Llums del passeig

La ciutat havia canviat. Dels balcons penjaven robes vistoses i parabòl·liques orientades més enllà de l'estret de Gibraltar. Pel carrer es veien noies amb mocadors al cap, nens corrent amb un monopatí , paios amb un caminar que delatava la seva procedència caribenya i iaies amb bufandes fetes a ma. La ciutat havia canviat per seguir sent la mateixa, una mica més confosa potser, amb el nord una mica perdut. Però aviat tornaria a recuperar el pas. Les pedres amb què se sustentava la història local, els fonaments de la vila , ja havien patit alguna altre sacsejada potser no tan colorista, no tan espectacular i evident, però seguien allà, sent les mateixes. Bé, ben bé les mateixes, no. Si més no els colors de les muralles i els merlets lluien diferent amb els nous fanals que l'ajuntament panxacontent havia col·locat al passeig. Hi havia diners, s'havia de gastar, donar pas a la modernitat en forma de llum no contaminant, sostenible, ecològica. Sota els nous fanals, les pedres semblaven preses d'un esllanguiment, pàlides per culpa d'un mal desconegut. Aquells de forja que tants passejos d'enamorats van destorbar i que tantes nits de lluna plena van fer inútils, els fanals que venien d'un temps massa llunyà com per recordar-lo, havien quedat a terra abandonats, com morts esperant que el jutge de guàrdia aixequés aquells cadavers oxidats. Eren allà terra, testimonis d'altres temps i d'un munt de novios fent passejades i plans de futur. Sense donar llum a les nits d'hivern i d'insomni, a les cabòries, a la pluja i la neu, a les alegries, a la vida com passa.