:45  

quan tenim un mal dia sempre hem de pensar que hi ha qui el te pitjor i que amb molts casos ja, ni tenen dia. O sigui que per molta gent, hem tingut un gran dia. Intentem de gaudir-lo? fins les dotze no caduca.....

La meva maleta 12 de gener de 2011 a les 18:00  

Aquest migdia encara he vist una imatge impagable del què ha quedat un any després a Haití:

Una colla de nens jugaven divertits, i penjats de cap per avall dins un barracó; reien ignorant (o potser no tant) tot el què un mal dia es va empassar la terra sota els seus peus.

Això sí que va ser un mal dia...i per desgràcia, no va venir sol.

llum 12 de gener de 2011 a les 18:07  

Garbí i Carme: estem instal·lats en un mon tan, tan, tan absolutament privilegiat que se'ns oblida contínuament que no tothom viu com nosaltres. Si més no, a mi se m'oblida en dies tontos com els d'avui. Per sort, hi ha un moment que la lucidesa em retorna i puc adonar-me'n de lo gilipolles que puc arribar a ser. Salut, companys i que 'el que queda del dia' ( quina gran pel·licula!) el gaudim com si fos l'últim.

Clidice 12 de gener de 2011 a les 22:10  

Serà el baròmetre? Jo avui tenia un dia pèssim, fins i tot li he comentat a una amiga, estic deprimida de la vergonya que em fa deprimir-me. L'he feta riure i això ha estat bé, considerant que ella està deu mil vegades pitjor que jo. I és que ja se sap: hi ha dies d'aquells. Demà canviarà el baròmetre i tot estarà millor, segur :)

N.B. paraula de pas: "alita", i soleta he afegit "da pollu". Veus, tota sola he rigut com una ruc :D

llum 12 de gener de 2011 a les 23:14  

Clidi: El barometre i les feromones. Ai, no! les hormones volia dir!

el paseante 16 de gener de 2011 a les 23:00  

Aquest que et va canviar la moneda de dos euros no et va estafar. Et va ajudar per si el carret anava amb una moneda d'un euro o amb una de cinquanta cèntims. Ets una malpensada. I tens raó que no ens podem queixar tal com va el món.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP