Cançó n.85/2010 - So What

>> divendres, 26 de març de 2010

Quan la discapacitat es converteix en virtud.

Michel Petrucciani va ser un pianista de jazz francès amb una greu malaltia dels ossos.Només media un metro d'alçada, pero va arribar a ser molt, molt gran. Va morir el 1999. La primera vegada que el vaig escoltar, ja fa molts anys , vaig pensar amb la gran sensibilitat que devia tenir la persona que feia sonar un piano d'aquella manera. Quan vaig interessar-me per ell i vaig veure fotos, vaig adonar-me de com n'estem de carregats de prejudicis. Com podia ser que d'aquella persona amb una discapacitat tan gran pugués sortir un so tan meravellós com el que era capaç de fer? Com podia ser que aquella persona que s'ho devia passar tan malament físicament, que devia viure en un infern, fes sonar un piano com els àngels?. Estem acostumats a bandejar les persones que no responen a un cànon, a un estereotip, a un clixé. Les arraconem sovint inconscientment perquè el nostre cervell es programa per no veure-les. No ens agrada veure la malaltia, la pobresa, la diferència... sovint mirem cap a un altre cantó.
Disfruteu d'en Petrucciani amb un clàssic del jazz. Un home que va saber excel·lir desde la diferència, fent-se sentir alt i fort entre aquells que a vegades girem el cap cap una altra banda.

1 comentarios:

Carme J 27 de març de 2010 a les 9:06  

PER MOLTS I MOOOOOLTS ANYS!!!!
Felicitats pel post i per tot.

Comprovo cada dia que el que s'anomena discapacitat, té un munt de virtuts, que molts en voldríem !

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP