Sempre ens quedarà Nova Zelanda

>> diumenge, 14 de desembre de 2008


En Quim és mort. La seva virulenta malaltia tenia molt mal pronòstic, ja m'ho va dir la seva germana, que em va localitzar pel facebook. Jo no volia creuere-me'l aquest pronòstic, perquè el Quim semblava tenir vida per sempre. Se'n sortirà, pensava. I a ell li vaig dir també que se'n sortiria fa apenes un mes. Va començar amb la quimio però ell semblava que tenia prou energia per presentar batalla al càncer. Vaig anar-lo a veure'l a l'hospital la setmana passada. Va ser un cop dur, perquè no vaig reconeixer l'amic amb qui tant havia rigut a Ràdio Esparreguera. Amb ell reia tant que em desarmava, que m'agafaven uns atacs que m'incapacitaven per seguir fent el que fes en aquell moment. I en aquells temps el que feia era parlar davant un micròfon. Pràcticament es pot dir que vaig començar en el món de la ràdio amb ell. Aquells matins de dissabte , a Ràdio Esparreguera, quan estava en aquell quartet de l'ajuntament del poble. Amb el Toni Valor, el Llort i tota aquella bona gent que em van acompanyar en aquella època en que vaig començar a estimar el mitjà . Una època en la que el voluntarisme estava a l'ordre del dia i ningú no en feia bandera perquè allò era el més normal. La gent de la ràdio ho era tant de voluntarista, que recordo que o bé el Quim o bé el Toni em venien a buscar desde Esparreguera amb el seu cotxe perquè jo no tenia manera d'anar-hi. Quins temps!. Que bé que m'ho havia passat . Com haviem rigut, eh, Quim? Quan et vaig venir a veure't em vas dir : això s'acaba Marina .I jo et vaig dir que no, que tossut com eres , això no valia. Que l'esperança és l´ultim que es perd i bla, bla, bla. I ell va fer que sí amb el cap, com vulguent dir, sí, sí, ja pots anar dient que prou que ho sé que això s'ha acabat de debò. I malgrat ser-ne plenament conscient, estava tranquil, ell precisament que era un nervi, que era un coet, que vessava energia i a vegades, mala llet. Tots el coneixiem al Quim, el seu caràcter a vegades explosiu, la seva mala llet que ho feia trontollar. tot. A la ràdio ho haviem viscut, però també vam compartir la seva bonhomia, el seu sentit de l'humor del qual jo me n'enfotia a vegades perquè era escatològic o xaró. En fí, quina pena no poder seguir-lo compartint aquest bon humor i aquella energia desbordant que feia anar la ràdio endavant, totes aquelles idees i aquella generositat per posar en marxa nous projectes radiofònics , a vegades amb el teatre de fons.
Quim, un petó. Sempre ens quedarà aquella Nova Zelanda que vam somniar.


( En Quim és el que està al meu costat, davant la taula de so, el dia de la inauguració de Ràdio Gelida. Quin gran dia!)

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger template Simple n' Sweet by Ourblogtemplates.com 2009

Back to TOP