MAINOESTARD

Na-dal

2011-12-23T16:41:00.000+01:00

Ui! Si és Nadal ara que hi penso! Que sigueu feliços i tot això ara i sempre. Un petó a tots i totes.

El dia de la marmota

2011-12-15T15:48:00.002+01:00

Començar el matí, com cada dia, amb el Basté i el Fuentes i les tertúlies? No, gràcies. No em vull posar de mal humor només començar. Agafo un CD a l'atzar , el poso sense llegir de qui és. I sento una veu. És en Quentin Tarantino parlant de l'importància de triar bé un tema per una seqüència. I tant! Quantes (bones) cançons oblidades en un calaix, dormint gairebé el son etern, no han reviscolat gràcies a gent com Tarantino?
Una pausa.
"Stuck in the middle with you". Yeah.
El dia comença diferent.

Pa

2011-09-18T07:00:00.002+02:00

El meu fill diu que estic carregada de manies, que sóc una llepafils quan parlem de pa. I és veritat : fora de forns especialitzats (cosa que no tinc a l'abast) o forns d'aquells de tota la vida ( que no és el cas tampoc) el pa de cada dia, aquell que tinc a la vora, no m'agrada. I no parlem ja de les baguettes aquelles precongelades que a vegades comprem per sortir del pas. Costa trobar un pa bo. D'aquell que només amb un raig d'oli d'oliva, es converteix en una menja exquisida. Algú em sabria dir perquè una cosa tan senzilla, tan bàsica com és el pa, cada dia és pitjor? És l'aigua? La farina? El llevat? La sal? Perquè el pa és això només : aigua, farina, sal i llevat. Com dimonis pot sortir dolent això? El pa és potser l'aliment més antic de la humanitat. I per més règims, dietes i punyetes que es posen de moda, el pa continua sent un aliment bàsic, fins i tot en aquesta societat postindustrialitzada i decadent.
De tant en tant faig pa. No tinc ni maquineta de fer-ne ni Termomix. El faig a ma. És un plaer. El resultat és increible. I l'olor que fa el forn quan es cou, és de somni. Proveu a fer-ne. No costa. No us compliqueu la vida amb receptes estrafolàries. 1 kg. de farina, 15 gr. de sal 400 cl.d'aigua 50 gr. de llevat. Pasteu i deixeu llevar un parell d'hores. Enforneu i deixeu el pa uns 40 minuts ( depèn del forn que tingueu, clar). I ja està. El resultat és aquest. A mi m'han sortit 4 pans. En deixo la meitat per congelar i l'altra la gasto aquest cap de setmana. I així tinc la setmana coberta. I no m'emprenyo quan compro una barra de quart, que no fa un quart i fa gust de tot, menys de pa. A-pa!

Que té d'especial una paella?

2011-09-17T07:00:00.001+02:00

Sempre que ens trobem una colla d'amics, la família, els companys de feina, inevitablement és sempre al voltant d'una taula. Serà un berenar, un esmorzar de forquilla o una costellada, però sempre hi ha teca pel mig. Per què no ens trobem al voltant de l' últim llibre del Cabré per comentar les primeres 300 pàgines? O per comentar si la de l'Almodòvar és tant dolenta com diuen o si realment les fotos de l'Scarlett són robades? L' última vegada que m'he trobat amb amics va ser ahir, al voltant de menjar japonès.El sushi i aquestes coses trobo que fan les trobades una mica serioses, no ho sé, o a mi m'ho sembla. Com que això dels palets aquests que fan servir no és lo meu, estic més atenta a com agafo les coses perquè no em caiguin, que no pas fruint del menjar. El menjar 'japo' trobo que condiciona l'actitud de la gent a la trobada. Una paella és tota una altra cosa. I això que per fer-la també necessitem arròs.

I dissabte passat, trobada familiar amb una amiga, al voltant d'una paella. Que té d'especial una paella quan qualsevol dijous en pots menjar al bar de la cantonada? Home, quines preguntes faig jo també. Jutgeu vosaltres mateixos. Una paella ha de ser una paella i no allò que et donen, amb aquell color i aquelles gambes de plàstic. I, molt important, una paella no és només el moment de seure a menjar-la. És posar tots els ingredients, posar l'oli, la carn, el peix i anar-ho remenant amb delicadesa , com qui té cura d'un nadó. I mentres tant es xerra, es beu una clareta, es piquen unes patates chips - aquestes del Mercadona estan força bé, diu la tieta - i després hi ha tot el ritual de mesurar l'arròs i comptar el brou - no em descomptis que després no surt bé! diu la mare. I venen els records: la iaia si que la feia bona, eh? I la mare que es pica : home sí, però li sortia una mica seca, no? I l'altre que diu que a ella li agradava seca, però sobre tot el que li agrada és el socarraet. I això que és? diu la Helena, l'amiga sueca. I li expliquem, i riu, i riem, i bebem i l'arròs que va fent xup xup, com si fos viu. I seiem, i mengem, sí. I ens trobem al voltant d'una taula, perquè qui es el guapo que veient aquesta paella, es troba per comentar l' últim llibre del Cabré, eh?

petit, acaronant l'ànima

2011-09-13T07:00:00.032+02:00

Avui us vull parlar de petit.

Podria dir que petit és un projecte, que és un nom només, que és un grup musical, que és un títol. De fet ho podria dir i no estaria mancada de raó, perquè és tot això que us he dit. Però no només això. Darrera de petit, hi ha un personatge gran. Està bé, perdoneu-me aquesta frase fàcil. Però és cert. Darrera de petit , hi ha un gran tipus. Un músic sensible. Un home que fa música que m’agrada. Molt. No l’home. La música. Bé, potser també l’home, però encara no el conec. Autoprodueix la seva música i proposa nous camins i nous escenaris per escoltar-la. Un terrat de Gràcia, per exemple. Això és el que farà el proper mes d’octubre. En un lloc encara secret, petit actuarà per un grup de privilegiats entre els quals m’hi compto. Gràcies, Joan.

Us passo els links perquè pugueu escoltar-lo. El seu darrer treball es diu The Black Bird Daisy, un EP del qual m’agraden sobre tot el tema que li dona nom, però també Velvet. Més informació, aquí.

A mi hi ha noms del món de la música d’aquest país que a força de sortir fins i tot a la sopa, em deixen d’interessar. Sembla que tot d’una només hi hagi espai per Manels, Peres i Paus. Ja m’enteneu. Amb tots els meus respectes cap a la música que fan.

En petit - espero que us agradi- és una altra cosa. Per sort per a ell, per sort per tots.

Properament actuarà al canal 33. Ja us diré quan i on.
Podeu comprar les seves cançons on-line. Ja tardeu.

Xafogor blues

2011-09-12T11:18:00.000+02:00

A la vida de qualsevol blogger ( s'escriu així?) hi ha moments de "crisi". Dies en què et questiones el perquè de tot plegat, dies que no tens res a dir/compartir , dies que no tens temps per dedicar-t'hi o simplement dies en que et fa mandra fer res. Jo he tingut una mica de tot en aquests gairebé 2 mesos en què el blog ha estat inactiu. He estat un temps en guaret. Si. Però avui, dia de tornada a l'escola, he decidit que faré alguna cosa per aquí però només quan l'ocasió ho requereixi ( no sigui que prenguem mal, que ja em conec, obssessiva com soc). Hi ha dies que em pregunto per què i per qui dimonis el faig aquest coi de blog com no sigui per mi mateixa. I llavors , si el faig per mí, perquè coi el poso a la blogosfera? Amb un bloc d'espiral, n'hi hauria prou, no? Penso que en general som exhibicionistes o narcisistes o cadascuna d'aquestes coses i moltes altres, com la necessitat del reconeixement de la gent, de l'aplaudiment i perquè no també de la crítica. Necessitem compartir les nostres coses, els nostres pensaments, volem ensenyar les fotos de la costellada o aquella foto del viatge que ens va sortir tant bé. És clar que ara, amb el facebook i el twitter és molt més ràpid i pràctic. Però aquest fast-food de la comunicació a vegades és massa superficial i per això precisament he volgut tornar al blog. Aquí és tot una mica més reposat, més tranquil. El blog és com un prat verd on estar una estona badant, un punt de connexió amb gent que, encara que no coneixis, o no coneixis prou bé, són com de la família, on sentir una música o mirar unes imatges tan espectaculars com aquestes.

El Cielo de Canarias / Canary sky - Tenerife from Daniel López on Vimeo.

El veraniiiitooooo!

2011-07-19T11:20:00.001+02:00

Hi ha algú encara per aquí? Bé. Si és així, us volia ensenyar el video de les meves vacances. Enguany, i per més crisi que hi hagi, he decidit fer les vacances de la meva vida. Més que res per si el mon s'acaba i el capitalisme i la civilització i Occident sencer se'n van a fer punyetes ( que és el que es mereixerien, la veritat). Doncs això. Vam decidir tot fent cas a El veranitooo, el veranitoooo, el veranitttooooo del Corte Inglès , agafar un pack "me voy a la luna, los niños veranean casi gratis". Us deixo el video que vam fer. El que parla és el meu marit.

Bromes apart. Quines imatges més espectactulars! M'encanten.

De mal en pitjor? Naaa!

2011-07-02T14:17:00.001+02:00

Estava de mal humor. Sí. Sense voler saber res de res. I avui m'he topat amb això i mira...em sembla que ja em trobo millor.

Un, zero ... 500!

2011-06-23T07:00:00.002+02:00

Aquí acaba el compte enrere per arribar al post n. 500. Wow! Mai m'hauria imaginat que hi arribaria, perquè com deia en el post n.1 d'aquest Mainoestard no soc una persona constant.
El d'avui hauria d'haver estat un post amb focs artificials i banda de música i majorettes i els Manel, però no tinc res de tot això a punt, per més compte enrere que incités a pensar-ho. Pero hi estic treballant. A veure si avui em sobren uns quants petards i demà...qui sap.
Només una cosa. Moltes gràcies als que heu passat per Mainoestard en alguna ocasió, als que sou més o menys fidels i als que em feu el salt cada vegada que em giro. Mai m'hauria imaginat que hi hauria algú que s'interessaria per les tonteries que poso aquí. Mil petons. I atents, perquè demà potser em poso uns lluentons i canto un bolero...
Naaah! tranquils, que no arribarà la sang al riu.
Que passeu un molt bon Sant Joan.
I love you!

Dos

2011-06-22T10:25:00.001+02:00

...

PD trampeta

Tres

2011-06-21T00:03:00.000+02:00

...

Quatre

2011-06-20T09:41:00.000+02:00

.................................................................................

Diumenge funky

2011-06-19T14:04:00.002+02:00

Cinc

2011-06-19T07:00:00.000+02:00

....................................................................................................................

YMCA

2011-06-18T07:00:00.000+02:00

L'atur continua pujant. Diuen que és culpa de la crisi ( com gairebé tot en aquests dies). Però hi ha moltes empreses que tenen molts beneficis i en canvi despedeixen part de la plantilla o directament tanquen portes i se'n van a un país on la ma d'obra i la conciencia social son més barates. Un exemple ( dels molts que podriem trobar al país i dels quals no se'n parla) és l'empresa ABB de Galindo, al País Basc. Aquesta empresa guanya pasta, però tanca portes i se'n va a Turquia. Com pot el govern admetre un ERO si una empresa té guanys? Algú del govern hauria de respondre, no?

En fí. Aquesta gent protesta, però també s'ho agafa amb humor. Imprescindible en els temps que corren.

Us felicito, fills.

La competència/27

2011-06-17T07:00:00.004+02:00

Aquests dies estic escoltant Fleet Foxes. M'encanten. I espero que a vosaltres també. Mireu el video sencer, si us plau.

Advertising/3

2011-06-16T13:24:00.002+02:00

L'he trobat tant bo que l'he de compartir amb vosaltres.

Dirt Devil-The Exorcist from MrPrice2U on Vimeo.

NO SE ADMITEN REVOLUCIONES

2011-06-16T07:00:00.000+02:00

El meu nebot de 9 anys va dir l'altre dia una frase que, sense saber-ho, avui té més sentit que mai. La frase contenia un error que a tots ens va fer riure molt. El nen va dir : NO SE ADMITEN REVOLUCIONES. I és així la cosa. En aquests temps no hi ha lloc per pensar que una altra societat és possible, més justa, més igualitària, menys competitiva, on les grans entitats financeres no marquin el ritme ni les crisis. NO SE ADMITEN REVOLUCIONES. Està clar que no. Ni cap moviment endavant, ni cap possibilitat de tocar les regles del joc ( el joc que a ells els interessa que funcioni, la democràcia de pa sucat amb oli). Diuen alguns que no es pot jugar amb foc i que aquesta democràcia ha costat molta sang, suor i llàgrimes. I tant que sí. Però ens hem de conformar amb això que tenim? Una cosa rància, descafeinada, amb 30 anys a l'esquena? No, senyors. Encara és possible somniar que el canvi és possible. I no fotem home, que diguin que els indignats volen dinamitar la democràcia, que no respecten el joc democràtic i bla bla bla... Però sí son els propis mossos els que provoquen els aldarulls! Els mateixos que llencen pintures, esprays, que insulten, que provoquen que els mossos disparin. I ho fan tan malament que se'ls veu el plumero a un quilòmetre, els pinganillos i les vergonyes. Ai, no, que no en tenen.
Bé, per apaivagar una mica els ànims, un tema vintage.T.Rex. Children of the revolution. I love you Marc Bolan.

B0808OS

2011-06-15T07:00:00.002+02:00

L'alarma es va disparar quan en Jaume Sobrecamps va haver de deixar sobtadament el telenotícies. Segons abans de començar el programa, quan el regidor començava a donar el cinc i acció, en Jaume va començar a veure borrosa la càmera robot i el teleprompter. Tot Catalunya pendent de com obria el TN i ell que no era capaç ni de veure tres dalt d'un burro. Booooooaaaaa nnnnnitssssssss, auiii el tribbbbbbbbbbunal consttttittttussionalllllllll. !'???!?!!!?? A casa, tots vam flipar. Que li passava a en Jaume, el nostre presentador de capçalera, el nostre legitimador de realitats més legitimat de tota l'estratosfera? Borratxo??? Naaa...No podia ser. A casa vam deixar el que estàvem menjant. Tot d'una vam saber que erem testimonis d'un fet històric : un presentador que no sabia el que deia, que arrossegava les paraules, amb uns ulls que li sortien de les òrbites. i amb aspecte de'haver-se fotut un allioli en males condicions. Carai! Allò sí que era un prime-time. Però quan ens vam acollonir de debò va ser quan vam veure que a en Sobrecamps li va caure el cap sobre el portàtil. Llavors, un molinet, un tres d'aquells que canten cançons dels Sopa de Cabra i publicitat. Que punyetes li havia passat?
L'endemà tothom en parlava. Fent el cafè, a les diferents màquines repartides per les instal·lacions de la televisió, als mercats, als bars de la cantonada, a casa.... En Jaume Sobrecamps borratxo? No way , com dirien els americans. Aquell dia, l'home del vending va haver de reposar més sucre i més cafè que en tota la seva vida. Més que mai, calia fer un cafè per comentar la jugada, per tractar de saber que havia passat al telenotícies.
Cap diari en parlava obertament. La cadena tampoc no en va dir res. Va quedar tot així, sense explicació. Catalunya la necessitava, però...no hi va ser.

Dos dies després, al telenotícies del migdia, apareixia l'enviada a les terres de l'Ebre parlant del musclo zebra o del cargol poma, ara no ho recordo, quan de cop, en ple directe, es va desplomar. Quant el locutor de plató va reprendre la connexió, no va ser capaç de dir res més que allò de : sembla que hi ha problemes tècnics.
I tant que n'hi havia de problemes. I no només tècnics. Que estava passant ?
A la direcció de la cadena, no entenien res. I una trucada va acabar de posar més nerviosa a la directora. Era de Palau. Volien explicacions.
Als diaris de l'endemà ja es podia llegir un bitllet : 2 morts misterioses a cadena local.

Una setmana després dels fets, el substitut d'en Jaume Sobrecamps, en Xavier Masdollers, anunciava que el govern central no es faria càrrec del fons de compensació territorial, quan va quedar sec com un bacallà.
Se'l van emportar amb una ambulància, però massa tard. L'havia palmat.
Tot plegat passava de taca d'oli. I a les màquines de cafè no es parlava d'altra cosa. El paio del vending tornava a fer l'agost. Aquells dies es feien més cafès que mai, tal com estava la cosa. Tres persones en directe, fulminades. Que punyetes passava?
Catalunya començava a trontollar. A Palau estaven molt nerviosos . I la directora va haver de dimitir, després de confirmar que no tenia explicació pel que estava passant.
La crisi va anar més enllà i les dimissions dels consellers es van succeir vertiginosament. El govern va caure com un castell de cartes i als carrers van començar manifestacions i revoltes. Ningú no tenia el control.
Excepte el paio del vending, que com cada dia, acudia puntual amb la seva Vanette B0808OS a les instalacions de la tele, amb els seus gots, el seu cafè, les seves culleretes per remenar, el sucre i l'anticongelant que près en les degudes dosi, maten.
I tant que maten.

"Carinyu"

2011-06-14T07:00:00.001+02:00

És una obvietat que la cuina és qüestió d'hores. Però perquè surti bo, bo de veritat s'ha de cuinar amb "carinyu". Sentint que allò que fas va destinat a algú amb cara i ulls, amb noms i cognoms, algú que t'estimes. Diumenge va ser l'aniversari del meu fill. A casa, desde sempre, qui fa els anys tria el menú. Així que vaig anotar els seus desitjos i vaig posar-me a treballar. El que passa és que a la família hi havia gent que el primer plat no li agradava, així que vaig fer dos primers. I com que el segón plat que volia el meu fill, potser no agradava tothom, vaig fer-ne una segona opció més tradicional. Total, que al final vaig fer dos primers: gaspatxo i vichyssoise. I de segón, pastel de papas ( un clàssic de l'Argentina amb algunes variacions made in me) i un rostit de vedella, de tota la vida. Tot fet amb carinyu, paciència i mooooltes hores. El resultat va ser bo, però es menja tot tan ràpid que sap greu i tot. Aquí unes fotos dels dos segons per constatar que allò que va desaparèixer ràpid, ràpid, va existir de veritat.

Agafo la llata, la salpebro i l'enrosseixo en una cassola amb força oli d'oliva.

Tallo porro, ceba i tomàquet a trossets i els afegeixo al mateix oli on he enrossit la carn. Després hi poso 2 branquetes de canyella, dues pells de taronja, un litre de brou de carn i un gotet generòs de conyac.

Ho deixo una estona que faci xup-xup i a continuació hi poso la carn. Jo ho vaig deixar unes 6 hores a 100 graus de temperatura. Molt poc a poc.

Resultat : Això que veieu aquí sota

L'endemà ho tallo , passo les verduretes pel túrmix ( primer trec tots els alls menys 3, la canyella i la pell de taronja).

Resultat : la carn es tallava sola. I el suquet, mmmhhh, boníssim.

Per l'altre plat, el pastel de papas, agafo carn picada (de vedella i porc barrejada a parts iguals).

La poso a sofregir en llard ( sí, sí, alts continguts de colesterol, però un dia és un dia)

Quan porta una estona li afegeixo uns alls tendres a rodanxetes.

Al cap d'una estona, força comí en pols.

Després, força ceba.

Anar remenant fins que quedi tot integrat i deixar una bona estona que faci xup-xup.

Després li afegeixo unes panses sense pinyol i quan porta una estona, ho retiro del foc.

A continuació, hi afegeixo ous durs a trossets i ho remeno tot ben bé. Ja tenim el farcit del pastel de papas.

Ara anem per les papas. Fem un puré ( de patata, patata, no del Maggi). Bullo unes patates, les aixafo i hi afegeixo mantega i una mica de llet. El puré ha de quedar una mica consistent.

En un recipient per anar al forn, faig una primera capa de puré. Després hi poso el farcit de carn que hem fet abans i a sobre una altra capa de puré.

Damunt una mica de mantega i molt formatge ratllat. Jo faig servir emmental.

Es posa al forn, es gratina fins que quedi dauradet. I ja està. Cuinat amb "carinyu". Bo.

Ici la France!

2011-06-11T07:00:00.001+02:00

Així es veu el 15-M des de la segona cadena de la televisió pública francesa.

La competència/26

2011-06-10T13:10:00.001+02:00

Anar en bici és perillós

2011-06-09T10:38:00.002+02:00

El meu tiet és gran (deu anar pels 76) però va en bici gairebé a diari i és manté molt jove. És i ha estat sempre un home sa. Es fa sovint 60 i 70 km. Normalment, per circuits de natura o carreteres veïnals. Gairebé mai per ciutat. Un mal dia anant per un camí de terra, va ensopegar amb una pedra i va caure. Resultat: clavícula trencada, 3 costelles trencades i, sobre tot, el mal que fa quedar immobilitzat sense poder agafar la bici. Anar en bici és sa. No ho dubto, però és perillós. Avui he vist al FB de Rac1 aquest video i, a banda de la injustícia que pugui representar la multa, m'he fet un fart de riure. Li dedico al meu tiet Àngel, amb el desig que es recuperi molt, molt aviat i pugui tornar a fer tombs per aquestes carreteres de l'Anoia. Un petó molt gran.

Relats conjunts

2011-06-07T11:42:00.007+02:00

- Fes-te enrera cap de cogombre! No em fas gens de por!.

En Màrius feia veure que no estava aterrit, però...

Després d'haver vist les notícies es va quedar una estona sense alè. No tenia força ni per pensar que era el que podia passar. Esmaperdut, només va sortir de la tonteria quan l'aparell de televisió va fer pufff, com si petés un souffflé. Llavors li va entrar gana i no se li va acudir altra cosa que fer-se una llesca de pa amb tomàquet i pernil. Però no hi havia pa, així que va agafar les claus per sortir a comprar-ne. Va ser llavors quan, palplantat a la porta, va veure aquell ésser d'una galàxia de nom impossible. Ja eren aquí??? Ho havia dit la tele feia uns instants que la invasió era qüestió de minuts, que venien en unes naus ultramegaràpides, però tant, tant, ràpides? Doncs sí, allà els teníem, disposats a envair la terra i a fer la vida impossible als terraquis.

- Fes-te enrere, cap de cogombre! - repetia incansablement en Màrius.

No sabia que els caps de cogombre ni sentien res ni parlaven, que en realitat es comunicaven amb un sistema difícil d'entendre pels humans. El cap de cogombre només estava allà, dret, sense immutar-se. Com si fos una figureta de Lladró... De moment no presentava batalla. Quin descans. Però en Màrius anava barrinant què podia fer, un cop passat el primer ensurt. I de cop, li va venir una idea estrafolària. Sí, ho era. Però ... I si funcionava?

Excitat, se'n va al rebost amb l'esperança de trobar taronges o llimones, algun cítric. Uff! encara sort que n'hi havia. Una llimona. Només una. Però grossa i sucosa. La parteix pel mig i sense pensar-s'ho corre a la porta, s'encara amb el cap de cogombre i es posa a esprémer la llimona en aquella superfície estriada. I llavors comença a regalimar aquell suc àcid que a mesura que baixa per aquelles cames llargarudes va corroint aquella pell metàl·lica, alumínica, sideral...

No en va quedar res del cap de cogombre.

I en aquell moment en Màrius, esverat com mai, va saber que la humanitat podia vèncer els enemics cap de cogombre arribats de no sé quina galàxia.

I a sobre fer-se una excel·lent llimonada.

Ves quina cosa.

CATA

2011-06-06T07:00:00.003+02:00

Mai no havia anat a una cata. La d'ahir va ser, de fet, una iniciació. En poca estona, però, em vaig adonar de l´univers de sensacions que s'amaguen darrera un tast de vins. Sempre m'havia semblat pedants i fins i tot una mica ridículs els fantasmes que es fan veure en algun restaurant posant el nas dins la copa, remenant-la perquè s'airegi, olorant, fent veure que veuen ves a saber què. Doncs avui m'he adonat d'algunes coses en relació a aquest tema. La primera, que és tremendament difícil poder descriure com és un vi, a no ser que ho hagis fet moltes vegades. Tal com ens ha dit l'Anna, dels cellers Jean Leon, cal fer us de l'experiència olfactiva, tàctil, visual, tàctil fins i tot, per poder-ho fer. Si hem de dir que un vi té notes de, posem per cas, fruites del bosc, és perquè en algun moment les haurem olorades i/o tastades, sinó serà dificil que ens hi puguem referir. La segona cosa és que fent un tast de vins t'adones que tenim els nostres sentits una mica adormits. Dic això perquè fent aquesta iniciació, amb totes les limitacions horàries, deu n'hi do la de sensacions que he pogut tenir, la de sentits que he pogut exercitar, la de gustos que tenia mig oblidats en algun plec del cervell. Per exemple, he estat capaç de trobar gust de iogurt o de pebre negre, fins i tot de tabac. O sigui que, tot plegat m'ha semblat un gran exercici sensitiu que va més enllà de l'experiència del vi.

He de renovar la porta del garatge

2011-06-05T07:00:00.002+02:00

Avui, post cutre-salxitxero.
Diumenge es dia de retrobada amb el vostre garatge? De rentar el cotxe? D'intentar organizar el munt de coses que s'hi han anat apilant? Si és així ( ara poso veu de tele-tienda) us pot interessar aquesta informació.
Hi ha una empresa que "tuneja" portes de garatge per encàrrec. Costen de 200 a 400 dòlars aprox.Si algú està avorrit de la seva, ja ho sap.

Que us vagi bé. Jo me'n vaig a un tast de vins. Ja us ho explicaré.

NADA/3

2011-06-04T07:00:00.001+02:00

Res a dir.
La boca tancada.
Silenci.

Ahir vaig veure aquest video i penso que va molt bé amb el meu estat d' ànim d'aquests dies. Si us plau, sí:

+ Silenci.
- Menys soroll.
+ Sentir l'herba com creix (gràcies Alyebard).
- Twittejades.
+ Escoltar el batec del cor ( el teu o de la persona que t'estimes).
- Facebookades.
+ Mirar-te en silenci l'altra.
- Bloguejades.
+ Parlar amb la senyora de la botiga on compres habitualment.
- Bajanades.
+ Escoltar la vida.

Fem massa soroooooll!

La competència/25

2011-06-03T07:00:00.005+02:00

Avui, vintage del bo a La Competència. No l'ha havia escoltat vegades ni res aquesta peça! Recordo que quan la cantavem (no sàbiem anglès i ara tampoc no gaire) dèiem jiscáaaleeee, o beibi jiscáaleee. Escric això i recordant-ho, ric sola. Quins temps aquells, en que estudiàvem francès i l'anglès era cosa de quatre. Visionaris els que van creure que era el francès i no l'anglès l'idioma que haviem d'estudiar!
Jiscáaleee, o beibi jiscáaleee!

NADA/2

2011-06-02T07:00:00.000+02:00

Segueixo sense tenir res a dir. Com deia Mark Twain, és millor tenir la boca tancada i semblar estúpid que obrir-la i aclarir el dubte.

NADA

2011-06-01T08:24:00.000+02:00

Hi ha dies que no tinc res a dir.

Love is in the air

2011-05-31T07:00:00.000+02:00

Segurament l'heu vist, però per si de cas.
Us han demanat matrimoni així alguna vegada?
Com són els americans, eh?

Quins ous!

2011-05-30T12:08:00.001+02:00

La Merkel li diu a Zapatero : Heu de treballar més els espanyols. I en Zapatero li contesta: no, Angela, vosaltres treballeu menys hores a l'any que nosaltres i cobreu més. No és just. I la Merkel: si, però nosaltres 3 fanals els posem en un sol dia i no ens cal anunciar-ho en cap cartell.

Acudits a banda, us explico el cartellet, perquè potser no es veu gaire be.

1 - Presupost obra : 973 €
2 - Obra a fer : Col·locació 3 fanals.
3 - Termini execució: 3 mesos !!!
4 - Preu del cartell: Segur que més que l'obra.

Així li va - ens va - a Ejpaññña!!!

El cartell es real i l'obra es va fer a la província de Sòria.

El millor estava per venir

2011-05-29T09:49:00.003+02:00

Ho he dit en alguna altra ocasió. A mi no m'agrada el futbol ni tot el que l'envolta. M'importa un comí el Zaragoza , el Málaga, el Sevilla, el Madrid. Només m'agrada el Barça. El meu fill, que és culé fins el moll de l'os m'acusa que m'he apuntat al carro dels guanyadors. Doncs sí, mira. Abans ni me'ls mirava. Però des de que hi ha en Guardiola, m'agrada . Tampoc no ens passem, no em miro tots els partits. Només les finals i tal. Però com ho guanyen gairebé tot... Al voltant del Barça, però es desplega un munt de merda. I això, tot i que sé que només és futbol i que d'esport en té poc, i que no cal escalfar-se el cap que prou que ens l'hem d'escalfar per altres coses mooooolt més importants, m'exaspera. Molt. No suporto Mou i no entenc com és capaç de dir el que diu i de fer un equip que juga poc i casca molt. Però mira, potser la justicia (divina?) existeix. Poc s'imaginava Mou que les coses es torçarien tant pel Madrid. Mostres de que la cosa estava xunga n'hi ha moltes. Quan, en no sé quin partit, va encarar-se a les grades i va fer aquell senyal de "jo en tinc tres", o aquella altre de "nos han robao la cartera" referit a la semifinal de Champions. Ell i els de la central lechera i tota la pandilla de cafres que els donen suport, including un senyor tan educat com el Florentino, van desplegar totes les seves males arts, tot allò que no tenia res a veure amb futbol. No sabien que el millor pel Barça encara havia d'arribar. I ahir, finalment, els resultats de fer les coses bé van donar el seu fruit. No sempre és així, però aquest cop, sí. Aquí la tenim, la quarta. El futbol ha vençut la grolleria, l'enveja. Però sobre tot el joc brut, aquell que practiquen els que van a la desesperada. Yes, we love Barça.
Fent aquest joc ho han guanyat tot. No sé si algú s'inventarà una lliga interplanetària ( de la qual uns que es feien dir "galácticos"em sembla que, actualment, no hi tindrien massa a fer). Al Barça ja només li queda vèncer a marcians o a venusians. I a Guardiola? Que li queda a Guardiola? No ho sé. Potser el millor, com diu Tony Bennet, encara està per venir: ser el president de la Generalitat que portarà Catalunya a la independència?

Un senyor de Seattle

2011-05-28T12:06:00.000+02:00

En John de Seattle, no pot dormir. No en sap el motiu, però fa estona que no para de donar voltes. Avui és dissabte i té una agenda apretada : si para de ploure, passar la màquina de la gespa, anar fins el Wal-mart a comprar provisions, més tard al centre comunitari a una xerrada sobre la felicitat i després un sopar de compromís. En John no pot dormir. Es lleva, es fa un got de llet calenta, torna al llit... i res, voltes i voltes. Cansat, es vesteix i se'n va a l'ordinador. Es posa a navegar, avorrit, posa una emissora de ràdio, sona Pink Floyd. .
A Barcelona, la Júlia, després d'una nit d'insomni es comença a llevar, cansada. Té una agenda apretada: escombrar el pati, anar al Caprabo - no té res a la nevera - i després al Centre Cívic a fer un curset d'herbes remeieres. I a la nit un sopar amb uns amics que fa temps que no veu i al qual no té massa ganes d'anar. Però primer esmorza. Avui, com que es dissabte, torrades amb mantega i melmelada amarga de taronja. I un Cola-cao. Amb llet freda, que ja fa calor. Engega el portàtil. Posà la ràdio.Sona Pink Floyd.
En John s'ha apuntat a un web de contactes. Està sol. I està tip d'estar-ho. Així que mira si algú s'ha interessat per ell, veu les propostes. Res interessant. I wish you were here. On ets que no et trobo? Tant de bo estessis aquí.
La Júlia fa temps que es va separar. I no té ningú. Vull dir ningú que l''interessi prou . Tant de bo estessis aquí. On ets que no et trobo? Tant de bo estessis aquí.

La competència/24

2011-05-27T07:00:00.002+02:00

Avui La competència va de crisi. Però quina crisi? Ni idea de que em parlen. Però he buscat una música de crisi. I de moment aquesta m'agrada i molt. Amb aquestes notes desafinades que reflexen com estem tots plegats de desconcertats i fora de to. D'Ennio Morricone, per la BSO d'una peli oblidable com és Seven Pounds, amb el Princep de Bel-Air.

I encara que no sé de quina crisi parlen quan parlen de la crisi, he trobat això que potser ho explica una mica, si més no, amb humor.

Llocs on emigrar/2

2011-05-26T07:00:00.010+02:00

Illa de la Reunió ( Departament francès d'ultramar). A costat d'Illa Mauricio, a l'oceà Índic. Lluny de tot. Natura salvatge. Tranquilitat absoluta. Problemes: algún cicló i alguna erupció d'un volcà actiu de tant en tant.

Llocs on emigrar/1

2011-05-25T07:00:00.004+02:00

Brasil.

Crying, waiting, hoping

2011-05-24T07:00:00.002+02:00

Avui segueixo sent un conjunt buit farcit de sentiments, una contradicció pura. Per dins ploro, espero i tinc esperances que alguna cosa es comença a forjar. Un embrió, alguna cosa sense forma encara. Per dins ploro, i segueixo esperant i cada cop estic més esperançada, malgrat tot.
Cat Power per iniciar una nova era?.

CONJUNTO VACIO

2011-05-23T11:56:00.003+02:00

De petita, a l'escola, vaig passar de l'aritmètica a les "matemáticas modernas" . Allò era incomprensible per a tots nosaltres, nens que acabàvem de sortir de la memorització de les tables de multiplicar. D'aquella època només me'n recordo d'un concepte : el conjunto vacio, i la seva representació, que era una O atravessada per una barra, com la O danesa. Conjunto vacío. Així és com em sento avui. Buida. Sense res a dir. Muda. Quin país!. Era previsible, sí, però taaaaaant fort com ha estat? En quin país vivim que els imputats per corrupció en llistes beneïdes per les juntes electorals gaudeixen del fervor popular, que guanyen per majories absolutes, que el poble els legitima perquè segueixin robant?. No ho entenc. Per més que ho intento no ho entenc. Com tampoc entenc - encara - aquell concepte, el del conjunto vacío.

Arcadi

2011-05-22T09:14:00.000+02:00

Sempre m'ha fascinat aquest home. Predicant en el desert desde fa temps, ara potser se l'escoltaran més. El que es diu a l'acampada ja fa anys que ell ho va dient. Escolteu-lo. Val la pena.

Marc Parent, el molí i l'aigua

2011-05-21T07:00:00.003+02:00

Ahir un company de feina ens va enviar això que vull compartir amb vosaltres. M'agradaria que també ho ensenyessiu a la vostra gent. Una mostra més de que un altre món és possible. De que hi ha persones amb idees que no troben finançament per dur-les a terme, perquè senzillament, no interessa als poders fàctics, als amos de l'aigua, del petroli, de l'energia elèctrica.

Transcric literalment la informació que he rebut:

"A Sainte Tula, França, Marc Parent ha inventat un molí de vent capaç de satisfer les necessitats d'aigua del planeta que avui, indús i americans volen adquirir . "Això no resoldrà tots els problemes del món, però si més no, l'aigua no en serà un" diu Parent".

Ha inventat un sistema ecol·lògic increible que transforma l'aire... en aigua potable. Recuperar l'humitat atmosfèrica és un vell somni, en el qual alguns investigadors han treballat sense poder-hi arribar mai. En el seu taller aquest "inventor" de 43 anys va investigar més de 10 anys per conseguir un prototip eòlic, avui en dia en perfecte funcionament. L'humitat de l'aire es condensa, el màstil es converteix en reserva d'aigua i al final del circuit , varis filtres de partícules la fan potable. Només s'ha d'obrir l'aixeta per beure-la. S'han acabat les sequeres australianes, vençudes les malalties degut a les aigues estancades i s'han acabat els kilòmetres sota un sol de plom per trobar una font a Àfrica.

"Quan vaig tenir aquesta idea era per ajudar als demés" Parent ha tingut una idea senzilla, tècnica i humanament, que pot revolucionar el món. Però al començament el van prendre per boig. Era un avançat a la seva època. A 1997 treballava a les Antilles franceses en els vivers de llagosta i ja va dibuixar els primers esborranys del seu molí. A partir d'aquell moment el molí produeix entre 70 a 200 litres d'aigua per dia, segons on estigui. La versió de 2010 preveia 1000 litres diaris. Com més alt és el molí, més produeix. Amb un màstil de 50 metres, es podrien fer 25.000 diaris.

Marc Parent espera resposta dels industrials americans i de l'Índia per poder fer producció en serie i poder baixar costos. "Amb el meu sistema es pot assegurar el mínim vital, sense vent i en llocs molt aïllats". Un petit model transportable ( de 800 litres d'aigua per dia) de montatge sense grua i que pot acoblar-se a uns panels fotovoltàics, a línies elèctriques o a un generador per fer aigua sense necessita de vent ni sol. El seu extraordinari molí "dos en u" produeix aigua i també vats. Quan tenim un aire sec en el dia i humit per la nit, podem utilitzar-lo per fer electricitat, per exemple de dia l'aigua i de nit la llum. Increible però cert. Gràcies al seu invent, una revolució energètica està en marxa. L'aigua ja no serà un producte car. Podria ser el final de l'escassetat d'aigua potable per milions de persones al món."

La competència/23

2011-05-20T07:58:00.001+02:00

Sí, potser tot encara està per fer i caldran moltes places del Sol. Si. Poter tot quedarà en res, diluit, fagocitat, manipulat.Res no és perfecte. Pèro deixeu-me somniar que encara és possible la revolta pacífica i justa, que s'ha encetat un camí, estret i erm cap a un món més just. Si, ja ho sé. Hi ha voltors i aus de rapinya que s'ho jalen tot fins i tot els ossos. Però avui, deixeu-me tancar els ulls i somniar .

Ja era hora

2011-05-19T17:58:00.000+02:00

Diuen que no és una revolució, diuen que són 4 penjats i un tambor, diuen que són els anti-sistema de sempre, diuen que són uns extres pagats per Rubalcaba., diuen que el propi Zapatero conduia els autobusos que portaven els manifestants a Sol, diuen que són d'Eta, diuen que... Que diguin el que vulguin. Feia temps que no em sentia amb una mica d'esperança davant la situació que ens han deixat aquesta colla de carallots de polítics al servei de la banca mundial, les Merkels, els xinos que compren els deutes i la mare que els va parir. Els hem de pagar la crisi? Quina crisi?

El 3D abans del 3D

2011-05-19T07:00:00.000+02:00

Kurt Wenner és un artista singular. Aquest nordamericà, arquitecte també, ha dibuixat els terres de mig món, crean ficcions molt reals. El resultats són espectaculars.
Els amics de Bored Panda han publicat una part dels seus dibuixos al carrer, però són un entreteniment de nen al costat del que podeu veure aquí .

Foo Fighters

2011-05-18T09:54:00.000+02:00

Mai no em va agradar gaire el moviment grunge, aquells parracs, aquelles grenyes, aquella música desesperada, rabiosa. Però he d'agrair que algun d'aquells músics no es quedessin allà i acabessin fent música com la que avui em demana el cos: vellut i acer, tot a l'hora. Avui el cos em demana la suavitat d'una balada com "Walking after you" a l'hora que la contundència de "These days". Vitamines pel cos per un dia incert.
A mi els Foo Fighters m'agraden . Molt. I el seu cantant, encara més.

Setmana de la burocràcia

2011-05-17T11:27:00.000+02:00

Seure en un taula davant un funcionari a mi sempre m'imposa. Soc de la generació del "vuelva vd. mañana" i de "le falta el impreso 340 sellado". Com que sempre he tingut tendència al despiste, a mi sempre em faltava "aquell" paper sense el qual o bé no em podia fer el passaport amb prou temps per anar-me'n de viatge de fi de curs o em quedava sense possibilitat de tenir una beca ( mai no me n'he pogut beneficiar de cap, d'altra banda). Els d'Hisenda em fan una por especial per raons obvies. Malgrat la pell de be amb que els han obligat a vestir-se a les diferents campanyes de robatoris oficials, fan por. Quan hi vaig , com ahir, a fer la declaració de la renda, hi vaig concienciada que m'hi estaré una bona estona. Això d'entrada. Hi vaig vestida còmoda, de manera que cap prenda de roba em pugui tallar la circulació ni em faci suar massa. Normalment porto la cartera del portàtil plena de papers. Des de la fe bautisme fins els papers del divorci, passant per les fotos de la comunió i del casament, les del nen i les de l'excursió aquella tan bonica a Sant Miquel del Fai. Mai no se sap que et poden demanar aquests vàndals! El cas es que el matí de la declaració sempre sol ser un matí molt especial, diferent, carregat d'auguris ( ni bons ni dolents). Però normalment sempre comença malament : no trobo aparcament i s'acosta perillosament l'hora de la cita prèvia. Finalment, després de 100 voltes trobo un fortat que em disputo amb un senyor gran que em mira amb cara de males puces, però al final - això és la selva - m'hi poso jo.
Carregada amb la cartera , em topo amb el segurata de l'escanner . Amable, per cert, em pregunta el nom i m'adreça a on he d'anar : 2ón pis. Allà hi ha un altre segurata que m'adreça a la taula on una amable senyoreta em demana el nom, em comprova a la llista i em dona un número : el 47. Em diu que segui i que estigui atenta a la pantalla. En aquella mena d'auditori amb cadires, hi ha unes 40 persones més o menys. Totes assegudes com si esperessin que comencés l'espectacle. Però no n'hi ha cap d'espectacle, a no ser que pensis que una pantalla amb uns altaveus que van cridant uns números, pugui ser-ho.
Sec. Intento estar tranquila, però els nervis van en augment. Em tocarà aviat? Doncs no, passen tots els números menys el meu. Quan fa una hora i ha passat tota la gent que hi ha asseguda a l'auditori, reclamo a la senyoreta que m'ha donat el número i em diu que el meu és un cas especial i que he d'esperar a que acabi la companya de la taula 30 i llavors m'atendran.
Cas especial? El meu? Mare meva... que han detectat en la meva declaració? Començo a suar i a vigilar a veure quina cara té la companya de la taula 30. I espero. I espero. I espero. Finalment, la taula queda lliure i la pantalla i els altaveus criden el meu número : el 47, passi a taula 30 si us plau!
Hi vaig. Amb la meva maleta plena de papers de tot tipus. Per si de cas. I comença l'interrogatori. Em sento com a "¿Quiere Vd. ser millonario?". Puc demanar el comodí del públic??? De moment va bé, vaig contestant. Alguna vegada més ràpid que d'altres. Em comença a demanar papers i els hi vaig donant. Tot rutlla. No me'n falta cap. Però ella vinga a omplir caselles i caselles. I demanant més papers. Em faig un fart de suar, però sembla que estem a punt d'acabar. El final és dolorós. Em toca pagar una pasta. Fí.
Això va ser ahir. Avui he tornat a seure en una taula davant una funcionària. Aquesta ha estat més fàcil. Havia de portar 3 papers i els he portat tots. Em demana una clau d'accés i amb els nervis li dic malament. Ho he hagut de fer 3 o 4 cops i ja es començava a posar nerviosa. Déu meu, la clau, Llum, recorda la clau! Finalment, pam! la recordo. Tot arreglat. Gràcies, gràcies, passi-ho bé.
I demà passat, Sant Tornem-hi. Més funcionariat darrera una taula. Aquest cop la Policia Nacional . Quina por. He de renovar-me el DNI.
Quina setmaneta , si us plau, quina setmaneta.

macagonlospedré

2011-05-16T18:27:00.000+02:00

Tinc mal de cap, els d'Hisenda m'acaben de fotre 2100 € ( més) dels que ja s'han cobrat de la meva nòmina ( que no són pocs), m'han dit que no em puc desgravar de la vivenda perquè ja he arribat a no sé quin topall i dec peles a tot cristu perquè m'acabo de comprar una casa ( no van dir que això de la vivenda desgrava???) M'acabo d'unir al gran col·lectiu de gent que no arriba a final de mes. Així que , senyors, si sabeu d'una feina que pugui fer, estaré encantada de convertir-me en una pluriempleada. Ho dic seriosament : necesito una feina remunerada. Puc fer gairebé qualsevol cosa . Soc responsable , treballadora, sé treballar en equip i també individualment. Així que... si teniu cap oferta, ja sabeu on soc.

La competència/22

2011-05-13T07:00:00.005+02:00

M'encanta Genki Sudo i World Order. Són totals. La seva música amable, fàcil, sense complicacions, ballable, que posa de bon humor ( i prepara pel finde!) i les seves coreografies genials.

Advertising/2

2011-05-11T11:05:00.016+02:00

Algunes vegades els creatius publicitaris fan logos com aquests.

Logo de la Comissió Jove de l'Arxidiòcesi de l'Església Catòlica (em sembla que de Los Angeles)

La gran gala

2011-05-10T00:41:00.003+02:00

D'esquerra a dreta: Òscar, Be Wild, Filadora, Violette, Martí, Xènia, Veí de Dalt, Àmber, Duschgel, Commuter, Mainoestard, RaTeta, Helena, MK, País Secret, Joana i Fra Miquel. Al centre, a la gatzoneta, el Paseante. En un sofá a la dreta, Vida, i en el quadre penjat darrera, Tanguito.

Els Òscars de Hollywood d'enguany ja han passat a millor vida, però vet-ho aquí que El Paseante, un dels blogaires més misteriosos que conec, se'n va inventar uns de propis, no és xulo ni res ell. Vé del país de la boira i això sembla que li dóna una especial gràcia per inventar-se móns fantàstics on tot és possible, tot. De mica en mica va anar organitzant les diferents gales: hi va haver nominacions, votacions i el lliurament dels guardons. Si senyor, comme il faut. Poc es podia imaginar, però, que la darrera gala, la gran gala, la galíssssima, no la muntaria ell.
Paseante, gràcies per nominar-me, gràcies pels teus posts, gràcies per existir. I gràcies per convidar a en Brad i en George, m'ho vaig passar molt bé amb ells. Bon Nadal.

Us deixo fotos del "evento" i la crònica de societat per l'equip de guionistes de Blogville, liderat per la Rateta Mickey, la reina del photocall, ai, volia dir la reina del photoshop. I vull agrair a tota la gent que ha participat en la gala la seva disposició a posar una mica de fantasia al de vegades massa encorsetat món dels blogs. Gràcies a tots i totes, felicitats als nominats i fins l'any que vé, no?

El escenario se ha quedado totalmente oscuro. Las largas cortinas de terciopelo, de un color verde pistacho han caído lentamente y reposan a ras del suelo de caoba. El público ha empezado a levantarse y debate, alegre, la entrega de premios. Hay división de opiniones. “Lástima que … no saliera premiada”, se oye decir a unos… “Yo hubiera votado a …” dicen otros”. De repente, sin apenas tiempo para que nadie haya salido de la sala, varias personas que todavía permanecían en sus asientos, emiten un “Ohhhh!” de sorpresa. Se vuelven a encender los focos. El público sorprendido dirige sus miradas al escenario. Algunos, se vuelven a sentar en sus butacas azul cobalto, esperando una suerte de remake del espectáculo.

Desde detrás de las cortinas han aparecido, cada uno por un lado, la encantadora MK y el pachanga del Veí de dalt. Ella va vestida a lo Lara Croft. Él es casi una calcomanía esperpéntica de Indiana Jones; con un salchichón mustio en la mano. “Veí, te dije que cogieras un látigo…”. “Dijiste un fuet…, quién iba a pensar que te referías al de dar azotes…?

MK coge con firmeza el micrófono:

—Ejem..., ha sido una noche larga, llena de sorpresas y de momentos muy emocionantes... Pero no podemos irnos sin darle a nuestro querido Paseante un caluroso aplauso que tanto se merece por la organización de esta maravillosa gala de los Óscars de Blogville.

El público empieza a aplaudir alegremente. Los aplausos van subiendo de tono Des del fondo de la sala se empiezan a vociferar su nombre dando sentidas palmadas, silbidos y algún aullido ronco. Sin embargo, el Paseante no aparece ni paseando ni arrastrando sus gastadas zapatillas por ningún lado.

MK vuelve a insistir, esta vez con un tono de voz más enfático:

—Paseante, por favor, te rogamos subas al escenario con nosotros. ¡Mira que ya se está haciendo tarde y el Veí empieza a tener hambre!

— ¿A qué tipo de hambre te refieres, preciosa?

—A las dos, cariño. A parte de la habitual, sé que es la hora de tus potitos de verduras Bledine.

El público continúa aplaudiendo, pero ni rastro del protagonista.

Una voz femenina en off¸ requiere, así mismo, la presencia al escenario del Paseante. Nada de nada. Ni rastro.

El Veí de dalt, para despistar la atención, coge el micro y espeta al público:

—Quizás esté en el lavabo... Alguien debería ir allí…

Dos miembros de seguridad van a mirar en los lavabos. A los cinco minutos vuelven negando con la cabeza

—Nada.

—¿Habéis mirado en el de mujeres? —añade el Veí, intentando dar al traste con todo el séquito de admiradoras e intentar demostrar lo que él siempre había sospechado: que el Paseante era un travestí.

—Ni en el servicio de caballeros ni en el de damas.

De pronto suena un teléfono. “Es mi smartphone”, dice MK. Se le oye hablar muy cariñosamente con alguien que parece poder dar alguna pista sobre su paradero. MK coge, discretamente, de la mano al Veí de dalt y se van tras las cortinas.

Mientras, el público ya se da por resignada y vuelve, por segunda vez, a desfilar por los pasillos del teatro. De pronto aparece MK con un nuevo y glamuroso vestido plateado (¿cómo puede esta mujer cambiarse de prendas tan rápidamente y que, además, todas se le ciñen perfectamente al cuerpo?) que deja a las mujeres sin respiración y a los hombres bombeando sangre a la entrepierna.

En ese mismo instante empieza a sonar la Banda Sonora Original de "Misión imposible". El público cuchichea entre sí, algunos con expresión divertida, otros con expresión preocupante y, algunos, impacientes, pero discretos. El Veí vuelve dirigiéndose al público les da la buena nueva:

— ¡Ahora sí! Tenemos el gusto de comunicarles que el Paseante ha sido localizado, en...— y sin dejar que acabe la frase, el público le interrumpe, y aplauden todos a la vez, levantados y vitoreando su nombre “¡Paseante, Paseante!”.

Acto seguido surgen de la concha, ahí donde se esconden los apuntadores, los dos niños que, a la par, son presentados como los sobrinitos del bien hallado protagonista, asidos de las manos de éste y MK detrás, en segundo plano. Entonces, MK y el Veí de dalt hacen un aparte y dejan al Paseante con sus sobrinos a cada lado, asidos de sus manos, en medio del escenario. El público estalla en renovados aplausos y vítores. Tierna escena.

La voz en off se hace oír por todo el teatro: “¡Shhhhhhhhh, silencio! Parece que nuestro querido protagonista va a tomar la palabra...”

— ¡Ejem! Ehhhh, yo...., err, yo..., mmmm, err...

—Va, tío, no te cortes, porfissss— le interrumpe el pequeño Hayden, el que va vestido de color vainilla y le conoce sus arrebatos de timidez.

El faraoncito Nil añade:

¡Jopetas, tío, habla..., yaaaaa, que quiero irme a jugar....
Tío, que esto es más fácil que besar a una chica, vengaaa...—, añade el pequeño Hayden.

El Paseante se arma de valor, se aclara la voz y dice con voz algo temblorosa, pero muy feliz y sorprendido:

—Ejem... Muchas gracias, ehhh, es un honor inmerecido... Errrrr, por primera vez no tengo palabras para agradecer tanto cariño y reconocimiento, errrr, insisto..., inmerecido.

Y se puede ver cómo se le resbalan unas lágrimas por sus mejillas. Está felizmente emocionado, se quita las gafas de plexiglás durante unos segundos y se seca con sus dedos índice y corazón algunas de las lágrimas derramadas.

—Yo, es que soy un tímido y romántico empedernido... Errr... Os voy a desvelar un secreto. Menos mal que hoy es domingo y no martes, ni tampoco va a correr la sangre... Ejem, todo el rato he estado escondido ahí debajo (señala el sitio donde se pone el apuntador, en la concha), en un baúl lleno de telas preciosas de Damasco, estaba muy cómodo entre las bellísimas vestimentas de esta ópera prima... Desde una rendija podía oír cómo me estabais buscando... Me daba risa, porque el miedo produce risa, y es que ya os he dicho..., errrr, soy muy tímido...

Otra ovación irrumpe su improvisado y encantador discurso...

— Hace unos cuatro años que salí al mundo. Bueno, ejem, es evidente que tengo unos cuantos más, ya lo veis (risas encubiertas); quiero decir que hace unos cuatro años aparecí en la escena virtual, en el mundo de los blogs. Hasta entonces sólo miraba el mundo al lado del señor gris… (al evocarlo, se le entrecorta la voz), paseando con él por el Turó Park o por el país de la niebla…; ejem; …pero mi verdadero país sois todas vosotras, bueno, vosotras y vosotros…ejem..; quiero decir, que me hacéis vivir en las historias que os cuento y en los comentarios que me dejáis. ¿Qué sería El Paseante sin vuestro cariño? Un cojo en medio de un país yermo… Un ciego en un país de ignorantes… Un anacoreta en una columna del desierto… Hmmm: … Soy feliz. Sí. Aunque os parezca lo contrario o que no sepa expresarlo con palabra claras. ¿Sabéis? Cuando paseo por los rincones de mi Turó Park siempre pienso en alguno de vosotras…Bueno, de vosotras y vosotros. De alguna manera u otra, leeros alimenta mi espíritu y las ganas de superarme. Sois fantásticas y fantásticos. No cambiéis. Nunca. Porque en mis posts siempre hay algo vuestro que os pertenece; que os quito de vuestra esencia y que intento devolvéroslo con mi mayor energía. Perdonadme si no os alcanzo. Mis paseos solitarios o en compañía son mi mejor medicina. Ojalá no se acaben nunca…

El público rompe a aplaudir. Las chicas chillan. Algunas lloran. Aunque lo intente ocultar, al Veí también le cae una lágrima que pasa raudo a enjugar con la palma de la mano: “Estos focos que deslumbran…”, dice a MK. Pero ella ya no lo oye. Ya nadie oye nada. Hay un fervor casi místico en la sala. ¿Quizás la avenencia de un nueva religión? Va cayendo el telón. El Paseante recoge una rosa del suelo. La huele. La besa. Y se la lleva al corazón con las dos manos. La ofrece al público. Ruge la marabunta. La lanza al vuelo. La platea es un grito unánime: “¡Paseante, Paseante!”. Todos los ganadores de un oscar los muestran en alto señalándolo a él. Como si se lo devolvieran. Sus sobrinos lo cogen de la mano y lo llevan hacia dentro. Cae el telón. Y los aplausos siguen durante quince largos minutos.

MK sólo logra balbucear: “Irrepetible. Inolvidable”. El Veí responde: “Cierto: nunca olvidaré tu escote”.

Ahir vaig estar a Azerbadjan

2011-05-09T11:42:00.002+02:00

Ahir vaig estar a Azerbadjan. Va ser un viatge llampec en el qual vaig saber coses d'un país molt desconegut per la gran majoria.
La foto és d'uns instants abans de prendre el te a casa la Lale i en Xavi. Un te, negre i amb toc de canyella i una mica de murabba ( una mena de melmelada casolana, boníssima), final d'un dinar impressionant de bo que era.
Moltes gràcies Lale, per aquest dia fantàstic que vam compartir amb vosaltres i els vostres amics.

NY

2011-05-08T07:00:00.001+02:00

Sóc una enamorada de NY. I no se m'acut una millor manera de començar el diumenge que fent-hi una visita fantàstica com aquesta. Disfruteu-la...virtualment!

Timelapse - The City Limits from Dominic on Vimeo.

Nota de rectificació. Segueixo sent una enamorada de NY, però en aquest video hi ha molts edificis que no ho són. N'hi ha de ciutats canadenques i també de Chicago, USA. O sigui que, rectificat queda.

The way

2011-05-07T07:00:00.001+02:00

Abans d'ahir parlava de la realitat i feia referència a Matrix. La mateixa tarda de dijous una amiga va penjar al facebook aquest video. Dura 9 minuts i sembla un anunci d'una secta, però mireu detalladament el que es diu. Fora del llenguatge pseudomístic que gasta, hi ha coses amb les que estic completament d'acord.

La competència/21

2011-05-06T11:09:00.001+02:00

Avui una competència de bon rotllo i de colònia fresca. Rosie and me. A mi em posa de bon humor. Rosie and me podria ser perfectament un grup folkie irlandès, anglès, belga si m'apures. Però no. Són brasilers. I s'allunyen tant dels estereotips de la música popular d'aquell país, que no m'acabo de creure que ho hagin fet. Encara que em sembli estrany, al Brasil, hi ha vida més enllà de la samba i la bossa.
Bona competència i bon cap de setmana !

Rosie and Me - Bonfires from nathaliatereza on Vimeo.

Realitat? Quina realitat?

2011-05-05T17:13:00.000+02:00

Avui dia és tan facil manipular la realitat, que ja no sé a quin món visc. Un munt de teòrics i filòsofs al llarg dels segles han escrit tractats, llibres, assajos, novel·les sobre la realitat, intentant definir que dimonis és això. Els que van viure abans del fenòmen de les noves tecnologies, ja es devien esprémer les neurones per explicar-la. Imagineu-vos per quin calvari deuen passar els moderns filòsofs, en uns temps en què la virtualitat és sovint la única realitat possible, la més real diria jo. Per mí, que no sóc ni pensadora ni científica i que faig unes teories que fan riure, em queda clar però, que hi ha tantes realitats com persones. I això ho he comprovat empíricament milers de vegades : quan veus una cosa que et sembla claríssimament que és aquella cosa i el que tens al costat veu una cosa que ni s'acosta al que tu veus, és que alguna cosa no acaba de quadrar. Un exemple : els del Madrid veuen una realitat diametralment oposada a la dels seguidors del Barça. Quan un entrenador i el seu jugador estrella diuen "mus haveis robao" , fent aquell signe com de tocar les castanyoles i en canvi li preguntes pel partit a un del Barça, és com si uns haguéssin estat a Mart i els altres a Júpiter, veient vés a saber què. Perquè es veuen les coses tan diferents, sí, objectivament el partit de tornada de semifinals de la Champions va ser en un mateix lloc, a una mateixa hora i va ser vist per milions de persones a tot el món? Com és que ho veiem diferent? Aix, no puc viure amb aquests dubtes existencials. M'hauré de retirar a una cel·la de Montserrat a veure si em vé alguna resposta. Hi penso molt aquests dies, sobre tot amb el marronet aquest del Bin Laden: que si és mort, que si no, que si veiem una foto d'un cadàver que resulta que és el d'un senyor que no es diu Bin Laden però porta la seva barba... No ho sé, no ho sé. Fa pensar molt tot plegat. Quan veig els nanos d'avui en dia amorrats als ordinadors, amb aquells jocs tan "reals" em vé com un calfred, perquè penso que potser el que és de veritat és allò d'allà dins. Ai, Matrix, Matrix! Tu si que ho saps tot això!
Al final el millor és prendre-ho tot amb escepticisme, amb llunyania, amb ironia i fins i tot amb sarcasme, perquè no hi ha ni una realitat única, ni una veritat absoluta. Cosa que em fa pensar que no hi haurà ni déu que em faci combregar amb les seves idees : ni cristians, ni musulmans, ni budistes ni ortodoxos. Au!

La connexió catalana de Lady Gaga

2011-05-04T11:39:00.001+02:00

M'acabo d'assabentar que al darrer video-clip de Lady Gaga "Born this way" hi ha treballat com a director de fotografia l'Eduard Grau, un català que ha treballat també a pel·lícules com "Buried" o "A Single Man" dirigida per Tom Ford amb Colin Firth i Julianne Moore. Un paio sortit de l'Escac. El video-clip de la Gaga no és broma. L'han vist més de 40 milions de persones.
La filla de l'economista Xavier Sala Martín és amiga de Lady Gaga. Havien estudiat juntes a una escola super-exclusiva catòlica de Nova York(els Sagrats Cors o una cosa així). Sembla que hi ha alguna connexió entre els catalans i Lady Gaga. Jo no la conec la Gaga, ni crec que ho faci mai i a més no en tinc cap interès. Però el darrer hit de la pájara m'agrada, que voleu que us digui. Potser perquè s'assembla a un altre hit ("Express yourself") de la seva idolatrada Madonna ( de fet s'hi sembla perillosament, gairebé esgarrapant el plagi). La Madonna tampoc no m'interessa gaire, però té un punt que m'atrau. Potser el mateix que la Gaga, que ha estat molt intel·ligent de seguir un patró "madonnil". Espabilada aquesta noia. Com l'altra. Sigui com sigui, el cas és que com que avui tinc dia disco us convido a compartir Madonna/Lady Gaga. Encara que no us agradin, proveu d'escoltar-les les dues. El video de la Gaga té una intro una mica llarga fins que no comença la música. Val la pena esperar.

Osama Bin Laden

2011-05-03T07:00:00.005+02:00

Escriure bé és complicat. Vull dir - ja sé que acabo de dir una obvietat - que, escriure bé, atenent les regles gramàticals, sintàctiques i totes les que facin falta, no ho és. Aquestes les pot aprendre qualsevol que tingui unes quantes neurones funcionant al cervell. És qüestió de memòria, de sistematizar, d'anar fixant estructures i arriba un moment en què sense gaire esforç surt una prosa i - gairebé m'atreviria a dir - una poesia, dignes de ser publicades en qualsevol llibre de qualsevol editorial. Però jo no em refereixo a això. Hi ha molta literatura ben feta, d'aquesta ben estructurada i ben apamada, feta per algú que un dia va aprendre les regles de la bona sintaxi. És d'aquella literatura que, a mesura que vas llegint, va per davant teu, fent un camí que tu ja endevines, que saps ben bé per on anirà. Pot ser que agafi alguna drecera i això et sorprengui per un moment, però de seguida torna al camí que saps que farà. Les paraules van fent una desfilada gairebé geomètrica : ara cap aquí, ara cap allà fent poliedres. Però aquesta literatura tan bonica, d'aparador, tan ben feta, tan polida , a mí no em diu res. Més aviat m'enfarfega. És com si l'autor em vulgués refregar per la cara : mira com en sé, mira quines filigranes, mira com jugo amb les lletres, amb les paraules... No m'interessa. Quan dic escriure bé és difícil, vull dir que és molt complicat fer-ho sense artificis, sense ajut dels instruments de la llengua. És una tasca titànica atrapar el lector sense trampes, enganxant-te a la que pot per un camí amagat que hi ha darrera un mirall que sembla el de l'Alícia. Però això no s'aprèn amb la Gramàtica, ni habent llegit tot el que se t'ha posat per davant. No. Això es porta dins. Quina sort ténen els que neixen amb aquest talent. Aquesta gent et duen a terres inhòspites, sovint t'incomoden, però també poden portar-te al paradís, a l'èxtasi, poden fer-te sentir la síndrome d'abstinència quan acabes el ranxo que et serveixen. Avui hi he pensat en tot plegat. En com n´és de bonic escriure, crear un món a partir del no res i fer-ne partícep algú altre. M'agradaria poder-ho fer, però desgràciadament no faré mai una novel·la que titularia" El dia que van matar Osama Bin Laden", per exemple. O potser sí. La podria començar ara mateix, amb totes les meves mancances, fins i tot amb les meves faltes d'ortografia. Podria començar dient : "El dia que van matar Osama Bin Laden, havia acabat de fregar els plats quan vaig veure que algú saltava la tanca del jardí..." o també així : "El dia que van matar Osama Bin Laden, el meu home em va deixar per una tia de 20 anys..." o així " El dia que van matar Osama Bin Laden, l'Ibex 35 va repuntar al tancar la sessió..."

Chango

2011-05-02T18:46:00.000+02:00

Ah! Chango Spasiuk! Quina troballa! És de la província argentina de Corrientes, el bressol d'un gènere músical que es diu chamamé. L'acordió que van portar els europeus cap a terres argentines es va fondre amb el folklor dels homes a cavall de la pampa i en va sortir una música fantàstica que desconeixía, però que m'ha robat el cor per la seva intensitat. Hi ha ànima dins seu, hi ha passió. M'agrada. Spasiuk és la persona que ha agafat el relleu de les velles glòries del chamamé. L'ha revitatlitzat, l'ha donat a conèixer, l'ha transformat sense corrompre'l, incorporant a les seves gravacions instruments clàssics com el cello. Dóna gust sentir-lo. Us deixo un video d'un aficionat enregistrat d'una peça i amb desenfocs, però que està força bé de so i es una interpretació magnífica. És un dels himnes del chamamé. Es diu Kilómetro 11, una composició de Mario del Tránsito Cocomarola, un dels més grans del gènere.Després un altre tema, gravat a estudi, també magnífic.

Lafken

2011-04-30T22:15:00.001+02:00

Lafken vol dir mar en l'idioma dels mapuches, el mapudungun. He estat amb ella, gràcies a la meva feina, que em permet conèixer a vegades persones especials. Trenes negres, mirada neta, vestit acolorit i sobri a l'hora. Demana permís per trepitjar l'herba, per passar el riu, per agafar una poma de l'arbre. Respectuosa com tots els mapuches desde fa milers d'anys, dóna una lliçó d'ecologisme als que l'han inventat fa quatre dies. Agraeix la natura per donar-li el menjar, l'aire, el sol, el cel, els núvols i la pluja. La seva filosofia es perd en la nit dels temps. Una cosmovisió compartida amb tants i tants altres pobles indígenes que van poblar el continent americà de nord a sud ja fa milers d'anys, molt abans que els desgraciats dels espanyols anessin allà a arrasar-ho tot pels seus sants nassos, amb permís de déu i del rei de torn. Mare meva! No em puc imaginar com seria el món de no haver existit els Reis Catòlics, Colón, Pizarro i la mare que els va parir, però

d'entrada, de mapuches n'hi hauria uns centenars de milers més que no pas ara. I les seves terres, robades amb total impunitat abans pels colonitzadors i ara pels governs que les venen a les empreses transnacionals ( Telèfonica i Endesa entre d'altres), encara es comptarien per milions d'hectàrees i no per la bírria de què disposen ara.

La competència/20

2011-04-29T07:00:00.026+02:00

M'agrada el glamour, els grans muntatges, els concerts de bandes mítiques, però també coses petites com aquesta d'avui. Aquest ocell el vaig conèixer a través d'una pàgina de decoració! Em va semblar fantàstic i per això el vull compartir amb vosaltres en la competència d'avui. Música senzilla per dies senzillament fantàstics...o no. Música senzilla per dies senzillament terrorífics. Cadascú que s'apliqui el que li sembli convenient. Música, al cap i a la fi, per acompanyar el nostre dia a dia. I avui, una competència extra, perquè el que us proposa Pokey Lafarge és tot un concert d'onze minuts. Primet, senzill, però concert al capdvall. A mi em posa de bon humor la seva música. Espero que a vosaltres també.
Aquest concert li dedico al Ramon en el dia del seu aniversari. 53 anys . Un munt d'anys i un ja sense mi.

Hendrix

2011-04-28T21:04:00.003+02:00

No sé que m'ha agafat , que de cop he sentit la necessitat d'escoltar Jimi Hendrix. Feia molt temps que no ho feia. Enmig d'aquesta pluja que fa encara més verda la muntanya, els seus riffs sonen infinits, eterns, no han envellit. Poques guitarres han sonat com Hendrix després de Hendrix. Són les nou , no tinc ganes de fer el sopar i sí, en canvi, d'escoltar Hey, Joe. M'agrada sentir com plou. I m'agrada sentir aquesta guitarra afilada i feréstega, potser menys, això sí, que m'ho semblava quan era més jove.

Sant Jordi també té capvuitada?

2011-04-27T11:07:00.001+02:00

Per sant Jordi no li van regalar cap llibre. Ni una rosa. Ni tan sols en va rebre cap d'aquestes que dónen als centres comercials. Es veu que l'amargor de la seva mirada tirava enrera qualsevol intent d'amabilitat. Vivia sola, enmig d'un munt de gent, el que s'anomena una família més o menys normal. Havia conegut l'amor i encara en conservava un comí enmig dels plecs de la pell de la memòria, però només això. No es comprava un vestit d'ençà del casament de la seva germana, on per cert, li va anar a parar a les mans el seu ram. Cap vestigi, però, de cap relació que pugués confirmar la tesi poc científica de que, qui rep el ram troba novio en un pim-pam. Tot plegat una bestiesa, però...i si funcionava?
Caminava poc per la ciutat, però quan ho feia, sempre mirava al terra. No s'atrevia a topar-se amb els ulls de quí, coincindit amb la seva mirada, descobria l'immens dolor que vivia sota aquell cos abandonat i sol. En canvi, li agradava mirar la gent, eixoplugada en l'anonimat d'un banc: imaginant que aquella gent que es veia feliç, despreocupada, aquella gent amb aquells cossos i aquelles robes magnífiques eren ella mateixa. Li agradava viure fugaçment les seves vides, aparèixer per les seves finestres vitals i imaginar-se com era el seu dia a dia, pensant que segurament era cent vegades millor que el millor dels seus dies. El dia de Sant Jordi, però, procurava no sortir de casa. L'entristia infinitament veure les parelles agafades de la ma tafanejant les paradetes de llibres. Ella amb la rosa a la ma, ell amb la mirada perduda en algun llibre d'un escritor mediàtic. Però junts, joves, amb la promesa d'un futur enlluernador davant seu, amb l'esperança d'una vida per viure-la plenament. Sant Jordi era un dia trist per ella. Ni tan sols els del super on comprava, li regalaven una rosa. Ni les del final del dia, marcides i amb l'espiga, tan trencada com ella.

Unes quantes mones

2011-04-25T07:00:00.001+02:00

Jools

2011-04-24T07:00:00.003+02:00

Com us deia en l'apunt d'ahir, avui segona ració de Holland, però no de la Jollie, sinó del Jools. Aquest home fa de tot: és pianista, té una orquestra amb la qual hi ha col·laborat moltíssima gent, desde B.B.King a Sting, passant per Norah Jones o Dr.John.A més és presentador d'un programa d'èxit a la BBC per on ha passat tothom: Blur, Pearl Jam, Adele, Sonic Youth, Bowie, Jamiroquai...en fí, tothom. Fa ska, rythm and blues, gospel...de tot. Però sobre tot fa una música que fa arrencar a ballar als més totxos. Si teniu una festa i heu de posar música, una ració de Jools Holland i èxit assegurat.

Jollie

2011-04-23T10:19:00.000+02:00

Avui i demà, us tinc preparada musiqueta de la bona. Es diuen Holland de cognom tots dos, però no tenen res a veure: ni són família, ni els seus estils podrien estar més allunyats. La Jollie Holland me l'ha donat a conèixer el meu fill i com que em refio bastant del seu criteri, m'he posat a descobrir-la. I no m'ha decebut gens. Un comentari en el You Tube diu : "És com el Tom Waits, però amb tetes." Home, és una mica cutre aquest comentari, però força encertat. Aqui la teniu. Jollie Holland.

La competència/19

2011-04-22T07:00:00.000+02:00

Això és el que passa quan s'ajunta el talent de Jack White i el de Loretta Lynn, una veterana reina del country, encara en actiu. M'encanta aquesta peça i el video. Espero que a vosaltres també.

Take me to the river

2011-04-20T10:47:00.000+02:00

Ahir, dins el Festival Byrne, vaig posar el video del Take me to the river. Era una versió vibrant que m'agrada molt i que segueix sonant molt bé actualment. Des d'ahir que no paro de taral·lejar-la . Avui segueixo, erre que erre amb el tema, així que aprofito per posar l'original d'Al Green i dues versions, la de Etta James i una altra de l'Eva Cassidy, una dona de la qual en parlaré algun dia, perquè m'agrada molt. Les tres estan més que bé. Take me to the riiiiiveeeer..., put me in the waaaateer....wash me, wash me down...

Festival Byrne

2011-04-19T09:31:00.003+02:00

Ahir, per casualitat, vaig escoltar aquest tema que feia anys que no escoltava. I vaig pensar que de "Byrnes" n'hi ha hagut pocs a la història del pop. Un paio genial, sens dubte. Un artista com pocs. Un tio divertit, a més. Per això el post d'avui és un homenatge al polifacètic David Byrne. Aquí el teniu amb un dels seus projectes, els Talking Heads. Un altre dia escoltarem i veurem altres experiments que ha fet.
David, I luv ya!

Ni Déu, ni el Big Bang. Així va començar tot.

2011-04-18T10:17:00.002+02:00

El dia de la palma

2011-04-17T12:31:00.000+02:00

Avui fa anys, era el dia d'estrenar vestit i sabates. Duiem la palma a beneir i després anàvem al passeig d'Igualada i després feiem el vermut. Aqui em teniu, amb un amic i els seus pares. Era l'estrena de la roba del bon temps. No hi havia massa ocasions d'estrenar-ne gaire. I de sabates, tampoc.
Avui els nens estrenen dia si, dia també.

Fúmbol

2011-04-16T23:55:00.001+02:00

Ui! diu el meu fill després d'una jugada inacabada. Es posa molt nerviós quan juga el Barça. És culé. Molt. I es posa nerviós. Molt. Avui es el primer dels dies Barça-Madrid d'aquesta tanda de 4 cara a cara que tindran els dos equips. Jo no hi entenc ni un borrall de futbol. Per més que m'expliquin el fora de joc, encara no l'he entès. I en general, el joc com a tal, no m'interessa gens, la veritat. Una altra cosa és quan juga el Barça. Llavors també tinc un cuc a la panxa. No puc mirar el partit tota l'estona perquè pateixo. Molt. I no m'ho explico. Que té el Barça que em fa posar nerviosa a mi, que no m'agrada el futbol? Que té que quan marca un gol crido com una boja? No m'ho explico, la veritat. Ui! Cagonlaputalamarequeelvaparí. El meu fill ja torna a cridar. Es veu que Ronaldo no-se-què i Pepe no-se-quantus. Burru! Burru! Més que burru! Crits pel carrer. Avui serà una nit moguda. Això del futbol exalta la gent. Molt.Per què? No ho entenc. Pip! Acaba d'acabar el partit. Se senten crits : Barça, Barça, Baaaaarça! El Barça ha guanyat. No és un partit més de lliga, sembla que al carrer se celebra ja una victòria: Barça, Barça, Baaaaarça!

La competència/18

2011-04-15T07:00:00.001+02:00

Fa uns anys vaig entrar a la FNAC i vaig comprar un disc d'un tal SUBA. No tenia ni idea de qui era, però sempre m'ha agradat deixar-me seduir per una portada. I en aquell cas, va ser així. Es clar que a vegades enganyen -les portades- i acaben sent l'única cosa que val la pena del producte. Però tot allò que té a veure amb el Brasil té una mena de garantia per a mi i com que el disc es titulava SAO PAULO CONFESSIONS, me'l vaig comprar. Quan vaig arribar a casa, el vaig posar i em vaig quedar encandilada amb aquest so electrònic, eteri, que tenyia peces de la música popular brasilera de nous registres. Em va encantar. En Suba, que vivia a Sao Paulo, ni tan sols era brasiler, sino serbi, però va ser capaç de reinterpretar els sons ancestrals d'una música que sorgeix del més pregón de l'esser humà i portar-los cap al futur. Va produir també el disc Tanto tempo de la Bebel Gilberto, al qual li va donar també aquest toc tant oníric, tant bonic. Doncs això, avui doble competència, una amb còmic de regal. Que les disfruteu i passeu un bon cap de setmana.

La Segarra

2011-04-11T11:20:00.000+02:00

No és Irlanda. És La Segarra. Els cereals tenyeixen de verd la terra. Retrobar-te amb la natura, amb aquesta natura encara tan verge malgrat la proximitat de l'urbs moderna i amenaçadora, és reconfortant. Diuen que aquest paisatge és dels que han canviat menys en 2000 anys. Gràcies. No sé a qui donar-les, però gràcies.

La competència/17

2011-04-08T07:00:00.000+02:00

La setmana passada posava a Seu Jorge amb un video exquisit. Acabava amb un esbós de The Model, dels Kraftwerk. Doncs bé, avui sessió doble de "compe". Per una banda la segona part del video de Seu Jorge ( igualment exquisida) i l'original dels Kraftwerk (com m'agrada, encara!)

Que ens està passant?

2011-04-06T07:00:00.001+02:00

Porto una bossa de 18 € feta a la Xina. Comprada en un mercat de carrer a un magrebí antipàtic i racista que em repassa de dalt baix. Fa temps que no em compro ni uns miserables texans. Ja fa temps que he deixat de pensar en les meves properes vacances i si en faig, tinc posada una barrera mental que no em deixa passar dels Pirineus en amunt i de Sant Carles de la Ràpita per avall. No m'he comprat cap gadget de moda: ni l'I-Phone, ni l'I-Pad, ni l'I-Pod, ni l'I-Put(a)que els va parir. Miro de no passar-me ni un cèntim per poder satisfer les quotes de l'hipoteca, del gas, del telèfon, de l'aigua, del llum, de l'assegurança que pago per si deixo de pagar l'hipoteca el banc no es quedi sense cobrar (no fos cas que aquest trimestre deixés de tenir beneficis per culpa meva), pago religiosament totes les meves factures encara que això signifiqui no poder fer un soparet de tant en tant. A la feina estan parlant insistenment de que no hi haurà un ERE ( ai, ai, posem-nos a tremolar quan diuen que no n'hi haurà!), ens han reduit un sou que després de congelacions i retallades ha quedat al nivell adquisitiu de 2008 (cosa que no podem dir del telèfon, ni el gas, ni l'aigua, ni el llum, ni la hipoteca), miro d'anar al mercat i a les botigues buscant les ofertes, miro en definitiva de reciclar tot allò reciclable, miro de no llençar res de res i pago els meus impostos puntualment...
I a sobre hem de pagar la factura dels fills de puta que han posat mig món en bancarrota i un cop enfonsat n'han comprat el deute sense que se'ls mogui un pèl, sense haver anat a la presó i tornant a cobrar bonus escandalosos? Repeteixo: hem de pagar els plats que han trencat, a sobre?
Ens demanen contenció, responsabilitat, apretar-nos el cinturó. Encara més?
Mai no havia vist res igual. No ho puc entendre. Us ho juro que ho intento cada dia, però no puc.
Hi ha moments que faria un curs accelerat de Kalaixnikov, o com es diguin, punyeta.
Estic farta de ser una bona ciutadana. Molt farta.

Lale

2011-04-05T16:17:00.002+02:00

Fa molt que no poso músiques del món mundial. Demà coneixeré la Lale i em fa molta il·lusió. No sé gairebé res del seu país, però buscant música d'allà he trobat aquesta recopilació que m'ha agradat i després un video de Gullu Muradova, una cantant que m'agrada molt. Trobo que és una música molt inspirada, amb influències de molts llocs a l'hora.

La competència/16

2011-04-02T00:57:00.000+02:00

Bufff! Arribo tard a La Competència. Se me n'ha anat el sant al cel. Gràcies Leb per recordar-m'ho!

La pagesia i la dependència del petroli

2011-03-30T07:00:00.003+02:00

Mai hagués pensat que la pagesia depenia tan profundament del petroli. Posa la pell de gallina.
La Marisol li va recomanar a l'Elisabeth aquest documental que en parla. Ella l'ha compartit via facebook i jo el comparteixo via blog. Val la pena. Mireu-lo si us plau.

Una Granja para el Futuro from Horatiux on Vimeo.

Aleksei

2011-03-29T14:51:00.003+02:00

Va sortir a finals del segle XIX de la seva estimada Rússia. Fugint dels pogroms antisemites i de la misèria. Amb vint i pocs anys, el rellotge del seu avi i un bitllet d'anada a l'Argentina. Pel camí, les adversitats més terribles: tempestes, gana, baralles, malalties. Davant seu, l'oceà, marcava un ritme vital que li semblava meravellós. Malgrat la grisor amenaçadora d'immenses nuvolades i de l'udol terrorífic dels vents que s'ho enduien tot al seu pas, sentia que davant seu s'estenia la vida. No sabia ben bé que l'esperava, però pensava que tot havia de ser bo. Quan després de dies i dies de penosa travesia el Wesser va arribar a port, el dia 14 d'agost de 1889, no podia imaginar-se les penositats que havia de viure encara, però res comparat amb tot el que havia viscut fins aquell moment. El govern argentí va proporcionar terres als colons que venien d'Europa, terres que en molts casos havien manllevat als indis originaris de la regió. Eren terres improductives de feia anys. Va costar que de la terra seca en sortís alguna cosa, però després de l'esforç de persones com l'Aleksei, jueus la majoria, la terra va començar a fructificar i a oferir un futur i una vida. Quan anys després li preguntaven d'on venia, en el seu espanyol maldestre deia que no se'n recordava. Renegar dels origens deu ser la cosa més trista que hi ha, però les circumstàncies són a vegades tan dures que no queda més remei.

Al cap dels anys, la neta de l'Aleksei, intenta reconstruir la seva història familiar, trossos d'un trencaclosques dificil de fer. La Mirta pensa que és el seu deure retrobar els arrels, però sense indicis, només amb vags records de parents no es pot reconstruir res. D'arrels, l'Aleksei, només en va fer uns, molt forts, ensorrats en una terra erma poc amiga al principi però al capdavall la única que el va acollir.

ANIVERSARI

2011-03-27T11:53:00.001+02:00

Avui faig anys. Més dels que voldria, la veritat. Però l'important, al capdavall, es poder-ne fer.
Com que de fet avui comença l'any per mi ( tal com deia un dels meus ex i com també m'ho ha recordat una amiga), potser tocaria allò de fer uns quans propòsits. Però enguany he decidit que no, que enguany, més que mai, toca allò del carpe-diem. Perquè, qui sap que ens pot passar demà, d'aquí un mes o ara mateix, quan surti al carrer?. Aquest pensament xoca de ple amb la meva manera de ser perquè m'agrada projectar i projectar i projectar. Encara que la majoria de vegades em quedo en això, en projectes. Sempre m'ha agradat imaginar el futur, que faré o que deixaré de fer en un temps llunyà. Però ara senyors, resulta que aquest temps futur, aquell que he anat projectat durant anys, ja és aquí. I l'únic pensament que em ve al cap és el de com-no-m'espabili-ja-faig-tard. És allò que deia el John Lennon ( si més no li han atribuït a ell) de que "la vida és allò que passa mentres fas plans".

Tal com estan les coses al món mundial, i al meu particular, la cosa no està com per tirar coets. Veig que el model de món que van construir els nostres avis i pares i una mica nosaltres, perquè no, fa aigues per tot arreu. La cobdícia, l'avaricia, l'ambició i l'ànsia de poder estan instal·lades des que el món és món. Sempre hi ha hagut uns amos, però actualment aquests han posat tots els esforços per escanyar al màxim els més desvalguts. Perquè en èpoques pretèrites potser no hi havia possibilitat que tothom tingués accés a una vida digna.Però que actualment, amb els avenços mèdics i tecnològics que hem estat capaços de crear, no siguem capaços de donar oportunitat a tothom de poder menjar, de tenir accés al coneixement, de poder curar malalties senzilles però que hores d'ara maten milions de persones a tot el món, és imperdonable. Aquest és un gran pecat de l'humanitat. I encara que no crec en la justícia divina i aquestes coses, penso que la terra es cobra a la seva manera aquesta actitud arrogant dels homes. S'està acabant un món però no estic segura de si s'estan sentant les bases per a la consecució d'un altre més just on valgui la pena viure. Quan m'assec un moment i reflexiono sobre aquestes coses m'envaeix una tristesa infinita i una incredulitat sense límits: no em puc creure que la humanitat hagi estat capaç de crear un món com el que tenim. Amb totes les coses bones però també amb les dolentes.
Penso que sent com és el nostre pas per aquest món tan breu i com en som d'insignificants, no entenc com ens entestem en fer de la nostra llar un lloc inhòspit per a la majoria, per tots aquells que ens ha tocat viure en el mateix lapsus de temps, tan curt. En comptes de l'harmonia, el caos. En comptes de compartir les bondats d'aquest planeta, l'infern.
Bé, ja em perdonareu, però és que avui faig anys. Suposo que deu ser la crisi dels...

Comic Sans never sleep

2011-03-25T18:53:00.001+01:00

Dedicat als que estimen la Comic Sans més que res al món. En especial en Leb i l'Allau.

A la foto no s'aprecia gaire bé però si aneu aquí, millor.

La competència/15

2011-03-25T07:00:00.004+01:00

Març. Primavera. São as águas de março fechando o verão, é a promessa de vida no teu coração. El meu estimat Tom amb l'Elis Regina, en un clàssic de la bossa nova, una de les cançons que més m'agraden d'en Jobim.

É pau, é pedra,
é o fim do caminho
É um resto de toco,
é um pouco sozinho

É um caco de vidro,
é a vida, é o sol
É a noite, é a morte,
é um laço, é o anzol

É peroba do campo,
é o nó da madeira
Caingá, candeia,
é o Matita Pereira

É madeira de vento,
tombo da ribanceira
É o mistério profundo,
é o queira ou não queira

É o vento ventando,
é o fim da ladeira
É a viga, é o vão,
festa da cumeeira

É a chuva chovendo,
é conversa ribeira
Das águas de março,
é o fim da canseira

É o pé, é o chão,
é a marcha estradeira
Passarinho na mão,
pedra de atiradeira

É uma ave no céu,
é uma ave no chão
É um regato, é uma fonte,
é um pedaço de pão

É o fundo do poço,
é o fim do caminho
No rosto o desgosto,
é um pouco sozinho

É um estrepe, é um prego,
é uma conta, é um conto
É uma ponta, é um ponto,
é um pingo pingando

É um peixe, é um gesto,
é uma prata brilhando
É a luz da manhã,
é o tijolo chegando

É a lenha, é o dia,
é o fim da picada
É a garrafa de cana,
o estilhaço na estrada

É o projeto da casa,
é o corpo na cama
É o carro enguiçado,
é a lama, é a lama

É um passo, é uma ponte,
é um sapo, é uma rã
É um resto de mato,
na luz da manhã

São as águas de março
fechando o verão
É a promessa de vida
no teu coração

É uma cobra, é um pau,
é João, é José
É um espinho na mão,
é um corte no pé

É um passo, é uma ponte,
é um sapo, é uma rã
É um belo horizonte,
é uma febre terçã

São as águas de março
fechando o verão
É a promessa de vida
no teu coração

Shhh!

2011-03-24T16:12:00.002+01:00

Pareu un moment el que esteu fent. Només 5 minuts. Deixeu de fer qualsevol activitat i dediqueu-vos només a escoltar què passa al vostre voltant. Podeu descriure-ho? Jo sento dues converses creuades. En una es parla de les vacances de setmana santa. En l'altra, d'un projecte que no està acabat. Sento també el bufar d'un aire condicionat. És un bufffff constant, que no s'atura ni un instant, que carrega, d'aquells que quan para sembla com si s'aturés el món. També sento com truca un telèfon, com un l'agafa i contesta, després un crit : és per a tú! El " tu" s'hi posa, comença una conversa amb algú a un altre cantó: sí, bona tarda, sí, sí - silenci- que siguem puntuals? Molt bé, vale, vale, és complicat de trobar? és fàcil? Tens mail? M'ho pots enviar per e-mail i així ho mirem pel mapa? Molt bé, fins després, gracies. Continuen les converses creuades : ara en són tres . Dues d'elles per telèfon. I el bufff de l'aire condicionat segueix. I vosaltres, que sentiu? Pareu atenció al que passa al vostre voltant?

Ara, edificis

2011-03-23T13:46:00.001+01:00

Seguint amb la publicitat enginyosa i/o divertida, avui una tanda d'edificis "tunejats", extrets de Bored Panda, una pàgina web amb coses curioses com aquesta.

Advertising

2011-03-22T15:29:00.003+01:00

Que es pot ser divertit a l'hora de llençar un misatge publicitari, queda ben palès en aquestes bosses, no?

RUTINES

2011-03-21T15:56:00.001+01:00

Cada matí es despertava sense necessitat de cap alarma, s'encaminava a les palpentes cap el lavabo, feia 1 pipi i observava 1 intent tímid d'erecció, es dutxava amb la mateixa dosi de sabó de la mateixa marca de feia 25 anys, mentre repassava mentalment l'agenda del dia que despuntava, es pentinava els 4 pels que li quedaven (potser hauria de pensar en uns injerts), s'afaitava amb una màquina molt vella que ja convenia canviar i es respatllava les dents durant 3 minuts, ni 2 ni 4, havien de ser 3, glopejava 2 cops (2) i escopia amb ràbia les restes de nit, en 1 intent de treure's de sobre els dimonis dels seus malsons, es posava una mica d'after-shave i baixava les escales de 2 en dos (2) fins a la cuina, allà l'esperava 1 suc de taronja recent espremut, 1 torrada acabada de fer i 1 pot de mantega i 1 de melmelada de gerds que era la que més li agradava, es mirava els titulars econòmics d'una llambregada : "Japón, 1 nuevo sismo para la economia mundial", "Los activos de los bancos inflados en un 2000%" "Aumentan en 35'2 puntos los beneficios de la telefonia movil"..., mirava per la finestra , comprovava si plovia per agafar o no 1 paraigües, anava fins a la parada de l'autobús, feia 1 trajecte de 1/2 hora fins el metro i allà quedava engolit per la foscor, al cap de -exactament - 7 hores 32 minuts i 4 segons, reapareixia per la boca fosca del metro, caminava amb pas ràpid fins a la parada de l'autobus que el deixava, 1/2 hora després, a dos passes de casa seva, girava les claus, obria la porta i allà l'esperava 1 post-it on deia : tens pollastre amb samfaina a la nevera, escalfa'l al microones, t'estimo, es preparava un whisket, s'afluixava la corbata i posava la tele on feia 5 (5) minuts de zapping per tornar a la seva cadena de sempre mentre mirava el mateix programa de sempre, s'aixecava, s'escalfava el pollastre, se'l menjava sense sucar-hi pa i després mirava si a la nevera quedava algun iogurt, posava el plat i el got al rentaplats, se n'anava directament a l'estudi, engegava l'ordinador, mirava una mica de porno, xatejava amb una russa amb qui tenia cibersexe i després entrava al lavabo, es rentava les dents, escopia amb ràbia tots els fantasmes del dia, es posava el pijama i es fonia amb les plomes de la funda nòrdica d'Ikea, somniava alguna cosa que no recordaria i l'endemà es despertaria sense necessitat de cap alarma...

Primavera, primavera

2011-03-19T15:53:00.001+01:00

M'avanço com El Corte Inglés : Ja és primavera a casa meva. Per celebrar-ho i com a metàfora de que renéixer és possible, que la vida ens dona més oportunitats, per refermar que d'uns troncs pelats i grisos cada any en tornen a sortir uns brots tendres i verds magnífics com el d'aquestes moreres i que d'una llavoreta de rès en poden sortir roses, espígol, menta o julivert, aqui teniu unes fotos. I per posar-li una banda sonora ad-hoc, un tema de fa mil anys ( no us fixeu en la vestimenta del grup, please) que m'agradava molt - espaghetti disco - i que, repescat avui, continua funcionant. Té com un ritme intern, una cosa així com: vinga, vinga, que el millor està per arribar, vinga, vinga, que tot serà espectacular...Primaveeera, primaveeera... la, la, la la la.

Sons + La competència/14

2011-03-18T08:58:00.000+01:00

Set del matí. Les campanes anuncien un nou dia. Bé, les campanes i el camió del super de la cantonada que està descarregant menjar com per a magatzemar per a una emergència nuclear ( un record als japonesos, una gent que sempre m'ha semblat com d'un altra galàxia, idea que aquesta crisi m'ha refermat). Hi haurà un moment de treva fins que les mares portin els nens a l'escola, fent un xivarri espectacular ( les mares). És com si, al sortir de casa, se'ls pugés el volum vocal, no entenc perquè tants crits. Sobre tot un grup de mares magrebines ( potser fartes d'haver de callar a casa). Estic intrigada de què deuen parlar i perquè ho fan a aquest volum. Sembla com si es barallessin per algun tema recontragreu, però després les veus i riuen i estan de bon humor. Un penic per saber que diuen, ho juro! El mateix garbuix de veus a la tornada, quan han deixat els nens. Una nova treva. Després vé el camió escombra, emportant-se tot el que troba al seu pas, fins i tot la paciència, amb un soroll ensordidor. Una estona després els pocs autònoms que encara subsisteixen, descarreguen les seves furgonetes : el dels donuts i altra "bolleria" industrial, el de les cerveses, el de la carn portant mitja vedella a les espatlles... I més tard la Maria, la Pepeta, la Dolors : Bon dia, bon dia! Bon dia, bon dia! Bon dia, bon dia, com anem Pepeta? Ai, vés, ens hem llevat, no ? Això és molt a la nostra edat. Ja ho pot ben dir Pepeta, au adeu, adeu! Després arriben els que van a fer el tallat al bar del davant. I els que fan el carajillo. I els que fan el bocata. I els que fumen. Bé, aquests són els que fan el tallat, el carajillo i el bocata. Es posen a la terrassa ( beneïda i maleïda llei del tabac). Es veu que fumar a fora porta implícit haver de bramar explicant el passi a octaus del Real Madrid o qualsevol altra frase sentida el dia anterior com la de ¡aún hay liga!. També hi ha el senyor que ven cupons. Al seu voltant es forma diàriament un veritable forum d'economia. No sé que espera el govern per fitxar algun d'aquests experts, que en un plis arreglarien les misèries de tothom ( és clar que els hauria de tocar primer el cuponazo, 9 milions d'euros els divendres). Tot això, és clar a un volum més enllà del permès, com si se n'hagués d'assabentar el propi Zapatero desde la Moncloa.

Aquest és part del panorama sonor del meu nou paisatge vital. Primera conclusió : PER QUÈ LA GENT CRIDA TAAAAAANT!!! Segona conclusió: m'agrada el so de les campanes. Dit això, puc dir que penso que tinc sort de viure en un lloc on la gent encara es parla pel carrer i es desitja bon dia, encara que sigui una fórmula de cortesia. D'acord. OK. Però repeteixo: PER QUÈ LA GENT CRIDA TAAAAAAANT!!!

Com que penso que no hi ha resposta a la meva pregunta, millor que escoltem la Competència d'avui. Però en honor als crits i al soroll, avui poso aquesta no-música o música-que-posa-dels-nervis.

Calle 54

2011-03-17T17:47:00.000+01:00

Ara que el Trueba s'ha associat amb en Mariscal per fer la pel·lícula d'animació Chico y Rita , vull recordar una de les primeres incursions del Fernando en el món del cinema musical, del jazz bàsicament i més concretament en el del latin jazz. Aquest director és un enamorat d'aquest gènere i va voler retre-li homenatge en forma de documental. En aquest, els noms més grans del gènere transmetien desde l'estudi a la gran pantalla tota l'ànima que un pot rebre en un concert en directe. I això és difícil, si. Ja ho crec. N'hi ha molts que no ho poden fer ni dalt d'un escenari, així que , poder transmetre, "retratar" l'ànima de gent, posem per cas, com Michel Camilo, té molt de mèrit. Recordo que em va agradar molt la peli. Vaig passar una molt bona estona al cinema, un lloc poc habitual per veure/sentir/escoltar jazz. Però Trueba se'n va sortir molt bé. No he vist Chico y Rita, però qui l'ha vist diu que el còmic bé però la música, monumental. No sóc gaire amant del cinema d'en Trueba (Fernando) però Calle 54 em va arribar al cor. Vull compartir amb vosaltres aquesta peça de Michel Camilo, el pianista dominicà, un dels músics grans del panorama del jazz llatí. De fet, del jazz. No cal posar-hi etiquetes. El vaig poder veure a l'Auditori amb un programa monògrafic d'en Gershwin, on va interpretar Rapsody in blue. I encara ploro ara de l'emoció. Good piano, good vibrations.

Dutxa

2011-03-16T07:00:00.010+01:00

No, no patiu que no us aniré atabalant amb : el meu primer cafè a la meva nova casa, la meva primera truita, etc.etc. Però si que us vull fer partíceps de la meva primera dutxa. Ha estat espectacular. La temperatura ideal, ampla, ben il·luminada, agradable... La dutxa ha estat la culminació d'un altre dia carregat de feina i m'ha sentat de meravella. M'he sentit com la Janet Leigh a Psycho, però només a la primera part de la dutxa, eh ? que quedi clar. Hi ha un abans i un despres de les dutxes plàcides, després de que Hitchcock fés aquesta pel·lícula . Tots tenim l'imatge de la pobre Janet morint a mans d'un asssasí que no veiem mentre l'aigua de la dutxa es va tenyint de sang. Genial el plà de la ma agafant-se de la cortina i arrencant les anelles. Genial el primeríssim pla del seu ull , ja sense vida.
Per sort, no en tinc de cortines a la dutxa.

Home sweet home?

2011-03-15T07:00:00.002+01:00

Avui sembla que les caixes ja no fan tanta nosa.

Sembla tot diferent avui.

Avui començaré a viure una nova vida?

Si més no, el dia d'avui tindrà una data històrica en la petita història de la meva vida.

Fins ara això era una casa que en diuen "amb potencial". Me l'imaginava molt maca , però només la vaig poder imaginar perquè no hi ha prou calers per fer-la realitat). S'hi han fet uns retocs, però mentres es feien ( molt més temps del que hauria volgut) això no ho veia com casa meva. Hi entrava i sentia que no ho era . Fins i tot hi havia una olor que no era la meva. Tinc molta imaginació i volia pensar com seria l'espai, com podria quedar, però aquesta casa no m'agradava, no. Però la vida t'obliga a vegades a prendre decisions que no tenen volta de full. Així que durant molts mesos he intentat fer d'aquesta casa una llar. Fer que quan s'hi entri un tingui la sensació de que aquest és el millor raconet que pugui existir. M'està costant molt tot plegat. I m'ha costat tenir un mal d'esquena crònic i una tendinits i una "cansinitis" de pintar, rascar i barallar-me amb els industrials que m'han tocat. Però finalment, això ( si més no en un primer estadi, l'essencial) sembla que s'acaba i podré entrar - per fí - a la meva llar. A tot plegat hi ha ajudat haver pogut col·locar ( que no ordenar) els meus discos, uns objectes tan obsolets com per a mi preuats. No aniria enlloc sense ells. Encara que me n'anés a Alaska, me'ls enduria amb mi. Formen part de mi. I això que gairebé no els escolto, perquè la manera de sentir la música ha canviat molt en els darrers anys. Ara, veient desde la meva tauleta de l'ordinador el meu nou paisatge, amb els CDs de fons, em sento una mica més a casa meva. I m'agradaria poder compartir aquest meu nou punt de partida amb vosaltres, qui sigueu els que passeu per aquest blog. No sabeu les ganes que tenia d'escriure un post sense haver-ho de fer amb el netbook, tan incòmode!

Un dia d'aquests és el festival d'Eurovisión, no?

2011-03-14T11:45:00.002+01:00

Bé. Durant molts anys va ser tot un esdeveniment, l'única finestreta que teniem per on es veia una mica el cel blau enmig de la grisor preponderant, a través de la qual vaig descobrir que hi havia gent diferent a nosaltres, que parlava diferent, que vestia diferent i que vivia diferent. Això sí, la imatge que es projectava des d'aquí era penosa. Era i continua sent penosa. Avui tinc un dia caspós, així que , viva Conchita Bautista!

Too young to die

2011-03-13T07:00:00.001+01:00

Aquí podreu escoltar la versió que canto de La Factoria del Ritme del tema de Jamiroquai. No és facil cantar com ho fa aquest personatge,així que ja em perdonareu sino tinc prou "atittude".M'agrada molt aquest tema i malgrat que ja ten uns anyets trobo que s'aguanta bé i el missatge continua sent vàlid : massa joves per morir.Bon diumenge!

Publicitat

2011-03-12T07:00:00.003+01:00

Acostumats com estem a la publicitat més sofisticada, aquella que a vegades no entenem ( perquè no som el target del producte en qüestió), em va sobtar aquest aparador. Tan primari, tan naïf, tan senzill, tan directe, tan de barri. És una botiga humil on venen calces i sostenidors i samarretes i jerseys i mitges i mitjons. El senyor que fa els aparadors ( ho vaig preguntar) és el mateix que s'inspira i redacta aquests targetons amb què regala a la clientela. I nosaltres que a vegades ens ofeguem en un got d'aigua, i resulta que la sol·lució als nostres problemes potser es posar-se la peça de roba adequada !

La competència/13

2011-03-11T07:28:00.000+01:00

Fa un temps ja vaiig penjar un video seu. I avui hi torno per partida doble.Joan Wasser aka Joan as Police Woman és la vidua de Jeff Buckley. Col·laboradora de Rufus Wainwright i d' Anthony and the Johnsons, ja ha tret 4 discos en solitari. Diuen que dimecres va passar per l'Apolo de Barcelona. I jo m'ho vaig perdre per culpa de la invasió dels pixels. Maleït Pix, si t'enxampo! El consol és escoltar-la a La Competència d'avui.

Je t'aime

2011-03-10T07:00:00.000+01:00

Després de la tètrica jornada d'ahir i un cop reprès el control del blog, net de pixels delerosos de portar la humanitat al precipici, tornem a la normalitat. Avui, avantpenúltima cançó del meu disc. Aquesta és la versió del Je t'aime de l'Anna Roig. No sé si he explicat que el meu disc el vaig gravar a l'estudi del Magí Batalla, guitarrista del grup L'ombre de ton chien, que acompanya l'Anna. Ja estavem gairebé de gravar-lo quan el Magí em va proposar de cantar aquesta cançó. No vaig poder dir que no a aquesta generosa proposta, així que vaig cantar sobre la base autèntica del grup, la mateixa que l'Anna canta en el seu primer disc. Em va fer molta il·lusió.
Si voleu escoltar la meva versió, premeu aquí.

PIX AL PODER!!!!

2011-03-09T07:00:00.005+01:00

Pix pix pix, pix naranja, pix cristal... a partir d'ara RÈS SERÀ NORMAL!!! Els vostres tristos blogs s'aguanten perquè a mi em dona la gana, però ha arribat el dia de posar les coses al seu lloc. Aquesta bleda del Mainoestard ja pot fer les maletes cap a Mart. No diu que un dia va veure un ovni??? Doncs a veure si l'abdueixen. Si més no, serà útil per la ciència. Humans, heu viscut una il·lusió que hem alimentat des de fa anys, hem greixat cada dia una màquina perfecta que us ha fet creure que ereu creatius, moderns...ah!! això de tenir un blog que bé que queda, eh?. I posar un comptador i veure que hi ha 10, 100 100000 visites. Tot era mentida! Ningú entra als vostres blogs que no sigui jo amb diversos alias. Ha ha ha, que us pensaveu eh? que els vostres escrits valien la pena? Que en sou de patètics, humans . I tu, Llum, més patètica encara. Però ara les coses es posaràn a lloc. I només quedaré jo i el meu exèrcit de pixels per regnar entre els pobres,tristos, misèrrims mortals. Sabeu resar? Doncs val més que comenceu, perquè no en teniu ni idea del que sóc capaç de fer

Knock on wood

2011-03-08T08:52:00.001+01:00

It's like thunder, lightning... Clàssic d'Eddie Floyd, sempre m'ha encantat, així que, perquè no cantar una versió, però una mica més naïf? La podeu escoltar aquí o a través del player.

So nice

2011-03-07T09:08:00.000+01:00

So nice és el títol d'una de les meves bossa nova preferides. Tenint en compte com d'enamorada de la música brasilera estic de fa molts anys, en el meu disc ( que es diu precisament SO NICE) no hi podia faltar un tema com aquest. Podien haver estat molts altres, però aquest m'agrada especialment. Trobo que és rodó.
Escolteu-lo a través del player o bé aquí.

These boots are made for walking

2011-03-06T08:00:00.005+01:00

Aquest és un altre tema del disc.Es una versió canyera de La Factoria del Ritme d'un clàssic dels 60 de la Nancy Sinatra, la filla del Frank. A banda d'aquesta i d'un duo que va fer amb el seu pare, la seva carrera no va ser precisament plena de números 1. Sempre m'he preguntat quina devia ser la relació entre ells dos i com devia portar ella l'èxit del Sinatra pare.
La peça sempre m'havia agradat. I quan va sorgir l'oportunitat de cantar aquesta versió tan allunyada de la de la Nancy, de seguida vaig dir que sí. Tot i que cantar aquesta cançó així, més rockera, és potser més difícil de cantar que la original. Si la voleu sentir, premeu aquí. I si voleu sentir l'original, aquí la teniu.