Cançó n.45/2010 - FM

Ràdio Terrassa ha tancat les seves portes fa molt poc. És una llàstima que una emissora amb tants anys s'hagi acabat per sempre. D'allà van sortir professionals com el meu estimat Josep M. Francino, un home de veu avellutada i gran humanitat que omplia les meves llargues escoltes de ràdio quan era jove. El Josep M. Francino, el "Xino" pels amics em va donar a conèixer músiques increibles i em va fer adonar que el món era ple de coses a descobrir. El "Carajillo estereo" de Ràdio Club 25 ( la FM de Ràdio Terrassa) va ser un dels programes que em va fer estimar la ràdio i que vulgués dedicar-m'hi professionalment. Coses de la vida, al cap d'uns quants anys, vaig conèixer a en Xino i mira per on, va acabar sent el meu cap. Enyoro molt aquells temps, li he dit fa molt poc. I em poso trista quan veig que a la ràdio li falta aquella espurna que ens feia somniar a tots : als que la feiem i als que l'escoltaven. Ara la tecnologia fa possible allò que abans era gairebé un miracle ( recordo els magnetòfons Revox, aquelles empalmades amb cinta adhesiva, aquella tècnica admirable amb homes capaços d'uns resultats admirables sense massa mitjans) però en canvi falta aquella veu capaç de convertir la cosa més tonta en un miratge fantàstic, falta aquell encantador de serps capaç de fer-te veure allò que no existeix, que et fagi anar per camins pels quals mai has circulat, que et fagi i-m-a-g-i-n-a-r. Ara tot està mastegat i digerit. Ara abunden els sermonejadors. Presentadors amb "mantras" molt identificables, gent mentidera , repelent, salvadors de pàtries. No vull que em salvi ningú de res. Només vull escoltar ràdio, bona ràdio. I no estic dient que tot el que es feia abans era bo. I tampoc estic dient que tot el que es fa avui és dolent. No, només dic que s'ha perdut - i perdoneu-me el tòpic - la màgia de la ràdio.
En homenatge a aquells bons temps i a aquella FM, avui un altre 2 x 1 . Primer no se m'acut millor peça que una que es diu així mateix. És dels Steely Dan, el meu grup favorit, i va servir de tema principal de la BSO de FM . En la pel·lícula, un seguit de DJ d'una emissora de Los Angeles ( no d'aquests d'ara que cobren una pasta per punxar a festivals i a discos de luxe, no, dels de ràdio, dels de tota la vida) protagonitzen una tancada per reivindicar que a la seva ràdio no hi hagués publicitat. Somnis idealistes i naïf , perquè de fet les ràdios viuen de la publicitat ( les privades, és clar). De fet era una metàfora de la lluita contra l'stablishment i un empresariat guiat pel tot-s'hi-val a l'hora de guanyar diners. Una pel·lícula de finals del 70, que ves per on, no està tan desfassada. Mireu sino que ha passat amb Ràdio Terrassa.
La segona peça forma part d'un homenatge a la ràdio. En concret a la ràdio dels 50, la que escoltava en Donald Fagen , dels Steely Dan. El seu millor disc en solitari ( un dels meus discos de capçalera) és The Nightfly. Aquest era l'àlies d'un locutor popularíssim de l'època : Lester The Nightfly.
Espero que us agradi. Ah! I moveu el dial, potser trobeu alguna cosa. I si la trobeu, aviseu-me!