Cançó n.126/ DJ 060510 - Rapsody in blue

>> dijous, 6 de maig de 2010

Gershwin és el meu compositor clàssic nordamericà contemporani favorit. No sé quantes versions tinc de Rapsody in blue , per exemple, però en són unes quantes. Gershwin és per a mí el que ha sabut transmetre més fidedignament el sentir del poble americà entès com aquesta barreja de cultures, tradicions i maneres de veure el món, el famós "melting pot". Sentint la seva música em tresllado en el temps i en l'espai a un Nova York de primeries del s.XX, quan la ciutat ja apuntava maneres i els seus gratacels començaven a esgarrapar els núvols . És una música molt nostàlgica perquè Gershwin no deixava de ser també un emigrant ( la seva familia era russa) que poblava una ciutat viva, plena d'accents i olors provinents de tot el món. Però també és una música alegre, plena d'energia, feta per ballar i per cantar, per fruir-ne, lluny de rigideses però amb la fermesa de les composicions clàssiques, música emparentada amb el jazz, amb gotes de folklore i aromes de terra regada amb sang , suor i llàgrimes. Gerhswin va fer molts musicals que sentarien les bases dels futurs . Obres que es veuen ininterrompudament als teatres de Broadway i de mig món.
En fí, que estic enamorada de la música de Gershwin i de la ciutat que el va inspirar. I com que d'aquí uns dies me n'hi vaig, doncs mira,ja em poso en situació.
Buscant al You tube quina versió incloure en aquest post, m'he trobat amb aquesta que és força curiosa. Si més no jo no l'havia vist mai. Una dramatització del Rapsody in blue feta per uns musics que no sé si ho són o només són actors, en un bar fantàstic . Tot plegat, personatges i bar, em recorda a Hopper, un altre dels meus artistes preferits, de qui no descarto penjar a casa meva (el dia que en tingui) un dels seus quadres ( si em toca la loteria o cobro una herència dels meus parents d'Amèrica).
Són 9 minuts d'intens plaer. Per assaborir-los amb els ulls tancats, imaginant que esteu dalt de tot del Chrysler Building, amb NY als vostres peus.


5 comentarios:

Ernesto Niebla 6 de maig de 2010 a les 18:32  

Una música molt nostàlgica . M'agrada molt. Petons:)

en Girbén 6 de maig de 2010 a les 18:52  

De petitet vaig començar a escoltar el Porgy and Bess de l'Amstrong i L'Ella que la mare havia comprat a Paris..., i encara no he parat.

Ja que sóc aquí aprofito per a recomanar-te un dels rars blocs de músics que escriuen com cal (suposo que ja el deus conèixer), el del Rafa Zaragoza, el Zarita:
http://www.rafazaragoza.com
Encara que parla de tot, quan tracta de música t'endinsa per uns viaranys analítics sempre fascinants.

I, ep, el vídeo: de primera!

llum 6 de maig de 2010 a les 19:26  

Ernesto , com sempre un plaer compartir músiques.
Girbén, POrgy and Bess és total. I Summertime una de les cançons més meravelloses que s'hagin escrit mai. Gràcies per la recomanació, hi faré cap.

el paseante 7 de maig de 2010 a les 1:57  

M'agrada. Coneixes l'Aaron Copland? (Ho dic per allò de l'esperit americà).

llum 7 de maig de 2010 a les 8:28  

Conec un Aaron Copland, no sé si és el mateix . Ara mateix vaig a confirmar-ho . Gràcies paseante.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP